Una solsonina cedeix a l'Arxiu Comarcal un extens recull de cançons populars del Solsonès

Les cançons, les rondalles o les històries que explicaven els nostres avis a la vora del foc són una manifestació de la cultura popular que podria arribar a desaparèixer si ningú s'encarrega de transmetre-la a les noves generacions. Amb l'intent d'evitar que caiguin en l'oblit, la solsonina Carme Vila ha anat recopilant durant anys la lletra i la melodia d'una cinquantena de cançons populars que es cantaven al Solsonès, com ara romanços, xotis, balades, marxes, corrandes o caramelles, i l'ha lliurat a l'Arxiu Comarcal per tal de preservar aquest patrimoni oral.

"A casa meva eren molt cantaires i, de petita, em vaig fer un fart d'escoltar cançons populars durant les trobades familiars", explica Vila, que evoca el temps en què es cantava "a tota hora". La solsonina recorda que a la masia Solanelles, de Timoneda, a Lladurs, la casa familiar, "es cantava mentre paràvem taula o després de sopar, quan ens arraulíem a la vora del foc i la meva mare, Àngela Besora, i els seus germans, es posaven a cantar cançons que havien après dels seus pares o inclús dels seus avis".

En aquell temps, ella es limitava a escoltar i a taral·lejar alguna de les cançons, i no va ser fins més endavant que li va sorgir la necessitat de transcriure els textos de les melodies que cantaven la seva mare i els seus tiets amb la idea "que no es perdessin". Aquest treball de formigueta es va intensificar durant la pandèmia, quan va decidir ordenar tot el material recollit fins aleshores i enregistrar les cançons que recordava. "Si només transcrivia les lletres, la tonada es perdria, per això em vaig decidir a cantar", destaca Vila, tot reconeixent que va fer aquest esforç "sense tenir una gran veu, a diferència de la meva mare".

El seu treball aporta més d'una cinquantena de cançons populars majoritàriament costumistes i de to humorístic que incorporen elements típics de la vida rural de l'època com ara donzelles, fadrins, rossinyols, pastorets, esclops o casoris. Vila apunta que també s'hi troben cançons ben populars com Rabadà o Picamanetes, però amb una versió melòdica i una lletra diferent. També assenyala que algunes fan referència a llocs concrets com ara Reus, Andorra o la Cerdanya. "Una de les cançons que cantaven parlava de la Ribera Salada, però d'aquesta no aconsegueixo recordar-ne la lletra", lamenta la solsonina, emplaçant els lectors d'aquest diari que, si algú la recorda, ho comuniqui a l'Arxiu.

El director de l'Arxiu Comarcal del Solsonès, Jordi Torner, assenyala que un aspecte interessant del cançoner que aporta Vila és el vocabulari i els girs del llenguatge, que podem situar, majoritàriament a inicis del segle XX. Pel que fa a la tipologia de les peces musicals, s’hi troba una diversitat important: romanços, xotis, balades, marxes o corrandes, cançons de Nadal, infantils o caramelles. N'hi ha algunes que apareixen en altres cançoners populars i que també es cantaven en altres punts del territori, però d'altres que són inèdites i de caràcter més local "que són una aportació fantàstica per a l'Arxiu", afirma Torner.

En aquest sentit, el director explica que al Solsonès s’han dut a terme diferents actuacions per recuperar i preservar les cançons. Posa com a exemple la tasca d’Higini Anglès i Pere Bohigas, l’any 1921, en l’Obra del Cançoner Popular Català, fins a accions més recents com la impulsada des de l’Orfeó Nova Solsona amb Anna Camps, Blanca Pujol i Eduard Tamanes o la del musicòleg Gianni Ginesi a través d’una iniciativa impulsada pel Consell Comarcal del Solsonès. "Ara, podem afirmar que comptem amb una nova i interessant aportació", assegura.

A partir d'aquesta cessió, Vila posa en relleu que un dels objectius és evitar que "aquest patrimoni oral de les cançons populars que han marcat moltes generacions i que formen part de la nostra història quedi en l'oblit". Per aquest motiu, considera que una de les accions que permetria mantenir viu aquest patrimoni seria "difondre'l a les escoles, per tal que els alumnes coneguin les cançons que cantaven els seus avis". Vila comenta que seria interessant "tornar momentàniament a l'època en què es cantava en cada racó, mentre es treballava o mentre es feien les labors domèstiques". Sobre el fet que ara no es canta tant com abans, diu que "potser tenim massa coses al cap, i és una llàstima perquè cantar és un plaer".