Sant Jordi és més que això

Pel poc que se sap, sembla versemblant que la cosa anés més o menys així: el 1434 la Generalitat va construir als baixos del Palau una petita però bellíssima capella gòtica dedicada a Sant Jordi que més tard va ser traslladada al primer pis, on és ara; el 1436, les Corts Catalanes van declarar Sant Jordi Patró de Catalunya; la missa de Sant Jordi a la capella coincidia amb un mercat de flors que es feia a la primavera al costat de l’edifici, i es va començar a convertir en costum que els homes que assistien a la missa hi compressin una rosa per regalar-la a les seves parelles. El costum es va anar estenent entre l’elit vinculada al Palau -diputats nobles o burgesos i alts funcionaris- i va sobreviure residualment quan, amb la derrota de 1714, l’edifici va ser convertit en alt tribunal de la justícia (i la repressió) borbònica. Dos segles després, als anys deu del segle XX, la nova propietària de l’edifici, la Mancomunitat, liderada per fills de la Renaixença enamorats del gloriós passat medieval, va recuperar el costum de les roses; el 1929 els llibreters de Barcelona van establir que Sant Jordi seria el dia del llibre, i una cosa va empènyer l’altra, i els anys setantes, el Sant Jordi del llibre i la rosa va començar a esdevenir un fenomen de masses impulsat per l’esperit d’una nova renaixença, aquesta vegada antifranquista a més a més de catalanista. Com tot el que esdevé massiu, la diada s’ha vulgaritzat, la rosa vermella ja pot significar qualsevol cosa i la festa literària és d’una banalitat absoluta, però continua fent un goig impressionant, i s’hauria de recordar que no va néixer en una campanya del Corte Inglés, sinó en les institucions d’un vell estat medieval que encara és en l’arrel de bona part del que som avui. Encara.