Tres anys d'un malson: veus de la regió central expliquen com els ha marcat la pandèmia

Regió7 ha entrevistat 30 cares conegudes de la Catalunya central per recordar com van viure l'estat d'alarma decretat pel govern espanyol avui fa tres anys. En quin moment es van adonar de la magnitud del problema? Tres anys després, han passat pàgina? N'hem après alguna lliçó com a societat? Aquestes són algunes de les sis preguntes que responen tots ells.

Jordi Basomba, gerent de Manresana d'Equipaments Escènics: «Quan passi tot, tornarà el públic al teatre? Doncs sí, ho està fent»

1. Ja ens ho pensàvem. La darrera funció al Kursaal van ser dos plens, el cap de setmana abans, justament amb Gran Circ Acrobàtic Nacional de la Xina. El públic ja ens demanava si no hi havia perill de covid i és el primer cop que vaig veure algun espectador amb mascareta. Al teatre, ja havíem suspès la programació i, el dissabte següent, quan es va decretar el confinament, era a casa i ho vam escoltar per la ràdio.
2. Quan van decretar la segona pròrroga es quan vaig pensar que aniria per llarg. Acabes de prendre consciència quan ho veus tot tancat. En aquell moment, amb l'equip, ja vam pensar que hauríem d'anar suspenent-ho tot i començar a pensar en el setembre... encara vam fer curt.
3. En l'àmbit familiar, una de les meves filles estava estudiant als Estats Units. O tornava o es quedava 4 o 5 mesos més. No sabíem si tancarien fronteres, si es podria volar... Què fas?. Era una situació completament nova. Va ser un moment molt estressant perquè si tornava abans d'acabar potser repetia curs. Però finalment, vam decidir que tornés i sort que va ser així!. En l'àmbit laboral, el que puc dir és la gratitud que, com a gerent, vaig sentir cap al meu equip. Tothom es va involucrar per fer bé les coses, tornar entrades, programar, reprogramar... I no vam tenir ni una queixa del públic. Molts espectadors, fins i tot, ens van dir que de cap manera els tornéssim l'import de les entrades. Intento veure la part positiva de la incertesa amb què vivíem i puc dir que, de tot plegat, em quedo amb la gran feina de l'equip i amb la confiança del públic.
4. Sí, de tot. En vaig ser plenament conscient el 3 de desembre de l'any passat, quan vam posar a la venda les entrades i abonaments per aquesta nova temporada, amb una programació ambiciosa. El 2022 va ser un any complicat, encara amb restriccions i la pregunta que planava era: un cop passi tot, tornarà el públic que ha deixat de venir al teatre?. I sí, podem dir que sí. Vam fer un rècord absolut de venda d'entrades i si tot continua així, aquest 2023 serà el millor any quant a espectadors del Kursaal. És una dada general: després de la covid, el públic ha tornat als teatres.
5. Crec que cap lliçó col·lectiva tot i que mentre va durar la pandèmia n'estava convençut que sí. Vivim amb la mateixa bogeria de sempre: cotxe amunt i avall i adéu al teletreball, que ha estat una eina que ens ha ajudat a compaginar la vida familiar i la laboral. D'intentar viure d'una altra manera, res de res, no ha servit de gaire.
6. Sí, a nivell social segur. Suposo que si hagués viscut l'atemptat de les Torres Bessones pensaria el mateix: era com una pel·lícula increïble. Un virus que ataca tot el planeta, que mata i que ens obliga a tancar-nos a casa. En el meu cas, amb tres adolescents que han passat 2 anys i mig de restriccions en un moment molt important de les seves vides. Però a nivell familiar, poder estar tres mesos amb ells ha estat una experiència molt positiva que difícilment es repetirà.

Anna Roca, coordinadora editorial de l’Agulla Daurada de Tigre de Paper: «Pensava que tots sortiríem més humans però som més cíborgs»

1. Estava al Toni’s fent una cervesa amb els amics i corria el rumor que ens tancarien a tots. Igualada ja estava confinada i jo tenia la sensació de viure en un film de ciència-ficció. Després ja no tinc cap record en concret, treballava en mil i una coses. Sí recordo tenir la tele estava tot el dia engegada...
2. No sé exactament el moment però sí que tinc gravat al cap un dia que vaig haver d’agafar el cotxe per anar al veterinari des de Viladordis, on visc. Semblava que s’havia acabat el món i que no hi quedava ningú més, a part de mi. La carretera era un desert, tot era silenci. Conduïa molt tensa, com si cometés una infracció greu. Vaig tornar a casa tremolant. Encara ara quan hi penso se’m posa la pell de gallina.
3. La pandèmia m’ha canviat la vida. Vaig treballar moltíssim i en condicions molt precàries: La llibreria [Papasseit], cursos, màsters online, la comunicació d’un equip de metges... I a través de mil plataformes que no sabíem gaire com fer-les anar... 
4.  Vaig col·lapsar a final del 2021. Tanta càrrega emocional, tantes morts, adornar-te de la teva petitesa...Vaig ser conscient que m’havia de cuidar i és el que intento fer dia a dia. Crec que aquesta pàgina en concret ha passat però que l’amenaça és real. Ens quedarà gravada a la memòria.
5. Pensava que tots sortiríem més humans però que crec que som més cíborg. Teníem moltes ganes de recuperar el contacte humà però estem una mica més aïllats... i ja ens està bé. Era molt optimista a l’inici quant a treure una lliçó col·lectiva però ens n’hem oblidat molt depressa.
6. El més important no ho se però més impactant, segur.

Sara Roy, cantautora manresana: «Vaig viure una pandèmia: és el que explicaré als meus fills»

1. Estavem amb el Miquel [Miki Núñez] a la muntanya, per desconnectar, quan es va declarar l’estat d’alarma. Vaig tenir una mica de por, era una situació que no havíem viscut mai i si ens tancàvem és que no augurava res de bo. Vam tornar a casa, cadascú amb la seva família.
2. Amb les imatges tan dures de les notícies. Estava pendent de la tele, de les xarxes. La gent es contagiava i moria molt ràpid... ara sembla que no ens en recordem, que no en som tan conscients però fa tres anys ho vivíem cada dia.
3. Sortosament, no vam tenir cap familiar que ho passés molt malament. Però feia molt poc que havia mort l’avi i la meva àvia encara no havia fet el dol que va esclatar la pandèmia i, amb ella, el confinament. No poder estar amb ella va ser molt dur i la iaia ho va passar molt malament encara que no digui. Quan li havíem de dur la compra sempre volia anar-hi jo. Som una família petita però molt ben avinguda, que intentem veure’ns cada setmana. No poder-ho fer va ser dur.
4. Del tot no, crec que ens ha quedat un pòsit: som conscients que el món es pot acabar en un tres i no res. Penso que encara valoro més poder passar moments amb la família, l’àvia, els tiets... I quant a la música, durant la pandèmia els músics vam fer un gran esforç gran per portar esperança. Però crec que el sector no s’ha reactivat com esperàvem, costa vendre entrades, no hi ha hagut el mateix retorn en el consum de cultura. 
5. Lliçó col·lectiva? Espero que haguem après alguna cosa encara que els humans ens entrebanquem sempre amb la mateixa pedra.
6. Jo crec que sí. És el que explicaré als meus fills: vaig viure una pandèmia, ens van tancar, hi va haver moltíssims morts. Era com una pel·lícula que no ens podíem creure.

