Rehabilitar-se després d'un ictus

La vida de la Rosa va canviar l'11 de juny del 2022. Aquest dia va donar a llum la seva filla Emma, però també va ser el dia en què va patir un vessament cerebral. Dos reptes importants arribaven alhora i ella els va poder superar gràcies al suport de la seva família i a l'equip de professionals de l'Hospital Fundació San José de Madrid que la va atendre en el procés de recuperació. Avui ens parla d'aquesta experiència vital acompanyada de la Raquel, infermera de neurorehabilitació del centre.

El cas de la Rosa és excepcional en el sentit més ampli de la paraula. El naixement de la seva filla Emma va venir acompanyat d'un ictus que la va obligar a estar dues setmanes a la Unitat de Cures Intensives després del part i li va deixar paralitzat el costat esquerre del cos. La seva vida com a advocada i com a mare es va aturar.

“Vaig donar a llum en un hospital i per això el Protocol Ictus es va activar molt ràpid i, tot i que no vaig perdre massa neurones, em va provocar danys cognitiu i també algun dany físic. Per descomptat, no estava preparada per no poder anar-me'n amb la nena als braços ni tardar un mes a conèixer-la”, confessa a l'inici de la xerrada.

La Raquel és infermera de la Unitat de San Diego de rehabilitació neurològica de l'Hospital Fundació San José de Madrid on la Rosa va ser tractada i l'observa admirada. Ella atén diàriament pacients amb diferents afectacions neurològiques, però la situació especial de la Rosa el porta a interessar-se sobre com es va sentir al moment de l'acollida. “Va ser fantàstic. Una de les coses per les quals vaig triar aquest centre per a la meva rehabilitació va ser perquè tenia una atenció molt completa: teràpia ocupacional, fisioteràpia, neuropsicologia, logopèdia, atenció mèdica, infermeria… –enumera mentre recorda–. A més, coneixia gent que havia estat ingressada i també alguns professionals, i l'entorn és fantàstic”.

Trobada amb el nadó a l'hospital

Durant les quatre setmanes que la Rosa va estar ingressada al centre, a poc a poc va anar prenent consciència dels seus símptomes i el nivell d'afectació. “L'equip va fer una feina molt bona amb mi i, de fet, me'n recordo de gairebé tots els ensenyaments que vaig tenir, sobretot dels del meu terapeuta ocupacional perquè va ser qui em va preparar per poder tenir en braços el meu nadó”. La Rosa somriu mentre rememora com li feia agafar la pilota medicinal d'uns tres quilos i després recollir les joguines del terra i, alhora, fer operacions matemàtiques. “El repte de la maternitat!”, exclama.

Aquests ensenyaments i l'entorn favorable que li brindava l'Hospital Fundació San José van ajudar que la Rosa prengués la decisió de trobar-se, per fi, amb la filla, la petita Emma. “Vaig pensar que aquest entorn, destinat a curar-se, era el lloc per conèixer-la –li explica a la Raquel–. Va ser emocionant, però em va costar adaptar-m'hi. Un bebè intueix que tu ets la seva mare perquè l'has portat a dins, però de cop i volta tens un ésser entre les mans que depèn de tu i jo, a més, tenia una confusió mental i una debilitat brutal. Va ser complicat”.

Amb l'especial motivació que li infonia la seva filla, la Rosa es va anar recuperant molt ràpid de la part física: “Me'n recordo que em posaven en una pissarra paraules de dret i les havia de marcar amb el braç esquerre mentre estava a peu coix. Em deien 'la pacient d'alt rendiment', però la part mental em va fer més temps”.

Raquel, infermera experimentada en aquestes patologies, puntualitza que es motiva el pacient de manera integral: “Des d'infermeria, per exemple, parlem als pacients o els posem el rellotge al costat afectat. També els diem que siguin tan expressius com puguin perquè a poc a poc un dia ja no han de pensar si han de somriure. Simplement els surt”.

En els casos de dany neurològic, les famílies arriben a l'hospital amb molt de cansament i preocupacions acumulades i per això és molt important el suport, la proximitat i la comunicació de cara a abordar la situació i les expectatives. Per fomentar-ho, a l'Hospital Fundació San José s'ofereixen recursos com l'escola de famílies, l'atenció psicològica, l'atenció espiritual…

Sens dubte, en el cas de la Rosa el paper de la família va ser fonamental ja que, a més de la preocupació per la seva salut, havien d'atendre la nadó Emma i gestionar diferents assumptes legals vinculats amb la nena. La Rosa confessa que va ser molt complicat i que el suport i la flexibilitat facilitats per l'hospital van resultar fonamentals. "Les infermeres entenien que havia de passejar amb el nadó als passadissos perquè no podia estar aïllada a l'habitació, o tenir visites fins més tard per poder gestionar amb el meu advocat la plaça de guarderia de la meva filla".

Davant la pregunta d'un record especial de l'atenció rebuda, la Rosa destaca “la paciència i l'acompanyament dels professionals, el tracte personalitzat i que em deixessin certa llibertat, com sortir a cosir als jardins”. Quan els pacients estan cognitivament bé, sempre es procura potenciar les activitats que realitzaven a la seva vida normal per així potenciar l'autonomia i que, en la mesura del possible, recuperin la seva vida anterior a l'ictus. La vida de la Rosa ara inclou l'Emma, amb qui pot caminar, jugar i riure.

 A la sortida de la xerrada, la Raquel es creua amb Anastasio, un dels seus pacients que acudeix a rehabilitació ambulatòria a l'Hospital de Dia. La Rosa, en veure'l, li diu que ella també va ser pacient: “No s'ho creurà, però jo l'any passat era aquí i m'he recuperat”. La mirada d'Anastaso s'il·lumina. L'exemple de la Rosa ha posat color i il·lusió al seu dia.