Pinzellades del país on va néixer Regió7 fa 45 anys

El 30 de desembre de 1978, avui fa 45 anys, va arribar als quioscos i llibreries el número 1 de Regió7. Feia tot just 24 dies que un total de 15.706.078 espanyols havien votat afirmativament en referèndum l’aprovació de la constitució espanyola encara vigent avui, que tot seguit s’havia publicat amb la signatura del rei Joan Carles I, proclamat tot just tres anys abans per les últimes Cortes franquistes.

Espanya ja no era «una, grande y libre» com proclamava la doctrina oficial del franquisme, sinó un «Estat social i democràtic de dret» amb una llei suprema que «es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols».

Amb tot just 36 anys d’edat presidia el govern central Adolfo Suárez González (1932-2014), líder de la Unión de Centro Democrático, un partit creat expressament per evitar que el pas de la dictadura a la democràcia fos dirigit per les esquerres com a Portugal.

En aquells moments res no feia pensar que el partit esclataria en mil bocins al cap de tres anys. De fet, aquell número 1 de Regió7 informava que l’1 de març següent se celebrarien les eleccions generals obligades per l’entrada en vigor de la constitució. Eleccions que el partit de Suárez va guanyar amb comoditat.

Presidia la Generalitat de Catalunya en Josep Tarradellas i Joan, que havia estat elegit el 1954 pel Parlament a l’exili i acceptat com a tal pel govern espanyol l’octubre del 1977.

També el van nomenar president de la Diputació de Barcelona, ja que la Generalitat provisional i el seu Govern d’unitat encara no tenia competències reals ni mitjans per funcionar. Faltava un any per a l’aprovació de l’Estatut de 1979 i quinze mesos per a les eleccions autonòmiques que van donar la presidència a Jordi Pujol i Soley.

Era alcalde de Manresa l’industrial Ramon Roqueta i Roqueta. Des de feia generacions la família es dedicava a l’activitat vinícola, i en aquells moments Bodegas Roqueta distribuïa per molts territoris les seves marques embotellades a les instal·lacions del carrer Circumval·lació. Havia estat nomenat alcalde el novembre de 1975 per designació del governador civil, encara en vida de Franco, i va cedir el bastó de comandament al socialista Joan Cornet i Prat l’abril de 1979, després de les primeres eleccions municipals, també anunciades a la portada del Regió7 número 1.

A la seva mort l’any 2018 tothom, a dreta i esquerra, va lloar el seu tarannà obert dialogant durant aquells anys en que la democràcia no acabava d’arribar als ajuntaments.

Ningú no era president dels consells comarcals de l’àrea de difusió del diari perquè les comarques encara no tenien expressió institucional. Les que s’havien establert en la divisió administrativa aprovada per la Generalitat durant la Segona República eren acceptades com a referència geogràfica de forma general, i reivindicades pel catalanisme com a expressió genuïnament catalana en oposició a les províncies imposades per l’Estat al segle XIX.

Tot i la manca de formulació institucional, tothom sabia què eren i quin espai ocupaven el Bages, el Berguedà o el Solsonès, igual com l’Empordà o la Garrotxa, però també eren sentides i afirmades algunes comarques absents d’aquell mapa de referència, com el Moianès, el Lluçanès i l’Alta Segarra. Regió7 va néixer amb el subtítol d’«informatiu intercomarcal» i l’esment «Bages-Berguedà-Solsonès» a la capçalera, però incloïa en la seva àrea de cobertura informativa i de difusió les altres tres comarques naturals esmentades. L’expansió cap a la Cerdanya va venir més tard, de la ma del túnel del Cadí; posteriorment s’hi van sumar l’Alt Urgell, l’Anoia i el Baix Llobregat Nord.

Van caldre quatre dècades perquè el Moianès esdevingués oficialment comarca, i l’Alta Segarra i el Lluçanès encara esperen.

Fa quatre dècades i mitja les principals fonts d’ocupació de Manresa eren grans empreses com la Pirelli i Bertrand i Serra, amb milers de treballadors, i desaparegudes totes dues. Tant al Bages com al Berguedà eren fonamentals les mines, de potassa en el primer cas i de lignit en el segon; la seva importància no era només per nombre d’ocupats sinó per uns salaris per damunt de la mitjana industrial.

Del Bages se’n continua extraient potassa amb les explotacions concentrades en unes soles mans, mentre galeries berguedanes van tancar als anys vuitanta i van provocar una alta presència de pensionistes en l’estructura demogràfica; la població de la comarca es troba estancada des de llavors.

Al cap de 45 anys la fotografia mostra com a principals empreses del Bages per facturació la multinacional japonesa Denso, que fabrica components electrònics per a automoció a la fàbrica de Sant Fruitós de Bages; la manresana Tous, dedicada a la joiera i els complements, un cas espectacular d’èxit d’una empresa familiar nascuda d’una botiga; i Iberpotash, nom actual de la societat que explota els jaciments de Potassa de Sallent-Balsareny i Súria.

De roba a metres a joies i marca

Fa 45 anys el centre industrial del Bages fabricava pneumàtics per a cotxes de la ma d’una multinacional italiana; avui fabrica components electrònics de la ma dels japonesos. Llavors s’ocupaven centenars de persones en les mines, i ara continua passant.