Marc Aloy Guàrdia, alcalde de Manresa: "Vam reorganitzar l'Ajuntament sense ningú a l'ajuntament"

1. Potser el record més gran que tinc és com vam reorganitzar l'Ajuntament sense ningú a l'Ajuntament. Estàvem tots connectats des de casa i anàvem generant connectivitat a les persones perquè treballessin des de casa. És clar, 700 persones! Hi ha gent que no utilitza l'ordinador, com les brigades, etc. però hi ha un gruix molt important dels treballadors que estaven a casa i, des del serveis informàtics, els havien d'anar fent connexions perquè poguessin tenir teletreball, i com celebràvem cada dia que teníem 50 persones més connectades treballant. Vam fer una feina ingent que no s'hagués pogut fer si no haguéssim tingut un equip d'informàtica tan potent com el que tenim a l'Ajuntament de Manresa, però, a més, estàvem organitzant que les brigades anessin a buscar la roba per fer mascaretes, perquè no n'hi havia, i les portessin a les cosidores, i de les cosidores a Sant Joan de Déu, i això ho organitzàvem també des de l'Ajuntament. Vam haver d'aturar tota la dinàmica municipal per fer front a la pandèmia.
2. El primer impacte és quan tanquen la conca d'Òdena. Estava a casa, era un vespre i l'Alba Vergés [aleshores consellera de Salut], en aquella roda de premsa tan impactant, diu que es tanca Òdena, que és el seu territori. Allà és el primer moment en què tens la sensació que això va de veres. El diumenge anterior havíem fet una Transèquia i jo havia fet una calçotada amb la meva colla. Ningú no s'imaginava que això arribaria. L'endemà, jo era tinent d'alcalde, i convoquem una reunió, però és que els fets es precipiten perquè ja diuen que els nens no aniran a escola; el divendres el [president del Govern estatal, Pedro ] Sánchez declara l'estat d'emergència. El cap de setmana, evidentment, nosaltres havíem programat unes sessions d'aquestes de protecció civil amb els serveis essencials, etc, al Palau Firal, i ho hem de canviar tot perquè el dilluns ja no ve ningú a treballar. L'impacte va ser molt gran. Vam estar 50 dies tancats. Per tant, reorganitzar tot l'Ajuntament.
3. La covid la vaig passar quan ja estàvem vacunats i, per tant, va ser molt lleu. I que he estat alcalde en plena pandèmia! I que, un alcalde, que es pressuposa que tens una vida institucional molt important i que et treu moltes hores del dia i que vas a veure gent i entitats i a participar de festes, resulta que el primer any i gairebé dos d'alcalde, ni veure gent, ni actes, ni festes, ni res.
4. Des del moment que ens traiem les mascaretes, la pandèmia, tot i que encara hi és, ja és un grip, un refredat fort, per tant, ja no té aquell impacte que tenia.
5. Doncs, que, al final, tots, independentment de la nostra capacitat econòmica, dels nostres estudis, de la nostra formació, del nostre nivell de riquesa, som iguals davant d'un virus com aquest.
6. Sí.

Alba Oms, gerent de la Regió Sanitària Catalunya Central i delegada de Salut: "No passes pàgina; el que has viscut ho tens molt present"

1. El dia que es va decretar el confinament estava a Sant Andreu, i, tant per a mi com per a l'equip, el fet que es parés la mobilitat i les persones, va ser ben rebut perquè es va augmentar la protecció als centres i als professionals i usuaris. Va suposar treballar amb més intensitat que mai. Vaig anar a dormir cada dia a casa amb el protocol que significava. Em treia tota la roba al garatge i no portava res a dalt. La meva família la vaig protegir tota.
2. És molt dur dir-ho: és quan van començar a morir gent i a emmalaltir els companys. En van caure molts. Ho estaven passant molt malament i no sabíem com evolucionaria tot. I l'altra cosa és la valentia de tot l'equip de Sant Andreu en general, on ningú no es va qüestionar res en cap moment. Tothom es va posar a disposició. Tires endavant, tot i la incertesa i la por. L'equip es va exposar davant d'un virus del qual ningú no en sabia res.
3. El més important va ser ajudar en una situació extrema de crisi sanitària i aportar el meu granet de sorra i contribuir en l'organització territorial. Els primers dies, a Sant Andreu, però, després, el Departament de Salut em va demanar que em posés a disposició com a delegada de residències de la consellera. Es van crear els equips coordinats amb Salut Pública i amb els equips d'atenció primària per crear a les residències els circuits, la gestió emocional, aportant recursos i amb els Metges Sense Fronteres, amb David Rigau. Qui va contactar-hi primer vam ser nosaltres, a Sant Andreu.
4. Ho gestiones i no passes pàgina. El que has viscut ho tens molt present. Ha de passar més temps, ens ha impactat molt i aprens a protegir-te. Et queda una sensació d'un impacte que has tingut i fas coses diferents, però encara t'estàs protegint. Jo segueixo anant amb mascareta i, quan fem una reunió i som molts, en posem mascareta.
5. Crec que sí, i és que es pot treballar de manera diferent i col·lectiva. Tothom estava allà per ajudar. En un moment crític, tothom va sumar. La gent ens animava, portava menjar davant de l'hospital, mascaretes Era aixecar la mà que ja tenies gent disposada a ajudar. Va sortir el millor de les persones. Cal arribar a aquest punt de crisi perquè es generi aquesta generositat de les persones.
6. Sí. Probablement és la situació col·lectiva més dura i impactant que he viscut mai.

