Lliçons de geopolítica a propòsit del coure

Qui hauria dit fa cinquanta o més anys que el negoci de reciclar ferralla, un altre tipus de menuts materials i fins i tot paper i aigua es convertiria en un dels desafiaments més rellevants per a les empreses industrials. Sota l’apel·latiu d’economia circular s’han emmarcat estratègies de reciclatge, producció i distribució que han creat marques, fins i tot moda tèxtil de luxe, amb campanyes de màrqueting que la venen com la més sostenible. Aquest adjectiu, de tant utilitzar-se, ja comença fins i tot a perdre el seu valor i sentit original. Avui, la sostenibilitat ha de ser transversal i donar-se per feta. No malgastar és un manament social i empresarial que ha acabat incrustant-se en el nostre dia a dia. I és el menjar en les societats opulentes el gran compte pendent.

Robert Kaplan, un dels experts en geopolítica més reconeguts de l’actualitat, recorda en una entrevista que publiquem aquesta setmana a ‘actius’ que la població mundial va camí d’arribar als 10.000 milions d’habitants en els pròxims decennis, fonamentalment a causa de les altes taxes de natalitat dels països africans, l’esperança de vida dels quals continuarà creixent. Kaplan estima que, després d’arribar a aquestes xifres, el creixement demogràfic començarà a anivellar-se. No obstant això, aquesta situació no impedirà el manteniment d’onades massives de migracions i refugiats que voldran desplaçar-se per buscar una millor vida als països rics, sumits en una crisi molt diferent: caigudes de població per l’efecte migratori.

El 60% de la població mundial viu a l’eix que inclou l’Índia, la Xina i l’extrem oriental d’Àsia. Aquests són els països de més creixement econòmic, amb el principal objectiu d’aconseguir una millora de les condicions de vida dels seus habitants creixent de la manera més ràpida possible i fent els ulls grossos quan es tracta d’aplicar polítiques mediambientals que puguin ajudar a millorar el planeta. Aquests països són avui els principals demandants de matèria primera per poder portar a terme centenars de projectes d’infraestructures i, fins i tot, confirmar el seu lideratge en la fabricació de productes d’alta tecnologia. Són demandants nats tant d’acer com de les matèries rares, tan necessàries per poder desenvolupar els productes que integren la revolució de la intel·ligència artificial.

L’increment de la demanda de totes aquestes matèries primeres està desajustat respecte a l’oferta. Els recursos naturals, més enllà del petroli i el gas natural, estan repartits en molt pocs països. No tots són democràcies tradicionals amb institucions fortes com poden ser el Canadà, Austràlia i fins i tot Xile. La seva exploració, control i propietat seran decisius en la batalla geopolítica que defineix la multipolaritat actual. Que la Xina estigui invertint des de ja fa dues dècades en els països de l’Àfrica subsahariana i Sud-amèrica reconeguts per les seves àmplies reserves de materials estratègics no és casualitat.

De totes les matèries primeres no agrícoles que està generant una explosió de la demanda en destaca una de les més antigues: el coure. El seu preu ha arribat a un nivell històric. S’ha multiplicat per set des de començaments de segle i l’últim any s’ha revaloritzat el 36,7%. Xile és el primer productor mundial de coure, amb el 25% de la quota mundial. Representa el 12% del seu PIB i el 60% de les seves exportacions. Després de Xile, els principals productors són, per ordre, Austràlia, el Perú i Rússia. Tot i que la producció mundial de coure ha augmentat el 25% des del 2006, les expectatives de creixement de la demanda a causa de l’electrificació que requereix el coure i el desenvolupament dels països emergents han generat una carrera a la recerca de més reserves i reelaboració del producte.

Entre els actors empresarials que formen part de la cadena de valor del coure (torno al primer paràgraf) en destaca una molt peculiar empresa familiar catalana: Guixà. Una de les poques grans empreses industrials catalanes que han mantingut la seva identitat mentre altres s’han anat venent o perdent pes. Són els propietaris de la Farga, que des de la població de les Masies de Voltregà s’han obert pas en el mercat dels EUA. Inka i Oriol Guixà, filla i pare, CEO i president, van rebre ‘actius’ per explicar amb una transparència sense ambigüitats d’on venen i quines són les seves perspectives de futur. «Mai posarem per davant els interessos de la família respecte als interessos de la companyia», respon taxativa la CEO de l’empresa al preguntar-li sobre possibles operacions corporatives en el futur.

Dies després de la visita a la Farga, el coure va generar rellevància pública en conèixer-se el massiu robatori de material a les xarxes ferroviàries de Rodalies. La Farga -visita obligada al seu Museu del Coure- compra coure a les mineres, però també recicla el coure comprat als mercats internacionals que, després de vint-i-tants anys, és susceptible de ser reciclada. L’economia circular i la resurrecció de la ferralla per poder reiniciar el procés, gairebé fins a l’infinit.