Jaume Ambròs: «L’evolució del bàsquet a Manresa és digne d’estudiar»

Per a la majoria de les persones del Bages i del Berguedà, sobretot si estan vinculades amb l’esport i l’ensenyament, no necessita presentacions. Tot i que va jugar a l’elit del bàsquet, bona part de la seva trajectòria ha estat vinculada a la formació d’esportistes. Ha estat la seva feina i la seva passió. Tot i que fa poc s’ha jubilat de mestre d’educació física de l’escola Paidos, Jaume Ambròs Vilaginés (El Guixaró, 1956) manté viva la seva inquietud pel dia a dia de l’esport, però també la dels pobles de les dues comarques que s’ha mogut més. Viu a Puig-reig i li agrada estar al dia de la vida de les antigues colònies tèxtils. Està content que un grup d’estudiosos i veïns de la conca del Llobregat s’hagin animat a tornar a donar valor a aquests nuclis de població. Ambròs, que manté responsabilitats a la Federació Catalana de Bàsquet, ha rebut nombrosos reconeixements, un dels quals, el 2016, com a Històric del Bàsquet Català, l’any que Sant Fruitós de Bages va ser la capital del Bàsquet Català. Acumula diferents guardons de la Nit de l’Esportista de Manresa, un dels quals, el Vila Valldaura, que premia a tota una trajectòria. Altres institucions, algunes d’abast català, l’han volgut distingir. Com a mestre d’educació física va començar a l’escola Sant Ignasi de Manresa, però gairebé tota la seva carrera ha estat a l’escola Paidos, de la qual n’està orgullós pel model cooperatiu i per l’impuls a l’esport. Ambrós està casat amb la Mati, tenen tres filles i quatre nets.

Com a basquetbolista ha estat jugador, entrenador, directiu, aficionat...

Primer de tot, sempre m’he sentit esportista. El bàsquet competitiu el vaig deixar quan tenia 33 anys perquè se’m feia difícil compaginar la feina de mestre amb la de jugador. Començava a les 8 del matí i acabava a les 12 de la nit. Jo, al llarg de la meva trajectòria, sempre m’he posat al costat dels joves que vulguin jugar o entrenar. A la Federació estic en actiu a la delegació de les Comarques Centrals. Una de les coses que m’agrada més és trepitjar el parquet, trepitjar la pista.

La paraula esport la té permanentment a la boca. Per a vostè què significa?

La paraula esport és inherent a uns valors. Aquests valors ja els vaig viure, en primera persona, de molt jove, a Viladomiu, que era un dels bressols del bàsquet. A les colònies tèxtils hi havia poques coses, però una era l’esport. A mi l’esport m’ha obert moltes portes. He exercit gairebé tots els papers possibles i el més important és haver conegut a molt bona gent i fer moltes amistats. A aquestes comarques hi ha persones increïbles que ho han donat tot per les seves entitats i el bàsquet. Recordo Alberola, Basora, Perramon, Perarnau i d’altres que s’ho mereixen tot.

L’actual educació física a les escoles poc té a veure amb la de quan era jovenet.

Jo quan vaig anar a l’institut Lluís de Peguera encara arrossegava alguns tics propis del Movimiento Nacional amb taules d’educació física a l’estil de les militars. La meva generació hem aplicat uns criteris més pedagògics i, els nous professors, arriben amb una nova visió, a la qual indubtablement hem de donar suport. L’etapa de primària està ben definida, però a l’ESO i batxillerat cal treballar més la motivació i els coneixements. No ens hem d’enganyar, però el paper dels clubs en l’educació física és transcendent.

Per sort, Manresa i la seva àrea d’influència té una gran xarxa d’entitats.

Es practiquen molts esports i el nivell és molt alt. Els clubs fan una feina que supleix les mancances del sistema escolar. Els centres educatius han de tenir més eines per al foment i la pràctica de l’esport.

Vostè és dels que dóna molt valor sistema cooperatiu de l’escola que ha treballat.

A aquest país sempre es parla d’escola pública, privada i concertada. Jo crec en el model cooperatiu del Paidos, on els mestres, els pares i els mateixos alumnes i exalumnes en són socis. A mi, m’agrada mantenir la relació amb els que han estat alumnes meus, no únicament els que han arribat molt amunt, sinó amb tothom. Al Paidos m’hi va portar a finals dels setanta Antoni Caparrós i allà vaig treballar amb Martí Orive, un dels fundadors i director de la cooperativa.