Ferran Costa, entrenador del CE Manresa: "El punt de fredor que ens va portar la covid s'ha acabat"

1. Encara estava entrenant el Terrassa i ja havíem començat a parlar amb el Manresa sobre preparar-los l'any següent. Vaig pensar que era una situació anòmala i molt greu. Tot anava molt ràpid i generava molta incertesa.
2. Aleshores treballava a l'Opel de Manresa. Era la meva última setmana de feina perquè havia comunicat que no hi seguia. L'última venda va ser a un matrimoni xinès que vivia a Berga. Llavors, els mitjans i els polítics treien ferro a la situació, però el testimoni d'aquella gent, que tenien familiars directes a la Xina, la força dels seus arguments, em van fer creure que era un fet molt seriós i em va generar preocupació. Semblava que el que ells t'explicaven, arribaria aquí, com així va ser.
3. A nivell familiar ens va agafar amb el meu germà, la dona i els fills vivint a Nova York, jo a Manresa i els meus pares a Castelldefels. Va ser dur, ja que vam viure una situació així, amb algun tema preocupant amb parents directes que ho va patir. Ara valores més tenir els familiars a prop. A nivell esportiu va ser un procés complicat, ja que al principi havíem de jugar en camps buits. Quan vam jugar el play-off amb el Terrassa vam ser dels pocs que ens vam poder desconfinar. També ha estat difícil la convivència als vestidors, en què havies d'estar més pendent de totes les normatives que de la feina. Haver guanyat la lliga l'any passat i haver vist tanta gent a l'Hospitalet et feia pensar que no feia tant estàvem privats de compartir amb la gent totes aquestes coses. A nivell social, crec que no ens n'hem recuperat del tot. El punt de fredor que ens va portar la covid s'ha quedat.
4. La realitat fa que tot vagi molt ràpid i sembla que hagi passat una eternitat, però no fa tant. Oblidat no ho tinc. Tinc presents coses que aleshores eren el més important de tot. Sé pel que vam passar, que algun dia els ho explicaré als meus fills i sortirà als llibres d'història com un capítol molt dur. Però en el dia a dia, les coses que et condicionaven han anat desapareixent.
5. Semblava que tot això ens deixaria una societat una mica més humana, que dona més importància a les coses importants i no a les supèrflues o banals, però quan hem tornat a agafar la velocitat del dia a dia, tot va com abans, o la majoria de coses. Només cal veure que després d'haver viscut això, a nivell mundial hi ha processos bèl·lics en què l'ésser humà s'hi fica perquè vol. Això em fa estar bastant trist i decebut com ens comportem els éssers humans. A nivell individual potser tots n'hem tret alguna lliçó, però a nivell col·lectiu no n'hem tret prou partit, per la duresa de la situació que vam viure.
6. Sí, ho és. Per la meva edat i els anys que he viscut, recordo d'altres fets com els atemptats de Madrid o de les Torres Bessones, tot i que era petit. Me'n recordo de la crueltat d'aquests episodis, però és el més dur que he viscut.

Ivan Sànchez, alcalde de Berga: "El que es va viure a les residències va ser molt dur"

1. Era a l’Ajuntament amb l’aleshores alcaldessa Montse Venturós. Jo era regidor i sé que vaig mostrar incredulitat quan ens van notificar el confinament, la sensació era que serien pocs dies i tornaríem a la normalitat, però no va ser així.
2. Tinc diferents imatges de la magnitud del problema. Una de quotidiana és anar a comprar al supermercat i que la persona que et trobes de cara canviï ràpidament de passadís. I com a imatges dures, a part de les de la televisió, recordo una reunió a l’Ajuntament de Berga amb Metges Sense Fronteres on ens van dir que preparéssim personal de brigades per anar a buscar cadàvers i comencéssim a pensar on es podia fer alguna fossa comuna. En aquell moment, vam prendre consciència que la situació es podia desbordar, per sort no va ser d’una magnitud tan gran. Tampoc no oblidaré els brots a les residències, m’he n’ocupava jo, i va ser molt dur tot el què es va viure. D’entrada no hi havia material ni res, sort en vam tenir dels voluntaris!. I a part de fer front a un mal invisible, potser no vam ser capaços de pensar en la part emocional de molta gent gran.
3. Com a positiu, destacaria el valor humà. Hi van haver nombrosos col·lectius que cosien bates, mascaretes, portaven aliments a casa... es va generar una consciència col·lectiva com a humanitat que malauradament potser no ens ha quedat.
4. Passar pàgina n’hem passat bastant tots, excepte els que van perdre algun ésser estimat. Personalment, vaig deixar enrere la covid a la primavera del 2022, quan vam poder tornar als actes quotidians i des de l’Ajuntament vam veure l’horitzó de fer Patum normal.
5. La part positiva va ser pensar més en el col·lectiu que no pas en un mateix. I d’aquesta lliçó n’hauríem d’haver après i no tinc clar que ho haguem fet. Un cop hem tornat a la normalitat, ens hem oblidat de cooperar i hem repetit patrons d’individualisme i fins i tot d’egoisme.
6. És el fet històric més important que he viscut en pròpia pell, ho hem patit. Però a mi em va impressionar moltíssim la Guerra dels Balcans, per exemple, tot i no viure-la de prop. Em sobtava que al cor d’Europa pogués haver-hi una guerra, i evidentment encara em sobta més que a dia d’avui hi hagi una altra guerra a Europa, a Ucraïna. La humanitat no n’aprèn. La història dels altres no ens serveix, només aprenem de la història que vivim. Si la nostra generació hem de viure una altra pandèmia, d’alguna manera estarem preparats; però les generacions que vinguin darrera i que no ho han viscut, no no n’hauran après. Amb les guerres es fa evident, sembla mentida que el 2023 pugui continuar havent-hi guerres a Europa i al món.

Xavi Orcajo, president de Berga Comercial: "Sense salut no vius, però sense bona economia tampoc"

1. Era a la botiga, un dissabte, i recordo que vam facturar el doble que un dia normal, ningú volia quedar-se sense menjar. Quan vam tancar vaig pensar que l'endemà teníem molta feina per donar suport a tots els nostres associats, que estaven desconcertats.
2. Quan vam haver de comunicar a les botigues qui no podria obrir. Vaig veure que anava per llarg i vaig pensar "com s'ho farà la gent havent de tancar un o dos mesos? Com pagaran les factures si facturen zero euros?". En aquell moment vaig tenir una visió "molt empresarial i poc sanitària" pel que em tocava de prop.
3. Destacaria el més impactant i trist, que és la mort de familiars propers. No hi ha res més rellevant que la vida. I el què va començar sent un problema econòmic, va acabar sent un problema vital.
4. No del tot. Sanitàriament potser sí, tot i que el gel o la ventilació són coses que mantenim a la botiga. Però econòmicament no, de fet, com jo, hi ha molts companys i companyes que avui estan retornant un préstec ICO que van haver de sol·licitar per pagar despeses mentre tenien tancat i pel descens de consum els mesos següents. Estem més endeutats, mentre que alguns s’han fet rics.
5. Soc una persona terriblement optimista i crec que professionals i administració estan més preparats. Crec que s'ha valorat la feina dels sanitaris. Però també s'ha vist que vivim en un sistema del tot capitalista on la disjuntiva salut versus economia encara és present malgrat el què hem passat. Sense salut, no vius, però sense una bona economia tampoc. I això és un drama que la pandèmia no ha pogut canviar.
6. Des d'un punt de vista de societat, segur. El fet que tot el món occidental estigués tancat a casa n'és una evidència. Tot i que evolucions tecnològiques com l'Internet, els smartphones... han creat molt més impacte en la societat, els darrers vint anys. I pel que fa l'àmbit personal, sempre hi ha situacions de canvi a la vida que tenen major impacte.

