El pa de Biosca: com triomfar a un poble de 180 habitants

Judit Barniol (La Pobla de Lillet, 1986) és la Fornera de Biosca (Solsonès). Ho és des d’encara no fa dos anys. Va obrir el forn el 15 d’octubre de 2021. La data no va ser la primera disponible que li anava bé. La va escollir expressament i intencionada perquè aquell dia s’homenatge les dones rurals. El seu cas compendia el que aquest dia internacional instaurat per les Nacions Unides l’any 1995 pretén posar en valor: «donar visibilitat a la contribució de les dones a la millora econòmica, empresarial, social i cultural a les àrees rurals d’arreu».

Biosca és un poble d’uns 180 habitants empadronats, tot i que no arriben ni a la meitat els qui hi viuen tot l’any. És un exemple de la Catalunya buidada i del despoblament dels pobles de l’interior. L’any 2017 hi va tancar l’últim negoci. Judit Barniol hi tenia vincles familiars. L’àvia i el pare del seu marit en són fills. Els va sortir l’oportunitat de comprar-hi una casa i hi van anar a viure amb els dos fills. Van recuperar i van obrir el forn de pa que hi havia als baixos de l’habitatge. Al cap de poc temps, es va obrir el Restaurant Cal Borres al local social de la Plaça Major.

Per a la construccó del relat, hagués anat bé poder dir que primer va ser la casa i el forn i, després, la fornera. Però, no va anar ben bé així. Al contrari. Abans, Judit Barniol ja havia après l’ofici. De manera autodidacta, això sí. «Amassar el pa, fer masses i entendre-les va ser la meva teràpia contra la depressió», explica. Per això, quan van comprar la casa va proposar-se rehabilitar el forn i tornar a obrir la fleca. No era una decisió òbvia. És un forn més que centenari del tipus morú, que s’escalfa cremant-hi la llenya dins. I duia uns 50 anys sense funcionar. El van restaurar i el van deixar tal com era, amb el llum original. Només en van canviar el cable elèctric.

En aquests dos anys gairebé de forn obert ha passat per diversos estadis. De primer, un boom ajudat per la reprcussió mediàtica dels reportatges que li van fer i per la seva activitat constant a les xarxes socials. «Era una bogeria, les cues arribaven al capdamunt del carrer», recorda. No era una situació sostenible, ni tampoc responia exactament al que ella pretenia. «Un dia em van quedar 20 pans per vendre» i va ser el moment de canviar i passar al que ja duia al cap de fer.

Quatre fornades a demanda

Ara fa quatre fornades a la setmana, els dimecres, divendres, dissabtes i diumenges, en què també orfereix productes de brioxeria. Justifica que «no cal fer pa cada dia perquè el producte es conserva molt bé, com els d’abans». El forn té una capacitat per a 70 pans a cada fornada, però no hi arriba. De mitjana, en pot fer uns 160, tot i que tampoc no ho té clar perquè treballa a demanda. Té clients d’arreu de Catalunya que li venen els caps de setmana, sobretot. «Del Maresme, de les Terres de l’Ebre, d’Andorra, del Pallars... alguns es queden el pa de tot el mes», diu. També ha aconseguit tenir de clients restaurants de Calaf, Ponts i Agramunt, i una botiga de Solsona.

Usa blats tradicionals: «xeixa, sègol, espelta, camut... a banda del blanc i l’integral». Això sí, quan n’hi ha. «Aquest any no sé com anirà perquè les farineres d’Argençola i Agramunt amb què treballo ja m’han advertit que amb la sequera, potser d’alguna varietat no me’n podran servir», explica. També els barreja per combinar gustos i donar matisos diferents al pa.

L’obertura del forn ha estat positiu per a Biosca. Encara que no tots els veïns hi van a comprar. El fet que treballi a demanda, la penalitza en aquest sentit. «És clar, si hi vas un dia i ja no hi ha pa o bé no te’n pot vendre perquè els que li queden els té encomanats, doncs acabes anant a buscar el dia a dia a Torà o al supermercat», explica un veí. «Però, tots hi anem a comprar sovint. Ha posat Biosca al mapa», valora aquest mateix veí.

Barniol defensa la seva manera de fer perquè «l’artesania està renyida amb la immediatesa. Com dic jo, un pa necessita una bona cadira». «És que alguns blats necessiten vint-i-quatre o més hores de repòs, de nevera», explica. A més, el treball a demanda «em permet no haver de llençar res i oferir una certa personalització del producte».

Entre els seus projectes més immediats, hi ha, precisament, habilitar el magatzem que hi ha just al costat i que li permetrà de disposar de neveres més grans i de més espai. I, per a més endavant, obrir una botiga al davnat mateix del forn. La casa està unida per l’arc del Portal del carrer Pasterola. És un arc escarser, de carreus irregular, que forma part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta condició no li facilita els tràmits urbanístics, al contrari. Però, diur que no s’hi resigna. Vol la botiga per ampliar l’oferta de productes artesans que té al seu establiment i que vol atraure de tot Catalunya. «En aquest negoci, el que l’experiència m’està demostrant, és que ens hem de reinventar cada dos mesos», conclou.