«Hem de produir per alimentar la població local»

Una de les coses que tenim en comú els éssers humans és que tots mengem, poc o molt, per sobreviure. Hi ha qui ho fa, simplement, a partir d’una visita periòdica a una gran superfície i escull el que ve de gust amb un preu adient a la seva butxaca. Altres, abans de fer el pas de comprar opten per la reflexió. Qui produeix? On? Com? Hi ha persones i col·lectius que avancen perquè creixi petita i mitjana agricultura i ramaderia del país; perquè les llavors siguin les pròpies del territori, capaces de suportar la sequera i les altes temperatures; perquè la cadena del productor al consumidor sigui la més curta possible; perquè la ciutadania conegui que estem rodejats de plantes silvestres comestibles que no es consumeixen, o molt poc. Fa anys que Marc Talavera Roma (Igualada, 35 anys), doctor en biologia, està immers en un llarg i ambiciós viatge per canviar els hàbits de producció i de consum. Per això, amb altres persones, van crear Eixarcolant, un col·lectiu que promou accions arreu del país. Des de Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades a la creació d’un banc de llavors i un arboretum passant per l’edició de publicacions, la recerca etnobotànica, l’elaboració i comercialització de pa al Forn de Jorba, la investigació gastronòmica, conferències, debats... El perfil de Talavera, que presideix l’entitat, abasta altres vessants, com la d’escriptor, amb la novel·la juvenil «Des de les golfes», on combina ficció amb divulgació científica. Ell, que ha estat vinculat a l’escoltisme, viu i porta una vida activa a Jorba. La passió per la biologia i el món rural li ve de ben petit, segurament per l’estret vincle amb els seus padrins de Ponent.

El verb eixarcolar s’havia perdut en aquestes darreres generacions.

Nosaltres tampoc no el coneixíem, s’havia mort. L’hem recuperat i potenciat. S’ha mantingut més el sinònim birbar que també significar arrencar manualment les males herbes d’un hort o un camp, unes herbes que es poden consumir. Donem valor a moltes d’aquestes anomenades males herbes, moltes de les quals són comestibles.

Han passat de ser un col·lectiu comarcal, a tenir un abast català.

Amb el pas dels anys, hem crescut i definit una estructura basada en els socis i sòcies, la junta directiva i l’equip tècnic. Hem superat els 1.400 associats, agrupats en 20 nodes (grups locals). Cada soci paga una petita quota de 40 euros anuals. L’abast territorial es visualitza, per exemple, amb les més de 300 activitats que fem cada any a Catalunya.

Després del foc de Santa Coloma de Queralt va escriure que els grans incendis són símptoma d’una malaltia greu.

Avui amb una companya estàvem repassant un mapa d’usos del sòl del 1956 fins ara . S’ha perdut terreny agrícola en zones de planes en benefici d’àrees residencials i industrials. En aquest període s’han abandonat terrenys de zones menys productives i marginals que afavoreix un gran increment de la massa forestal. Els boscos són continus sense que s’hi faci cap activitat econòmica, sense ramats o sense extreure la fusta per falta de rendibilitat. Tampoc no s’aprofiten els aranyons, cireretes de pastor, aglans.. Si a l’estat actual dels boscos hi afegim el canvi climàtic, tenim un bon escenari per als grans incendis. Els incendis forestals són el reflex de l’actual model productiu i de consum.

En canvi, hi ha queixes perquè proliferen grups que espolien llentiscle, bruc o pinyes dels boscos catalans. Tot sense regulació.

N’hem parlat. El cas del llentiscle, que també se’n diu mata, és paradigmàtic perquè ens posa, com a societat, davant del mirall. Ens queixem perquè se n’emporten sense permís, però durant dècades no n’hem fet cas. Si darrere les persones que el recullen hi hagués una regulació, seria una bona oportunitat de generar economia forestal ja que es recull per al sector de la planta ornamental tallada. Així es crearia una activitat econòmica derivada del bosc, com també podríem fer amb els aglans per convertir-los amb farina o amb molts altres fruits.

És evident que ni donem valor, ni aprofitem tots els recursos que tenim.