Angelina Vilella, artista i activista cultural de Berga: "Em va impressionar molt la gran tascat dels sanitaris"

1. En un primer moment, a casa, em va semblar que no podia ser i que no era veritat. Però de seguida em vaig adonar, mirant les notícies, que era real i se'm va posar la por al cos.
2. Em va sobtar molt veure que als pobles i ciutats tot era silenci. Fins i tot, els animals sortien dels caus per passejar-se per espais on fins aquell moment eren de les persones. És una imatge que em va marcar. I d'altra banda, em va impressionar moltíssim la feina dels sanitaris. La tasca titànica que van fer des del primer minut per fer front a la pandèmia és admirable.
3. Com que per sort a nivell familiar no vam viure casos greus de covid, em quedo amb la part positiva d'establir una relació de veïnatge molt estreta. Al carrer Major de Berga, on les cases són molt properes les unes de les altres, el confinament ens va unir molt. Vam conviure moltes hores als balcons i vam parlar, posar música, cantar caramelles, també vam fer banderoles per penjar per Sant Jordi i altres treballs manuals.
4. Ja he passat pàgina, sí. Des del moment que la gent va poder tornar al seu lloc de treball, que es van reobrir els comerços, que vam poder tornar a fer activitats culturals i vida normal, la pandèmia ja va anar quedant enrere. Ara bé, malauradament no tothom pot passar pàgina, i moltes vegades penso en totes aquelles famílies que van perdre algú proper perquè va agafar la covid i va morir.
5. Una lliçó important és la necessitat de companyonia. I ens vam adonar que ens trobàvem a faltar quan no podíem veure la família més pròxima, els amics de sempre, els companys...
6. A nivell personal és el fet històric més greu que he viscut perquè n'hem patit les conseqüències. No només de patir la malaltia, que també, i encara tinc algunes seqüeles de la covid, sinó de tot el què va representar: hospitals col·lapsats, moltes morts, comerços tancats, activitat aturada, confinament... Però també és cert que de fets històrics al llarg de la vida n'he vist de molt greus, que ens toquen més de lluny. A nivell mundial passen moltes desgràcies colpidores, com ara l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York l'11 de setembre del 2001, o la guerra entre Ucraïna i Rússia, entre d'altres.

Àlex Tous, creador de continguts: "No sabia si desinfectar, agafar o tornar els paquets que rebia"

1. El dia anterior estàvem a classe i ens van avisar que l'endemà no hi havíem d'anar per la covid. Aquell divendres vaig anar a esquiar a Masella, però vam tornar perquè tothom anava amb mascareta i no enteníem què estava passant. Poques hores després es va decretar el confinament.
2. Quan arribaven paquets a casa, no sabia si agafar-los, desinfectar-los o tornar-los. Però el que em va fer prendre consciència de la magnitud del moment va ser la quantitat de morts diaris.
3. M'ha fet entendre que cal valorar el temps que passes amb la gent que estimes. Em vaig passar tres mesos amb la meva família, però vaig trobar molt a faltar els amics. La pandèmia em va ajudar a valorar-los més. 
4. Fa dos anys que vaig fer-ho. Sempre he seguit les normes i he portat mascareta quan ha sigut obligatori, però amb l'arribada de les vacunes, hi vaig treure importància. Vaig entendre que si et vacunes, tot i que et podies infectar, cada cop era menys mortal.
5. Vivim de tot el que la covid ens ha fet aprendre. Des de valorar més el temps que passem amb la gent que estimem fins als hàbits de neteja adquirits.
6. Va ser xocant. Quedar-me tancat a casa tres mesos seguits, per mi va ser un canvi dràstic. I no crec que mai més em toqui viure una cosa així. 

Norman López, creador de continguts: "La covid em va donar temps per obrir el canal de Twitch"

1. Estava fent una formació sobre xarxes socials a l’Institut Guillem Catà de Manresa quan va sortir la notícia. De fet, hi havia alumnes que ja no havien pogut venir aquell dia perquè eren d’Igualada, un municipi que ja estava confinat. Tot plegat va ser un moment ple d’incerteses. 
2. Quan es va prorrogar el confinament. Durant aquests mesos, em van impactar molt les imatges que publicaven els mitjans de comunicació. Això ja em fva fer adonar-me’n que ens canviaria la vida. 
3. El confinament em va oferir temps per arrencar el meu canal a Twitch (LópezNorman44). Feia mesos que el tenia al cap, però mai sabré si hauria dut a terme tan d’hora si no haguéssim estat tants mesos a casa.
4. Fa potser un any que visc en relativa normalitat. Arran de l’eliminació de restriccions et planteges que a poc a poc, s’obren noves etapes i que hem anat superant.
5. Crec que ens ha fet comprendre la fragilitat de la vida. De forma col·lectiva, semblava que prendríem més consciència de diferents aspectes com la importància de la salut o de fer comunitat. Tanmateix, amb el pas dels mesos això es va diluint.
6. Sí. Espero no viure’n cap més així. Sobretot el confinament. Va ser molt complicat, tots els dies eren iguals.

Nadine Romero, comunicadora: "Recordo la desesperació quan l’àvia es va contagiar"

1. En un primer moment, el que vaig pensar és que quinze dies a casa m’anirien bé per desconnectar. Tenia molta feina i no era conscient de la gravetat de la situació.
2. En vaig ser plenament conscient quan ens van allargar 15 dies més el confinament. Fins aleshores havien sortit imatges light per la televisió, però aquell dia recordo estar asseguda al sofà i començar a veure a la pantalla molts taüts i cossos amuntegats.Em vaig posar molt nerviosa i vaig veure clar que ens feien falta molts dies a casa.
3. Recordo un moment de desesperació quan la meva àvia, que era en una residència, es va contagiar. Al centre hi havia molts casos, no ens la deixaven veure i em pensava que la perdríem. Afortunadament va superar la malaltia i encara està sana.
4. Hem passat pàgina i em sap greu. Tot torna a ser igual i no hauria de ser-ho; el virus segueix aquí. En el meu cas, vaig fer un canvi de xip quan van treure les mascaretes del transport públic. Abans en duia sempre a sobre i ara ja no.
5. Gaudeix del moment perquè en qüestió de minuts et canvia la vida. 
6. Per sort no he perdut familiars per la pandèmia i, en canvi, hi ha hagut altres fets a la meva vida que m’han marcat més.

Shalana Rodríguez, tiktoker manresana: "Tenia molt temps per pensar en mi i la gent que m’envolta"

1. Com a estudiant, egoistament vaig pensar que seria una oportunitat per a descansar una mica i seguir la universitat de forma més tranquil·la.
2. Quan van allargar el confinament i les restriccions. En aquell moment, totes les notícies se centraven en la covid i veure com les dades d’afectats seguien augmentant malgrat les restriccions va ser bastant fort.
3. M’ha permès reflexionar sobre mi mateixa, la gent que m’envolta i la importància de la salut mental, ja que a vegades, en el dia a dia, vas molt enfeinada i no tens temps per dedicar-te a tu i als altres.
4. Vaig passar pàgina quan encara no havien aixecat les restriccions. Abans de la pandèmia ja feia ús habitual del gel hidroalcohòlic i com no soc gaire de sortir de festa, sento que no em vaig haver de restringir gaire.
5. La covid m’ha fet ser més empàtica i pensar més en les minories i en la gent que té pocs recursos. Hi ha moltes persones que ho van passar malament perquè van estar soles, es van quedar sense feina,etc. I això s’ha de tenir present. 
6. Sí. És quan més conscient he sigut de quantes coses no he tingut l’oportunitat de fer. El meu pare sempre em deia que no havia de pensar en el futur perquè una no sap el que pot arribar a passar. Però mai m’havia passat pel cap que deixaria de poder fer plans per una pandèmia mundial.