L’evolució del bàsquet és espectacular, en tots els sentits.

El bàsquet és moviment, és dinàmic. La clau del procés formatiu és bàsic. El minibàsquet va ser una revolució. És un esport que és present a la immensa majoria d’escoles perquè per habilitar una pista no cal massa espai. S’ha avançat molt en la tècnica individual, en els fonaments. També en la condició física dels jugadors. Entrenen molt més. Jo, jugant a un nivell alt, teníem tres sessions a la setmana. Ara, és cada dia.

Per molt que és basquetbolista, li agraden tots els esports.

A Manresa, vaig jugar amb els tres equips, el Manresa Esportiu Bàsquet, el CB Manresa i La Salle. Soc de bàsquet, però segueixo tots els esports, alguns molt de prop, com el futbol 7 o l’handbol, que apliquen noves regles per adaptar-les als temps actuals. També hem de ser capaços de diferenciar, en cada moment, l’esport escolar, el de promoció, el d’alt nivell i el professional.

Com amant del bàsquet què li ha quedat més gravat?

De ben jove, els partits de festa major a Viladomiu, quan venia el primer equip del Manresa, en concret quan va fitxar el primer americà, Randy Stoll. Com a jugador, recordo una temporada amb el Manresa La Casera quan l’estranger era el mític Ed Johnson i un any amb el CB, quan va baixar a primera B, però va continuar uns mesos l’americà, Lee Palmer. Era un equip cohesionat amb una part de jugadors locals. Vaig tenir l’oportunitat de viatjar per tota la península i, a més a més, aprendre. L’etapa de jugador la vaig acabar a Puig-reig, l’equip de casa. Em motiva aprendre cada dia.

Com és el seu paper com espectador del Baxi Manresa?

Si el miro per la tele, veig el partit. Si vaig al Congost em distrec amb l’ambient, el públic... L’evolució del bàsquet a Manresa és digne d’estudiar. Crec que s’ha fet molt bé el procés d’unir forces. Hi ha molts equips al Bages i comarques veïnes, però tothom és del Baxi Manresa.

Manresa ha format i ha estat trampolí de grans jugadors.

Podríem fer un equip d’Eurolliga amb jugadors que han estat a Manresa. Des de Sergi Llull a Serge Ibaka passant per d’altres que han competit o competeixen a altres equips de l’ACB o europeus. I si parlem d’entrenadors, el nivell és màxim.

Al Berguedà, el bàsquet queda més en un segon nivell.

El futbol manté la seva força a molts municipis. Poblacions grans com Puig-reig, Gironella o Berga tenen el futbol com a esport de referència. En tot cas, el bàsquet avança. La Federació Catalana fa una feina important amb reglaments inclusius que permet que equips de formació siguin mixtes, de nens i nenes. Estem de sort que la Federació, a part de tenir delegacions a les quatre províncies, també n’hi ha a la Catalunya Central. La seva seu és al complex de l’Ateneu de les Bases. Disposar d’aquesta delegació és una mostra del paper que aquestes comarques tenim en el bàsquetbol.

El bàsquet femení també fa obrir la boca als aficionats.

Manresa recull un llegat històric en el bàsquet femení, quan Maria Ciuraneta era el pal de paller. Hi ha hagut una evolució molt important en el bàsquet femení, en bona part, impulsat per les escoles. El seu bàsquet també és tècnic, intens i emocionant. Més enllà del bàsquet, Manresa té grans referents en l’esport femení, com la presidenta de la Federació Catalana d’Atletisme, Mercè Rosich; la Nina Pont, exjugadora i presidenta del Manresa Club Bàsquet Femení; la Montse Gomàriz, exnedadora i presidenta del CN Manresa; o la Ruth Guerrero, presidenta del Centre d’Esports Manresa. I a poblacions de la comarca, també hi ha grans directives.

Què va pensar quan el van nomenar Històric del Bàsquet Català?

En el dia a dia, quan et dediques a ensenyar i a formar no penses en reconeixements. Va ser una proposta d’una comissió quan Sant Fruitós va ser la Capital del Bàsquet Català. Certament, va ser un premi que em va fer sentir molt honrat. No he treballat mai pensant en guardons. El més gratificant és que els exalumnes et saludin quan vas pel carrer.