Sira Abenoza, filòsofa: «El conflicte és el fracàs del diàleg, hem d’aprendre a dialogar»

Parlem de Sòcrates? «Va», aprova la filòsofa Sira Abenoza (Igualada, 1980). El filòsof grec deia: «Parla perquè jo et conegui» Aquesta és la clau del diàleg socràtic? «En certa mesura sí», respon i confessa: «Jo utilitzo la filosofia del diàleg socràtic adaptada al segle XXI. És a dir, si Sòcrates es llevés de la seva tomba, potser diria, no és ben bé això... A mi el que m’interessa recuperar de Sòcrates és la idea que cada ser humà té coneixement dins de si mateix i el que necessita és algú que l’ajudi a donar llum a aquest coneixement». Si Sòcrates es llevés de la tomba, com proposa la Sira, estaria encantat de dialogar amb ella. Ho fa amb convicció, afinant els mots més exactes, amb serenor, i escoltant. Sabem dialogar? «No, n’hem d’aprendre molt», i afegeix: «Té a veure en com hem estat educats. A l’escola estem educats per callar i escoltar, i que només la persona que té poder sigui aquella que parla». «És important que l’escola es converteixi en un espai d’escoltar, de diàleg», conclou. I aquest dèficit s’arrossega després en tots els àmbits. «El conflicte és el fracàs del diàleg», diu. «La polarització creixent i l’auge de l’extrema dreta, tot això per a mi té a veure amb una manca de diàleg».

Sòcrates, el seu filòsof de capçalera, li ve de quan simultaniejava estudis de negocis i filosofia. Estranya parella. «Em mantinc en aquesta intersecció, en aquest espai híbrid». Quan estudiava va tenir un impuls molt gran d’endur-se els alumnes de negocis a la facultat de filosofia. «Veia que els qui tindran poder en el futur, els companys de negocis, els movien unes idees molt superficials, quants diners faran quan surtin de la facultat, i, en canvi, els estudiants de filosofia interpel·laven a la justícia; pensava, quina tragèdia que els que tindran poder només s’interessin per ells mateixos, mentre que aquells que no tindran poder en el futur els agradaria fer coses pels altres, però no tindran les eines per fer-les». «Vaig acabar donant classes d’ètica de l’empresa i responsabilitat social, això era el més semblant a introduir reflexions filosòfiques dins del món d’una escola de negocis», resum.

Va estar anys donant classes sobre la matèria a tota mena de públic, fins que es va adonar que, malgrat que tothom acceptava les idees que impartia, «alhora de la veritat eren incapaços de dur-les a terme perquè en realitat ni a les escoles ni socialment han estat educats pel diàleg». A partir d’aquí va pensar que el que era més rellevant d’ensenyar és justament a dialogar: «I és a partir d’aquí que torno a Sòcrates i ja faig una tesi doctoral sobre el diàleg socràtic per ensenyar ètica i començo a impulsar projectes de diàleg socràtic més enllà de l’àmbit universitari».

En aquesta línia, la Sira, professora a Esade, munta l’Institut per al Diàleg Socràtic, «una fundació que té per objectiu ensenyar i promoure l’art del diàleg per preservar o incrementar o promoure de nou la justícia». Ho fa en contextos polítics, com per exemple muntant una taula de diàleg a Irlanda del Nord, amb excombatents de les dues bandes. D’aquesta experiència neix el documental In dialogue. També va estar a punt de muntar una taula de diàleg a Catalunya, amb el procés: «Diàleg entre els presos polítics i un grup de persones contràries a la independència», però va arribar l’indult i el projecte es va aturar. Les taules de diàleg estan ara de moda. «Millor que es facin que no es facin», respon un pèl escèptica, però «van massa carregades per les expectatives de fora, les dels partits, els interessos d’una banda i altra, els mitjans de comunicació...»

La fundació també asseu en taules de diàleg «col·lectius que estan relacionats, però que viuen d’esquena». Per exemple? «Portem jutges de l’escola de jutges a la presó a dialogar amb presos». «Jutges i presos parlant de justícia a la presó... fascinant».

També fan processos de diàleg entre empresaris i immigrants o refugiats, i ara un procés de diàleg entre policies en formació i el que ells anomenen «objectes policials», persones que tenen certes probabilitats d’interactuar en algun moment amb els cossos policials. També porten el diàleg a les escoles, «ensenyar els mestres a dialogar, que incorporin el diàleg socràtic com a mètode pedagog».

L’experiència arrenca de la idea de la Sira d’ajuntar estudiants de dret d’Esade amb presos. «Va costar fer encaixar totes les peces», però se’n va sortir i el projecte és un èxit que es veu reflectit en el documental Filosofia a la presó (Premi Seminci al Millor Documental, 2015), on es pot veure com estudiants i presos dialoguen. «El documental reflecteix molt bé l’essència del que passa en aquests cursos, del recel inicial a un vincle molt bonic, sovint també hi ha un moment de crisi, quan es diu alguna cosa que no quadre, i això trenca els esquemes i posa cadascú al seu lloc, però ja no tornen al prejudici inicial». I una dada interessant: «Tots els interns que van participar en el documental avui són al carrer amb vides normalitzades». «Penso que el documental va ser molt important per ells», completa.