Xavier Boquete, president del Consell Comarcal de l'Anoia: "Si ho haguessis dit a algú, segur que no s’ho hauria cregut"

1. Em va deixar descol·locat el confinament a la conca d’Òdena perquè jo ja era el president del Consell Comarcal de l’Anoia i no podia ni entrar a Igualada ni anar a la seu del Consell. Ens vam haver d’activar i reinventar per poder donar servei a tot.
2. Recordo un dia en què teníem dues ambulàncies a Masquefa (Boquete n’és l’alcalde) i no donaven a l’abast. Els sanitaris estaven col·lapsats, i els morts augmentaven i no sabíem per què. En aquest moment te n’adones que això és gros.
3. Personalment el més important que recordo és la feina que com a poble vam fer per aconseguir entregar mascaretes a tots els veïns. Com a poble ens vam saber organitzar i vam aconseguir entre els voluntaris i les empreses poder-ne fer arribar a tothom. 
4. Passar pàgina del tot crec que no, perquè mentalment encara no ens hem reposat. Sobretot en l’àmbit sanitari, que és un capítol que s’ha d’abordar per poder acabar passant pàgina.
5. Hem de tenir clar que hem de mirar endavant i ens n’hem d’en sortir. Per grossa que ens vingui, si ens organitzem tots, segur que ens en sortirem.
6. Potser sí, com a alcalde segur. Si li haguessis dit a algú que s’havia d’enfrontar a una situació com aquesta, no s’ho hauria cregut.

Sílvia Martínez, infermera d'Igualada: "No he passat pàgina i no crec que ho pugui fer mai"

1. Pel fet de treballar a l’Hospital d’Igualada vaig saber abans que calia tancar la conca d’Òdena, tot i que pensava que duraria dos dies. El migdia del dia que ens confinaven jo ja vaig enviar els meus dos fills a Barcelona, que és on viu la meva família.
2. En veure com emmalaltien els meus companys i com els casos anaven en augmentant.
3. Vaig estar 51 dies sense veure els meus fills ni a ningú, només treballant i aïllant-me. Com a infermera va ser una pel·lícula de terror. Canvis de protocols continus, la sensació que la nostra direcció havia desaparegut, jornades de 12 hores i veure que se’t morien de 7 a 12 malalts per jornada. Recordo com intentàvem que ningú es morís sol. No oblidaré mai veure tants companys plorant al passadís.
4. No he passat pàgina i no crec que pugui mai. He perdut un company pel camí i el meu pare també va morir en pandèmia. Tinc amics i amigues que encara estan amb covid persistent i que tothom espera que caiguin a l'oblit. Que ni la Mútua Intercomarcal ni el CSA fan res perquè se’ls reconegui la malaltia laboral i s’adaptin els seus llocs de treball. Ells van perdre la seva vida per fer la seva feina, i ara què?
5. La primera és que els polítics i directius ens van enganyar. He après que la vida són dos dies. M’he adonat que faig una professió de risc, en què poso contínuament la meva vida en joc i poso en risc la gent que estimo. He après que si el personal uneix força com ho vam fer, sortim de qualsevol cosa, per tant potser no necessitem tants alts càrrecs.
6. Negativament parlant, sí.

Pep Elias, responsable de comunicació de Laura Borràs: "Vaig tenir la sensació d’estar vivint una pel·lícula"

1. Jo era el cap de comunicació de l’Ajuntament d’Igualada. Ja era un escenari que prevèiem. Però, en el moment que es confirma, et ve al cap que és una situació inèdita.
2. En els moments més durs de la pandèmia a Igualada vam arribar a 18 morts en un dia i el problema és que no sabíem si aquella xifra continuaria creixent o no. Recordo quan els serveis funeraris ens avisen que el crematori de la ciutat està al límit i també quan l'Ajuntament es planteja l'opció de convertir el pavelló de les Comes en un hospital de campanya perquè a l’hospital estaven al límit.
3. Al meu pare se'l van emportar amb ambulància per un tema cardíac i no va poder ingressar a l'Hospital d'Igualada. Va haver de sortir fora del perímetre confinat i no vam poder-lo acompanyar. Afortunadament va evolucionar bé.
4. Sí, crec que com la resta de la gent, però sí que hi ha vegades en què recordes exactament dia a dia com va anar la pel·lícula dels fets.
5. Gestionar la vulnerabilitat. Ens pensàvem que això era impossible. En algun moment vaig tenir la sensació d'estar vivint una pel·lícula perquè eren imatges dantesques. Aquesta sensació tothom la va intentar gestionar i també és bo que ho tinguem present de cara a situacions similars 
6. Com que afectava a tota la població i hi havia gent que es moria, crec que és el fet més rellevant de la meva vida.

Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC-STEs: "Amb l'excusa de la pandèmia ens han submergit en la precarietat"

1. Em deia a mi mateixa que era l’argument d’una pel·lícula sobre virus que s’escampen pel món. La notícia em va enganxar en un tren de tornada a petar de gent. 
2. Al veure que passaven els dies i allò no s’acabava mai, i quan vaig saber de tanta gent gran que va morir sense la companyia dels familiars. La meva mare va estar ingressada i no la vam poder anar a veure. No poder-te acomiadar de qui estimes... ho trobo terrible.
3. Retrobar-me amb amistats que feina no temps que no veia i ajudar-nos... Però la sensació és que amb la pandèmia hem perdut, o ens han robat, un temps molt valuós. 
4. Costarà. S’han limitat moltes llibertats. Amb l’excusa de la pandèmia s’ha aprofitat per submergir-nos en la precarietat econòmica i de drets socials. No en som conscients, però se’ns està imposant una dictadura econòmica, digital i de valors que cal aturar. 
5. Col·lectivament, cap. Per exemple, amb el confinament es van sanejar espais naturals i quan ens han deixat anar, els hem tornat a embrutar. No hem guanyat consciència col·lectiva.
6. La pandèmia és un fet històric per tothom. Per mi, però, un dels fets que més m‘han marcat ha estat entrar a treballar a un sindicat i acabar sent la seva portaveu nacional.

