Marta Renato: «Molts judicis contra les bruixes no els feia l’església sinó els veïns»

La Cerdanya on estiuejava de petita i la Seu d’Urgell són alguns dels escenaris principals de Sendero de estrellas, la novel·la de debut de l’autora barcelonina Marta Renato (1987) que publica Maeva. Una ficció ambientada en el període de canvi del coneixement ancestral i la ciència moderna a través de les vicissituds d’una noia que esdevé experta en el coneixement de les plantes medicinals.

Primera novel·la: quins sentiments ha viscut durant el procés d’escriptura? Vertigen, solitud? 

Quan estàs sola amb el text, et capfiques en els detalls i et costa veure el panorama sencer. Per això va bé tenir lectors que t’ajudin a millorar el text. Sempre he estat lectora de novel·la històrica i sempre m’ha agradat escriure, era una noia una mica introvertida a qui agradava inventar històries. De fet, a l’hora d’escollir carrera vaig dubtar entre periodisme i biologia. Vaig fer aquesta darrera, però també he realitzat cursos d’escriptura.

Tenia lectors, diu?

Els primers esborranys els llegia la família, però ells al capdavall no et saben dir molt, i per això vaig buscar lectors professionals i informes de lectura. Així mateix, també vaig llegir fragments de la novel·la a les classes de narrativa. És una pràctica habitual. Si faig una segona novel·la, hauré après a ser més eficient.

La història comença el 1522 al Pirineu català.  

Vaig tenir la història al cap durant uns anys, i en fa quatre em vaig posar a escriure. Durant els tres primers, vaig donar moltes voltes, reescrivint, afegint personatges, punts de vista, ... Després, vaig entendre el fons de la història que volia explicar i vaig escriure la segona meitat de la novel·la en un any. He de reconèixer que hi havia vegades que em pensava que era un repte impossible.

La segona part de la història és trobar editorial. Potser fins i tot més difícil que escriure?

Havia escoltat històries de gent que envia textos a editorials durant anys i no se’n surt. Jo vaig enviar la meva novel·la a cinc o sis, i Maeva em va respondre de pressa.

La protagonista es la Núria, una nena que queda orfe a 10 anys i l’acull una curandera. Quina història volia explicar?

De petita anava de vacances a la Cerdanya francesa, però el poble que surt a la novel·la, Melers, me l’he inventat. Estaria situat entre Dorres i Llívia. I el laberint de roques que esmento és un lloc de roques granítiques, coves i amagatalls on jugava, es coneix com el Caos de Targassonne. Em vaig preguntar: qui viuria en un lloc així? I la resposta va ser una bruixa, una guaridora, una dona que treu profit de les plantes.

Vostè es va doctorar en biologia vegetal. Va unir les seves dues passions per l’escriptura i la botànica?

Sí, volia fer una novel·la sobre l’evolució en l’ús de les plantes medicinals, des dels coneixements ancestrals de les curanderes fins als medicaments preparats per apotecaris que començaven a aplicar el mètode científic. És el moment en què s’inicia la ciència moderna, el pas de l’edat mitjana al renaixement, un moment en què es van deixar de banda molts estils de vida i van agafar pes les ciutats, els gremis, ...

Un trànsit exemplificat en la figura de la Núria?

Reflecteixo aquesta evolució mitjançant el viatge que fa la noia, ja que comença com a aprenent de curandera en un poble del Pirineu i acaba fent-ho al gremi d'apotecaris de Barcelona després de viure tot un seguit d’experiències. Un altre personatge és el Feliu, un jove sacerdot destinat a la Cerdanya que viu les persecucions contra les dones acusades de bruixeria. 

Ha hagut de triar el gra de la palla en el tema de les bruixes? És una qüestió amb molta llegenda associada.

Vaig descobrir que la Inquisició no va tenir un paper destacat en la cacera de bruixes. La castellana tenia molt poder contra els heretges, però a Catalunya no va ser tan rellevant, les dones acusades de bruixeria eren dones marginades dels pobles, víctimes fàcils a les quals ningú no protegia. No molestaven, però algú amb un interès particular en un moment donat anava contra elles. Per la disputa d’un terreny, una herència. Acusacions sense un fonament real. Els judicis en l'àmbit localal els promovien els veïns, eren jurats populars, no de l’església.

«Sendero de estrellas» està basada en fets reals?

He intentat ser tan realista com fos possible, descrivint els estils de vida, el treball, les autoritats, l’església, ... però a partir d’aquí he inventat, i només hi ha un personatge real, Joan Despés, bisbe de la Seu d’Urgell.

Quina novel·la històrica llegeix?

Vaig llegir Noah Gordon, amb la sèrie d’El metge, també Ken Follet amb la seva forma de narrar amb diferents punts de vista i una línia temporal única. Vaig adonar-me, però, que només hi havia homes, i vaig descobrir escriptores com Tracy Chevalier, Maggie O’Farrell. En castellà, m’agraden molt Eduardo Mendoza i Rosa Montero, tinc els seus llibres subratllats per estudiar el seu estil.

Té previst fer l’edició en català?

De moment ha sortit en castellà i, si té èxit, es podria fer en català.