El cementiri més insòlit de l'Estat: 18 anys enterrant cotxes, llibres, pianos, pilotes…

En el cementiri de Morille (Salamanca) no hi ha flors ni fotografies. Ningú acudeix els diumenges a netejar els epitafis. En aquest poble de Salamanca, els morts se celebren. Es viuen amb tanta exaltació que, per al foraster, aquest festeig pot resultar fins i tot ofensiu.

No obstant això, el que el nouvingut no sap és que aquí no s'enterren cossos… sinó textos literaris, peces plàstiques, documents audiovisuals, instruments musicals i esbossos cinematogràfics, entre altres objectes que poc tenen a veure amb la carn i l'os. “És una bogeria, ho sé”, diu el seu fundador, Domingo Sánchez, amb l'habitual riure que el caracteritza. Fa 18 anys que va organitzar el primer enterrament, però encara avui, després de més de 200, continua provocant la mateixa estupefacció que va causar en aquella primera cerimònia.

L'origen d'aquesta iniciativa es remunta al 2001, quan Sánchez es va aliar al costat del ja mort Javier Utray per a desenvolupar la seva idea més ambiciosa. Segons el seu testimoniatge, guiat pel seu instint, va viatjar a Londres per a reunir-se amb el cantant. Utray volia donar sepultura al Pontiac Gran Premi amb el qual tants passejos havia donat al voltant del Museu del Prado.

En explicar l'odissea al seu vell amic i alcalde de Morille, Manolo Ambrosio, van arribar a la conclusió que el destí perfecte per a resoldre la seva missió es trobava en aquest racó del Campo Charro: un enclavament miner de 230 habitants particularment conegut durant la dècada dels 50.

Els veïns, en processó

Aquest va ser un dels primers enterraments que es va realitzar a la parcel·la de 90.000 metres quadrats que l'Ajuntament va posar a la seva disposició. “Van passar un parell d'anys sense que passés res, però de sobte l'interès es va disparar. Fins al punt de tenir una llista d'espera amb 200 peticions”, sosté Sánchez, que documenta i cataloga cadascuna de les peces que fan el pas cap a una vida millor.

En les tombes ja descansen uns manuscrits del dramaturg Fernando Arrabal, uns poemes del cantant Germán Copinni, un bust de l'actor Paul Naschy, una imatge de l'aiatol·là Jomeini del periodista Christian Malard, uns rotllos de la pel·lícula Buried del cineasta Rodrigo Cortés, un piano del compositor Juan Hidalgo, una performance de la creadora Esther Ferrer, una escultura de l'artista plàstic Isidoro Valcárcel i una pilota de l'entrenador de futbol Vicente del Bosque.

Obres que, a diferència de les exhibides en museus, ja mai tornaran a veure's, tocar-se, escoltar-se… “Volíem que fos un projecte de futur. I, per això, vam haver de donar-li el relat d'un mausoleu contemporani en un país on la mort té un gran rigor. El curiós va ser que, davant dels nostres dubtes, es va engrescar tothom. I, a poc a poc, la localitat va anar fent-ho seu”, continua.

Una cúpula i moltes plaques

Qui arribi fins a les seves portes no ha d'esperar una atracció turística. Ni tan sols un cementiri a l'ús. Es tracta d'un terreny que, esquitxat per algun cartell informatiu, així com per una cúpula que acaben d'aixecar a mode de centre d'operacions, només acull plaques que indiquen el punt on es troba cada difunt. Pel que el veritable espectacle es produeix durant les inhumacions.

“Els marca cada artista. Són la part més important, especialment per a la persona que protagonitzarà l'acte. Poden ser privats o públics. Depèn del sentiment que vulgui transmetre i com el vulgui formalitzar”, apunta l'artífex. Aquest vincle tan fort constitueix la raó de ser de l'emplaçament: donar un lloc a aquells fruits que han viscut amb vigor un procés creatiu perquè no es perdin en el temps.

Així, com si d'un joc es tractés, el visitant haurà d'imaginar les històries que ara protegeixen les roques. El més probable és que, al principi, no entengui res. Normal, tenint en compte el minimalisme imperant. Però, conforme vaja avançant per l'espai, començarà a notar que hi ha alguna cosa més que un simple tresor sota els seus peus. “No existeix un lloc similar en el món. Em sento orgullós d'haver-ho fet nosaltres”, conclou Sánchez, que està preparant un llibre sobre el que suposa dur a terme un projecte d'aquestes característiques.

“No tinc cap favorit, la veritat. Tots els enterraments han estat de tal intensitat que gairebé no els recordo. Sempre estic desitjant que acabin aviat per a anar-nos al bar”. Per a temperar l'ànima.