«Com la Valeria, jo també he patit la síndrome de l’impostor»

Diana Gómez és la Valeria, però també l’Àsia, o la Noa, i la Tatiana, la Pía, la Carla, la Júlia... i tantes altres, que ara ens presentarà. Les defensa amb solvència. Quedem a Igualada, a on ella de petita corria per la plaça de la Creu, a on la família té el bar La Paloma, una institució, “és bonic que segueixi», diu. «Està molt canviada la plaça, però per mi continua sent especial». Viu a Sabadell, però «Igualada sempre és casa», on hi ha els pares. Acut a la cita amb la seva parella, el periodista Roger Escapa, i el seu fill Gael. Mentre conversem, pare i fill aprofiten per fer una volta. D’Igualada va marxar als 18 anys amb l’objectiu de convertir-se en actriu, un repte que, no sense esforç, ha assolit.

«A mi em van apuntar a teatre perquè de petita era molt vergonyosa», confessa. Va ser llavors, veient El mag d’Oz al teatre de l’Ateneu, de la companyia del Teatre del Sol de Sabadell, que va dir-li a la seva mare: «Jo vull fer això», i amb el temps ‘això’ va fer. Els professors aviat es van adonar que valia per la interpretació. Fent classes de teatre a l’Institut Pere Vives, va sortir un càsting per teatre i també per a un curt, s’hi va presentar i la van agafar pels dos papers, i a partir d’aquí tot ha anat fluint.

La Diana és més que Valeria, però la Valeria és molta Valeria i ho ha capgirat tot, en positiu. Arriba just quan la Diana més dubtava. «Havia de pagar el lloguer» i els diners d’actriu no entraven, i va haver de fer de cambrera. Llavors, però, li cau Valeria, i la salva. «Ha significat estabilitat econòmica, de feina», explica, i després arriba la pandèmia i a companys de professió els cauen les feines, «i jo, per sort, estava fent una sèrie i protagonitzant-la, anant a la contra del que molta gent estava vivint».

Ens la presentes? «La Valeria va començar sent una persona amb una autoestima una mica baixa, tendia a la inseguretat i, malgrat això, té molt clar que vol ser escriptora; anava perduda perquè tampoc li sortia la inspiració, tenia la síndrome de la impostora. En tres temporades ha anat canviant, però encara segueix amb la crossa de la inseguretat, però està madurant».

La Diana entén molt bé a la Valeria, perquè hi ha coses d’ella que l’actriu també ha patit. «La síndrome de la impostora, per exemple». «Quan assajava per Valeria, pensava, veuràs, en qualsevol moment s’adonaran que s’han equivocat, que el paper no és per tu», explica l’actriu igualadina recordant aquell moment, Doncs anava ben equivocada, el paper li va com un guant, i la crítica així ho certifica. Valeria la consagra, però fins a arribar aquí, hi ha hagut un munt de papers. Un dels primers, una joia, l’interpreta quan només tenia 19 anys i ja havia fet Via Augusta, es posa en la pell de l’Àsia, a Eloïse, «no em vaig adonar la importància d’aquell paper fins que es va estrenar». «Ho vaig fer des de la facilitat, sent molt jo».

Abans que la Valeria es creués en la vida de la Diana, un altre personatge, en un paper molt petit, també acaba projectant l’actriu a escala internacional, la Tatiana, de l’arxiconeguda La casa de papel. «Al principi era un paper molt petit, però vaig tenir la sort que després el fessin créixer», recorda. Va estar a punt de no fer-lo perquè va coincidir amb Valeria, però al final els va poder compaginar tots dos.

De les altres sèries en què ha participat guarda amb especial estima els personatges de la Pia, d’El secreto de Puente Viejo, i la Carla d’El crac. “Són personatges que em canvien, el de la Pia perquè Puente Viejo és una escola, has de fer una diària, i d’aquesta magnitud...; a Madrid les diàries es roden de les set del matí a set de la tarda, són moltes hores de feina i tu has d’estudiar per l’endemà, tens deu seqüències al dia, i si la primera no surt bé, te n’has d’oblidar perquè en queden nou més per fer”. I la Carla “era un personatge molt diferent de mi, i amb l’Hèctor i el Joel el vam haver de treballar molt, i com que el vam treballar tant, després vaig gaudir molt fent-lo”.

El teatre també li va de cara. Recentment, ha fet al Teatre Nacional Uppgivenhet i van exhaurir les entrades abans de començar. A finals d’any tenen previst girar. Igualada? «No ho sé, no m’ho diuen, m’agradaria molt, clar, però no en sé res». Una vegada, només una, amb l’obra La desesperació de Wendy va actuar, ja com a professional, al teatre de l’Ateneu. «Va ser molt emocionant perquè, clar, la platea estava plena de família, d’amics, i actuar a l’Ateneu... on jo havia fet tots els festivals de teatre, brutal, pell de gallina, un teatre que conec tant, molt màgic». Encreuem els dits perquè torni a passar. «El teatre m’encanta». Amb uns amics tenen una companyia, 42 km, que van crear just abans del confinament, tenen un parell de projectes de cara a la temporada que ve...

Un altre dels papers de la seva vida l’ha començat a viure fa poc més d’un any, el de mare, i? «Molt bé». Tot i la tercera temporada de Valeria, que va fer anar la família amunt i avall, «el nostre fill ha agafat molts Ave ja...», riu. «Ens ho muntem bé», conclou. I arriben el Roger i el Gael de la seva bola, i abaixem el teló.