El que ha perdut tot el seu vell liderat és el sector tèxtil, tant a la ciutat com a les colònies industrials del Llobregat i el Cardener que ja llavors protagonitzaven notícies negatives; a canvi, ha emergit amb potència una empresa, Tous, que també treballa fabricant coses que d’alguna manera ens vesteixen, però amb un notable valor afegit. De la roba per metres al disseny que crea moda i marca de prestigi.

Però no seria correcte fer un cop d’ull als canvis d’aquests set quinquennis si no esmentem que a la part alta del rànquing de plantilles es troben tres empreses alienes a l’activitat industrial i plenament inserides en el dels serveis: Althaia (hospitals i CAPs), l’Ajuntament de Manresa i Ampans. La primera està regida per un patronat amb forta presència institucional i amb l’alcalde de la ciutat com a president nat, tot i que les seves decisions no poden ignorar les que adopti el Departament de Salut de la Generalitat, que és el seu principal client amb diferència. Ampans és una fundació, orientada a atendre, acollir i donar feina a persones amb «capacitats intel·lectuals diferents».

Quant a l’Ajuntament, no hi ha dubte que és una administració pública i que en el decurs d’aquest gairebé mig segle ha experimentat un creixement espectacular tant en el nombre d’empleats com en pressupost i en utilització d’immobles per a les seves activitats, que si llavors es limitaven a dos a la plaça Major, ara suma deu adreces, de la Florinda i els Infants al Casino i Casa Caritat.

L’expansió dels altres ajuntaments de la Catalunya central ha estat semblant, en termes proporcionals, i també ho ha estat l’impacte dels impostos locals que en financen les despeses.

Canvi de rei i autoritats polítiques rellevants

Al llarg d’aquests anys hem vist un canvi de rei d’Espanya, pel molt democràtic mecanisme de la descendència biològica amb discriminació masclista. Hem vist un total de set presidents del govern espanyol: dos que es feien dir centristes, tres del PSOE i dos del PP. Hem vist retre honors a vuit presidents de la Generalitat: quatre de CDC i els seus noms posteriors, dos del PSC i dos d’ERC (comptant-hi Tarradellas), amb mandats que han anat dels 23 anys de Jordi Pujol (1980-2003) als dos anys del primer d’Artur Mas (2010-2012).

Hem assistit a les investidures de sis alcaldes de Manresa. I hem aixecat acta de la creació per llei dels consells comarcals, de la formació dels seus plenaris i de l’elecció dels seus presidents, sense que la majoria de la població no tingui massa idea de què són i a què es dediquen aquests organismes.

També hem presenciat com els polítics amb seu institucional a Barcelona, molts d’ells amb origen i residència a la capital, es mostraven (volgudament?) incapaços de superar la divisió provincial que tant criticaven i substituir-la per una de pròpia, la de els regions o vegueries, que consten en una colla de mapes però que estan lluny de desplegar-se plenament.

Per llei han de ser entitats amb pressupost suficient i òrgans de govern sorgits de les urnes, destinades a substituir les diputacions provincials, però aquesta part dels bons propòsits està al calaix; en que s’ha desplegat és un cert nombre de delegacions territorials del Govern i dels seus departaments, tot i que els serveis efectius que s’alimenten del pressupost (sanitat, ensenyament, policia...) s’organitzin en àmbits territorials que sovint van al seu aire.

Boira de tabac a la redacció

Moltes coses han canviat aquests 45 anys, des de l’estil dels automòbils i la moda en el vestir i el pentinar-se, fins la tolerància al fum del tabac, posem per cas. No és per parlar de la casa sinó a tall d’exemple: la redacció de Regió7 del 1978 s’anava emboirant a mesura que passaven les hores de tantes cigarretes com s’encenien; avui estan prohibits a tot l’edifici, cafeteria inclosa.

I un canvi amb un alt contingut simbòlic: en aquells anys funcionaven a Manresa nou sales de cinema, totes elles dins el nucli urbà, i la majoria al centre, del teatre Conservatori a l’Atlàntida passant per l’Olímpia, el Kursaal i el Catalunya, amb l’Avenida i l’Apolo a dues passes. Avui hi ha més sales, però són al polígon comercial dels Trullols, als afores de la ciutat, on s’alça un multisales que ofereix dotze pantalles.

Just davant dels cinemes hi ha el centre comercial amb hipermercat que els dissabtes s’omple de compradors: també aquesta activitat se n’ha anat a la perifèria, en detriment del comerç de proximitat. Allà al costat hi ha la comissaria dels Mossos d’Esquadra, i un tros enllà el gran hospital de Sant Joan de Déu: també la seguretat ciutadana, l’assistència hospitalària i la consulta d’especialistes de la sanitat pública ha posat quilòmetres de distància amb el centre de la ciutat on abans passava tot i s’hi trobava tot. Ah, i el CE Manresa va deixar el Pujolet pel Congost, com anys enrere havia fet el primer equip del bàsquet.

No és estrany que aquest desplaçament faci preguntar-se als governants: què fem amb l’envelliment de la ciutat històrica? Però aquesta pregunta ja es formulava fa gairebé mig segle, sense que se n’hagi trobat una resposta d’encert contrastat. Quan algú en tregui l’entrellat Regió7 ho explicarà, en paper i també en digital, naturalment.