Eduard Altarriba, Il·lustrador de Moià: "Oblidem ràpid, i no crec que de la pandèmia n'haguem extret gran cosa"

1. D’alguna manera m’ho vaig olorar. Les notícies ja ens anaven preparant, i el dia abans vaig anar a buscar la meva filla que viu fora de Moià i li vaig dir que creia que tancarien els escoles i que el millor era que vingués a la nostra casa, una masia amb espai de sobra. 
2. En el moment que es va decretar l’estat d’emergència i el confinament total. Però no em pensava que arribessin a aquests extrems.
3. Vaig fer una vida bastant rutinària, tenint en compte que treballo des de casa com a dissenyador i il·lustrador i que per sort cap persona propera va patir la malaltia de forma greu. 
4. Ja he passat pàgina. Crec que van allargar massa el tema i que hi va haver una sobrereacció que tampoc calia, tenint en compte que s’han vulnerat sistemàticament drets fonamentals.
5. En els moments complicats, la reacció col·lectiva va ser de tancar files. Però al final crec que oblidem ràpid i que no n’hem extret gran cosa, més enllà de tenir clar que el nostre entorn no està tant controlat com ens agradaria. I el sistema sanitari segueix tan feble com abans de la pandèmia. 
6. Sens dubte, és un dels fets més importants que hem viscut com a col·lectiu o, si més no, dels més enutjants. Però a mi em va marcar més els fets del 1 d’octubre i l’any posterior.

Pau Reig, escultor de Solsona especialitzat en imatgeria festiva: "Hem après a valorar més les festes i tradicions populars"

1. Només un dia abans que es decretés el confinament, vam pujar amb uns amics al cim del Padró dels Quatre Batlles per veure la sortida del sol. En aquell moment, poc ens pensàvem tot el que ens tocaria viure a partir d’aleshores. Així que aquella sortida va ser com una espècie de regal abans dels dies de tancament. 
2. El que més m’impactava era veure imatges dels hospitals completament saturats. A mesura que augmentava el nombre de contagis, cada vegada m’adonava més de la gravetat de la situació i comprenia que el confinament era necessari per a protegir un tema tan important com la salut. 
3. Durant les setmanes que vam estar confinats, trobava a faltar el fet de reunir-ne amb la meva gent, però, alhora va ser un temps que em va servir per aprendre a estar sol i saber apreciar les petites coses. En aquest sentit, aquelles setmanes em van ajudar a trobar el meu espai personal. 
4. De mica en mica, hem anat passant pàgina dels moments més durs de la pandèmia, però crec que sempre ens quedaran gravats a la memòria. A vegades amb els amics quan parlem del passat diferenciem entre el temps prepandèmic o postpandèmic, com si es tractés d’una guerra. 
5. Crec que la pandèmia ens ha ensenyat a valorar més totes les expressions de cultura popular que van quedar suspeses durant molt de temps. Ara gaudim més que mai del fet de poder celebrar les nostres tradicions i compartir temps de qualitat amb la gent que estimem. 
6. Per a la meva generació, crec que la pandèmia ha estat l’esdeveniment històric que més ens ha marcat com a col·lectiu.

Judit Gisbert, alcaldessa de Solsona: "Les mostres de solidaritat van créixer durant el confinament"

1. No recordo on era el primer dia de confinament, però encara puc reviure aquella sensació estanya de no saber què passaria a partir d’aquell moment. D’entrada pensava que seria un confinament ràpid i curt, no esperava que pogués durar tant de temps. 
2. En aquell moment, encara no ocupava el càrrec d’alcaldessa de Solsona. El meu paper era el de regidora i treballava en una farmàcia de cara al públic. El fet d’estar a primera línia em va ajudar a prendre consciència de l’emergència sanitària i de la importància de les mesures de protecció. 
3. El que més recordo és el treball ingent des de l’Ajuntament per proveir material de protecció a la ciutadania. També m’emociona pensar en totes les persones que, de forma voluntària, es van dedicar a cosir mascaretes o a aportar material pels centres sanitaris. Tot un exemple de solidaritat. 
4. Malgrat que ara ja fa tres anys del primer brot, considero que encara no hem acabat de passar pàgina. Les restriccions han passat factura en molts sectors econòmics i també en l’àmbit social. Ara, però, la prioritat ha de ser mirar endavant i retornar a la normalitat, sense deixar ningú enrere. 
5. De totes les lliçons que ens ha deixat la pandèmia, crec que la més significativa és la capacitat d’adaptació de l’ésser humà envers qualsevol circumstància, així com el sentiment de col·lectivitat i de suport mutu que neix en situacions extremes com la que vam viure. 
6. Durant un temps el món es va paralitzar, un fet que ens va afectar a tots. Probablement, serà més endavant quan podrem avaluar amb més perspectiva com ens ha canviat la pandèmia. 

Neus Mujal, presidenta del Centre d'Estudis Lacetans: "La lliçó més important que en trec és saber afrontar la por"

1. El dia que van decretar l’estat d’alarma recordo que estava a casa del meu germà. La notícia em va sorprendre molt, però, al principi vaig pensar que el confinament duraria només un parell de setmanes. No m’imaginava que les mesures s’allargarien tant en el temps. 
2. Després dels primers quinze dies, quan vaig veure que el confinament continuava en vigor, vaig intentar no deixar-me vèncer per la por. Procurava no encendre la televisió perquè m’angoixava veure les imatges dels hospitals col·lapsats. Tot i això, em mantenia informada a través de la premsa diària. 
3. El que més m’ajudava a afrontar el dia a dia, tenint en compte que estava sola, eren les videoconferències amb el meu net. Cada matí ens veiem a través de la pantalla i li feia un repàs d’història, de llengua o matemàtiques, per tal que no perdés el fil dels estudis. Realment, eren trobades molt boniques i esperençadores enmig d’un context totalment hostil. 
4. De seguida que vam poder sortir de casa, vaig procurar tornar a la normalitat, fent excursions i trobades amb les amigues. De mica en mica, vaig recuperar el meu estil de vida i ara tinc un record borrós d’aquells dies d’aïllament.  
5. Després d’aquests anys convulsos, crec que la lliçó més important que m’enduc és saber fer front a la por i no arronsar-me. Aquesta també hauria de ser una reflexió col·lectiva, tenint en compte que moltes mesures van suposar una supressió total de les llibertats que ens hauríem de qüestionar. 
6. En conjunt, ha estat un dels episodis que més ha afectat les nostres vides, tant a escala social, econòmica com cultural. En els meus 73 anys, mai havia viscut una situació similar que costarà d’esborrar de la memòria. 

