La Farsa excel·leix amb "Una vella, coneguda olor"

La companyia berguedana va portar al Teatre Conservatori de Manresa la seva acurada producció del text de Josep Maria Benet i Jornet

El repartiment de La Farsa que va representar "Una vella, coneguda olor"

El repartiment de La Farsa que va representar "Una vella, coneguda olor" / FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

Assumpta Pérez

Al teatre Conservatori de Manresa quedaven poques localitats buides diumenge passat. L’ocasió s’ho valia perquè La Farsa de Berga recuperava un text de Josep Mª Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor (1962) i és, simplement, un autèntic plaer teatral poder gaudir-ne.

La peça situa a l’espectador al petit i particular cosmos d’un pati de veïns d’una grisa i desesperançada Barcelona franquista. Costums i usos arrelats i oxidats entre uns personatges resignats, simples supervivents. Entre tots, la Maria, amb l’esperança i la inquietud que més enllà d’aquella foscor de finestres entreobertes, persianes rescloses, mirades de cua d’ull i una vida magre, hi ha una altra vida, altres opcions, tocar amb la punta dels dits el que potser és la felicitat. Això significa un constant malestar amb la seva família i la resta de veïnat, però amb la secreta i al final enganyosa esperança que pot comptar amb en Joan, el seu veí.

La Farsa de Berga, sota la direcció d’Angelina Vilella ha fet una bona posada en escena, acurada i detallista, esdevenint un quadre, el marc perfecte, que certament trasllada a una època pretèrita en la qual es desenvolupa la història escrita per Benet i Jornet. Un bon treball coral de tots i totes les intèrprets i un molt bon encert els canvis d’escena amb la música en directe de Júlia Camprubí. Una vella, coneguda olor no per coneguda, és una peça que faci restar l’interès. El que si mostra és una societat molt distant a l’actual i malgrat les evidents i indignants distàncies, no deixa de suscitar una enyorada, malgrat dura, i tendra mirada a aquests temps passats així com, esdevenir un apropament pels més joves al "d'on venim” i com es vivia. Una llarga i sentida ovació posava punt final a la nostàlgica vetllada en aquest exercici de reivindicació teatral com és amb la peça de Josep Mª Benet i Jornet.