No podem culpabilitzar les persones consumidores. Tenim un model alimentari extractivista que comporta que persones d’altres llocs del món se’ls quedin les terres per cultivar grans extensions, per exemple, de soja, pinya o melons que ens mengem a l’hivern.

Hi ha aliments, com la soja, que s’imposen entre grups socials aparentment conscients.

Fins i tot entre moviments que es consideren responsables, sostenibles i alternatius. Aquests productes comporten el que se’n diu importació de terres del sud global per satisfer el nostre model alimentari. No té sentit perquè no ajudem ni a les persones, ni a les famílies. El seu consum afavoreix moviments migratoris de persones víctimes del model productiu globalitzat i extractivista. Comprem, però no veiem què hi ha al darrere.

A Catalunya només un 1,4% de la població és pagesa.

Actualment, l’agricultura i ramaderia a Catalunya forma part d’una cadena global. Està immersa en una política europea que incentiva l’agricultura i ramaderia industrials. Molt del que produïm s’abasteix de matèries primeres que venen de molt lluny i va destinat a consumidors que es troben a milers de quilòmetres. Només som una part de la cadena global. La indústria del porcí n’és un bon exemple. Poc del que mengen prové de Catalunya. A Mercabarna, menys del 15% dels productes són de proximitat. Fa 40 anys ho eren el 85%. La nostra agricultura i ramaderia hauria de basar-se en explotacions de mida petita o mitjana. Ha de ser eficient i ecològica. Hem de produir per alimentar la població local sense estar subjectes al dictat de les grans multinacionals. La venda ha de ser a un preu just. Hem d’aconseguir que fer de pagès no sigui un acte heroic i que les cadenes de distribució deixin de ser màquines de generar beneficis rècord a costa d’explotar el pagès. El seu objectiu no és el de millorar la renda agrària.

Part de les millors planes del país es converteixin en magatzems logístics.

Caldria una legislació que protegís més els espais agraris i forestals. No té sentit l’ocupació de terrenys agraris amb finalitats especulatives, com ho estem veient darrerament amb els parcs fotovoltaics i eòlics. Els terrenys de secà no estan prou ben protegits. Preval una mentalitat urbanocèntrica. Cal prioritzar que les plaques solars es col·loquin a marges de les autopistes, de canals de reg o les teulades de consruccions industrials o residencials. Quan tot això estigui ple, ja parlarem de posar plaques als camps.

A Eixarcolant aneu de la teoria a la pràctica, que inclou la gestió d’un forn de pa.

Per sort a Catalunya hi ha molts projectes que es dediquen a produir de forma respectuosa i conscient. Nosaltres vam néixer amb la voluntat de transformar a mig i llarg termini. Tenim la vocació de recuperar les plantes oblidades, ja siguin silvestres o varietats antigues. Per canviar les coses, hem de tenir en compte el nostre entorn, tenir en compte llavors autòctones que, per exemple, són més resistents a la sequera. O que la verdolaga o l’ortiga són totalment comestibles.

La recuperació de plantes oblidades és un procés lent.

Primer de tot, hem de recuperar el coneixement d’aquestes plantes oblidades que és a la memòria de persones grans. Després cal conservar les llavors i els arbres fruiters que ens han cedit els padrins i les padrines. La tercera fase és fer difusió del coneixement a través de xerrades, llibres, xarxes socials. I finalment hem de mostrar a tothom que les plantes oblidades són bones. Per això treballem a fons en el camp alimentari. No volem que les plantes oblidades siguin un museu. Que un camp de malves pot tenir el mateix valor econòmic que un de blat. I que aquestes malves poden ser un dels ingredients per fer-ne croquetes al menjador de l’escola.

El moviment reivindicatiu de la pagesia donarà fruits?

Té una gran rellevància i se li ha de fer costat perquè, i no és un tema menor, s’ha aconseguit que es parli de la pagesia. És de sentit comú que es demani menys burocràcia o que les mesures contra la sequera no discriminin els pagesos. S’haurà de veure, però, com passem de canvis estètics a altres que siguin estructurals. Hi ha preguntes relacionades amb el canvi de model que encara no tenen resposta.

Subscriu-te per seguir llegint