Montse Gomáriz, presidenta del Club Natació Manresa: "Era com estar dins d'una pel·lícula"

1. Estava a la piscina, i ens van dir d’avui per demà que havíem de tancar. No sabíem què fer, hi havia molt desconcert. Em va xocar molt, com a presidenta del club però també com a mare. De cop, a l’escola, els diuen als meus fills que agafin els llibres perquè no tornaran a classe.
2. Van passar uns quants dies abans no ho vem pair. Era com estar en una pel·lícula, i vem trigar uns quants dies a ser-ne conscients. Tot allò de no poder sortir de casa, d’haver de fer servir guants per tocar les coses, ...
3. Les coses que no podia fer en el dia a dia, tot es va parar de cop, i de sobre estava a casa i podia fer coses que abans no tenia temps per fer, posar ordre a casa, compartir coses amb la família que el dia a dia no et deixa fer, ... Allò va tenir coses positives, i ho vaig aprofitar.
4. Ara ja sí, ja hem fet el reset, però fins poc encara hi érem. Jo vaig passar la covid al juliol i, al desembre, altres familiars. Ara ja ni se’n parla, és com si no hagués passat res, però fa quatre dies portàvem mascareta al transport públic i encara ara als centres sanitaris.
5. Les persones oblidem fàcilment, tot i que en aquest cas no ho qui va perdre gent estimada de la que ni tant sols es va poder acomiadar. Molta gent no recorda que es compleixen tres anys de l’inici de tot allò. Però crec que queda alguna cosa latent, sobretot entre la gent jove. Els psicòlegs tenen més feina que mai, hi ha més suïcidis. També hi ha la gent a qui han quedat seqüeles de la covid.
6. Hi ha coses més importants a la meva vida, i prefereixo quedar-me amb les positives. La meva família, els meus fills, ... És pitjor el que ha passat a Turquia i a Síria, amb el terratrèmol, trenta segons i desapareixen milers de cases i de persones. Jo, per la covid, no vaig deixar de treballar perquè ho podia fer des de casa.

Mireia Badia, pilot d’enduro: "Nosaltres necessitem anar amb moto i no podíem sortir"

1. El primer que vaig pensar va ser que no podria sortir amb moto, i nosaltres necessitem anar bastant en moto. Hi havia la incertesa de no saber si, quan tornéssim, estaríem en bona forma o com estaríem.
2. El més impactant va ser haver de portar mascaretes, i haver de vigilar tant, d’haver-ho de controlar tot.
3. Vaig passar la covid, però va ser bastant lleu, només vaig tenir febre, com una grip. El més impactant, però, és que en plena covid vaig obtenir el meu millor resultat, en guanyar una prova del Mundial a Portugal. No havia entrenat massa, en aquella època sobretot havia fet bicicleta de carretera.
4. Sí, ara ja sí. Cap al final, ho notava quan viatjava, perquè havia d'agafar molts avions. Però ara ja no cal portar mascareta, ni posar distància, ni fer servir gels a les curses. Per entrar al paddock t’havies de fer un test ... era una incertesa perquè igual viatjaves fins al lloc de la prova i no et deixaven entrar si donaves positiu.
5. Com a esportista, no era fàcil mantenir la constància, la motivació per entrenar, perquè no hi havia curses a la vista. No tenia un objectiu, però em vaig esforçar per entrenar i mantenir-me.
6. Va ser impactant, perquè com que vivia a Sant Julià de Vilatorta vaig estar una època llarga sense poder veure els pares. Va ser una època complicada.

Montse Badia, alcaldessa de Castellbell i el Vilar: "Hem de ser conscients que la globalització és ben real"

1. Amb de la incertesa, van ser moments angoixants, però després un s’ha de situar i gestionar amb claredat i sobretot poder fer una xarxa eficient per donar resposta a les necessitats. Per exemple, fer arribar mascaretes, medicaments, aliments, o dispositius electrònics per a l’alumnat... 
2. A Castellbell ens vam avançar uns dies perquè la meva germana, que llavors vivia a Itàlia, m’anava informant de les mesures dels Ajuntaments. Des d’un bon principi sabia que viuríem un moment històric.
3. Recuperar el voluntariat i el sentit de pertinença a la comunitat.
4. Hi ha coses que es mantenen i que caldria canviar. Cal recuperar la proximitat. Des del moment que s’aixequen les restriccions canvia la situació, però hi ha lliçons que no podem oblidar, com el voluntariat o la pertinença a una comunitat.
5. Que la globalització és ben real i el que passa a l’altra punta del món ens afecta. N’hem de ser conscients i estar preparats, i no perdre’ns en allò que dèiem que no tornaríem a fer. 
6. És un fet històric. Però també la transició, el cop d’estat, l’oli de colza, l’entrada al mercat comú, el nou Estatut, els atemptats de l’11S i l’11M, la fi d’ETA... A casa sempre hem tingut molta implicació amb l’actualitat, i això ho debatíem a fons.

Josep Guitart, responsable d’Unió de Pagesos del Bages: «Ens pensem que ho tenim tot controlat i no és així»

1. Va ser molt xocant, el dia abans a l’escola dels meus fills ja en parlaven. I vaig pensar que potser era el millor però no pensava que durés tant. I ho vaig viure amb molt neguit perquè van ingressar la mare per covid. No recordo gens on era. 
2. Com a pagès podia voltar. I em vaig adonar de la magnitud de la mesura de seguida perquè no hi havia ningú enlloc, feia por, jo ja m’havia espantat quan el metge va recomanar a la mare que, com que el tractament funcionava, l’acabés a casa, que era més segur. Sabíem que havia començat, però no sabíem com ni quan acabaria. Va ser tan gros!
3. De la importància de la feina de la pagesia, tothom estava tancat i nosaltres vam seguir treballant perquè la gent tingués menjar. Com d’important és ser autosuficient en l’alimentació. Quan les mascaretes que havia comprat Catalunya les van enviar a un altre lloc me’n vaig fer molt conscient. Cal que els polítics s’ho apuntin pel que pugui venir. Ho tinc claríssim.  
4. Tothom té ganes d’oblidar perquè van ser moments durs, i hem d’anar amb compte per si torna i estar preparats. Vam fallar moltes coses llavors. Ara l’activitat està normalitzada. 
5. Ens pensem que ho tenim tot controlat i no és així. Alguna cosa no hem fet bé a escala mundial, per vist que tenim tanta tecnologia, informació i immediatesa ens queda molt per aprendre. Per als nostres fills ha estat molt dur hi ha hagut moments de pànic, i tant temps tancats, amb les classes online. Ara, el que s’ha accelerat són les reunions online i això ens ha fet avançar molt. I hem trobat a faltar la relació amb les persones, sobretot la canalla.  
6. Ha sigut un punt de la vida que desitjaria que no tornés a passar.

Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Manresa: «De l’abast de la mesura, no ens en vam adonar fins al cap de 15 dies»

1. Al primer moment, com tothom, el que vaig sentir va ser por i després desconcert total perquè no sabien què passaria l’endemà. Només que ens havíem de tancar. I quan ho van anunciar estava treballant i de seguida vaig comunicar als treballadors que dilluns no vinguessin.
2. De l’abast de la mesura no ens en vam adonar fins al cap de 15 dies, quan vam veure que no seria curt , que volia dir que no hi havia una solució a la vista i no podíem fer cap previsió de res. I que seria molt greu quan a repercussió econòmica. I la imatge dels sanitaris a primera línia, de com s’abocaven als malalts i els pocs mitjans de què disposaven, em va colpir molt i les gràfiques de morts de cada dia.  
3. Veure com els empresaris intentaven fer el que fos per intentar salvar el seu negoci amb els mitjans que va posar l’Estat. Posar les persones en un ERTO perquè poguessin cobrar . Com van reorganitzar molt ràpidament els seus passius, com van gestionar els seus estocs, com de mica en mica van reorganitzar les seves carteres de clients. Com en poc temps es va poder fer tot això, fins que els 17 de maig es van poder reobrir els comerços. 
4. Empresarialment la gent va començar a passar pàgina a partir del setembre del 2020 i en l’àmbit de la família el primer trimestre del 2021, tot i les restriccions socials que encara hi havia.
5. Que tot és molt fràgil, que l’equilibri mundial és molt fràgil, i el tema de salut pot tornar a passar.  Vam dir que no podíem dependre tant del mercat exterior, i això en poques ocasions s’acabarà materialitzant. Dèiem que s’ha relocalitzar empreses i això no es farà
6. Per a mi, sens dubte.

Esteve Pintó, president de Pimec Catalunya Central: «Quan ens hem vist les orelles ens n’hem oblidat»

1. Els dels entorns rurals no teníem accés a anar comprar i el teletreball estava molt verd. Les empreses vam parar. Era un caos, les obres es van aturar, i per l’empresa d’aigües havíem d’atendre les avaries, i vam haver de reestructurar-ho tot, fer equips de treball fixos, amb horaris diferents. Tot, de cop i volta i sense manual d’instruccions i notícies contradictòries. No recordo on era però sé que vaig anar de seguida cap a casa i el dimarts estava amb covid. Va ser una setmana amb molta psicosi, i una pressió psicològica molt forta. 
2. Tot era alhora, no n’hi havia testos, mascaretes, a l’empresa hi va haver molts confinaments per contacte i érem una empresa essencial. No hi havia ingressos i van començar els ERTO, hi havia molta incertesa. Molta gent s’havia de quedar a casa, l’empresa la van portar uns quants herois, ja que no es van espantar.  
3. Hi va haver gent de l’empresa molt malalta, amb hospitalitzacions, i encara ara amb seqüeles.
4. Ja està passat, tots fem com si res. Ho hem normalitzat, a l’empresa no hi ha cap mesura diferent d’abans de la covid, potser una mica de consciència per respecte als altres quan et trobes malament. Tenim capacitat de girar pàgina ràpid i quan ens hem vist les orelles ens n’hem oblidat. I econòmicament hi va haver els ICO, que s’han posposat i ara hi ha poc marge per a les empreses, el preu del diner és molt alt. 
5. Som molt vulnerables sanitàriament i sabem que pot tornar a passar. Econòmicament hem après que el creixement sense límit no és sostenible, no podem no créixer tan desmesuradament, però a la primera no s’aprèn.
6. És el fet més significatiu. És la primera vegada que hem trontollat.  

Albert Piñeira, alcalde de Puigcerdà: «Ens hauria d’haver ajudat a ser millors com a societat»

1. Estava a l’Ajuntament. Era un moment de molta incertesa i preocupació. Vaig entendre que venien temps molt difícils, i així va ser: els primers diagnosticats, els ingressats, les primeres persones que ens deixaven, etc. I després de la crisi sanitària, l’econòmica i la social, i jo hi afegiria la de gestió emocional. 
2. Pocs dies abans que es decretés el confinament, vaig convocar una reunió a l’Ajuntament de Puigcerdà amb responsables dels àmbits sanitari i social. I encara uns dies abans, en una reunió del Consorci de Salut i Social de Catalunya, vaig detectar els primers símptomes de preocupació. 
3. El que més recordo és haver de treballar molt i una certa sensació de solitud.  
4. Bàsicament sí, però encara hi penso a vegades. Quan vam deixar d’utilitzar la mascareta.
5. T’adones de la fragilitat humana, en qualsevol moment les coses poden canviar. Veus que, en un món globalitzat, el que passa a la Xina o a Itàlia, l’endemà passarà a casa teva. Ens hauria d’haver ajudat a ser millors com a societat i també a nivell personal: a ser més empàtics. Som millors com a comunitat? No ho tinc tan clar.
6. A nivell col·lectiu, està clar que és un dels fets històrics més importants que hem viscut.

Enric Quílez, coordinador de Confluència Cerdanya: «Hem vist que la gent és més dòcil del que semblava»

1. Ja era a casa per una qüestió de salut, de manera que m’hi estava igualment. Primer de tot vaig sentir incredulitat. No em podia creure que en ple segle XXI estigués passant això.
2. Un dia que vaig sortir per Puigcerdà a comprar i vaig veure els carrers completament buits. Semblava un cementiri. En aquell moment vaig veure que allò anava de debò.
3. Veure que no hem après gaire cosa. No acabem d’entendre que al món hi ha uns problemes que hem d’arreglar entre tots. Crec que si tornés a passar cometríem els mateixos errors.
4. Encara ho recordo quan haig d’anar al metge i m’haig de posar la mascareta, però crec que la nostra generació no passarà pàgina mai. Ens quedaran tics com apartar-nos quan algú estossega que costarà anys d’esborrar .
5. La lliçó és que la gent és més dòcil del que sembla. En general tothom va fer cas del que se li deia; va complir les normes, es va quedar a casa i es va vacunar, de manera que quan les coses es posen lletges és dòcil. 
6. El moment històric més important no. Per mi ho va ser la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrament del bloc comunista. Ara bé, potser la pandèmia sí que va ser el segon moment històric més important que he viscut. 

Muntsa Vidal, Òmnium Cerdanya: «No ens ha portat res de bo; pèrdua de llibertats»

1. Era a casa, feia dies que escoltava les noticies de la Xina i uns dies abans de residents catalans a Itàlia i semblava increïble que ciutats com Milà, Florència…, estiguessin tancat per a tot i gent tornant a Barcelona perquè s’havien quedat sense feina, ells no entenien que a casa nostre estiguéssim tant tranquils...
2. A Cerdanya, no entenia que la gent anés boja buscant mascaretes, pensava: això a Barcelona, al transport públic, però aquí? Vaig començar a prendre consciència quan es necessitaven mascaretes per a residències de gent gran i no n’hi havia, i vinga cosir mascaretes per centres de gent gra, era una cosa molt estranya, en vaig fer més de dos-centes i m’ajudava la meva veïna.
3. Res de bo, pèrdua de llibertats. 
4. Des de que m’han deixat fer de tot, i m’han deixat de qüestionar les meves decisions, mai he tingut por.
5. No, primer ho semblava. Però amb el temps res.
6. Per la pèrdua de llibertats ha estat l’inici, després ho estem acceptant tot, amb l’excusa de la seguretat. Espero que no sigui el fet més important, personalment n’hi ha hagut altres actes col·lectius més rellevants, com ara l’u d’octubre que la ciutadania va prendre la iniciativa i va tenir el poder.

Subscriu-te per seguir llegint