Berta Sala espanta els seus mals

Del brogit del campus infantil del programa televisiu Eufòria a la serenitat dels jardins de la Cova de Sant Ignasi hi ha només unes hores de diferència per a la cantant manresana Berta Sala (1997), poc amiga de les presses i les exigències de la indústria discogràfica. El seu nou treball, Sense saber-ho, encara no ha vist la llum en suport físic però avui a la nit es podran escoltar les vuit peces que el componen en un dels concert el cicle Sons del Camí, que arriba a la primera dècada de vida.

«El festival és un lloc perfecte per presentar el nou disc», reconeix la intèrpret, que a l’ànima compositiva hi encavalca el gust per l’ensenyament, que exerceix al Taller de Músics, a Barcelona. «Només he publicat tres de les vuit cançons de Sense saber-ho, però els qui vinguin al concert les podran escoltar totes», afegeix. Al seu costat, la banda que ja la va acompanyar en l’àlbum de debut, Hertogstraat (Microscopi, 2020): el guitarrista Martí Riera, de Navàs; els germans Josep (baix i contrabaix) i Jordi (bateria) Junyent, de Súria; i la pianista i ballarina de Salelles Laia Junyent.

La possibilitat de ser els primers en escoltar temes inèdits és un dels principals al·licients per als espectadors d’un concert on Sala vol compartir reflexions sobre un món accelerat. «El disc no sé quan sortirà, el que estem fent de moment és anar publicant singles, que ara es fa molt, i aquesta manera tranquil·la de fer és un reflex de la meva filosofia de vida», explica la manresana.

«La indústria musical va molt ràpida, surt una cançó i al cap de tres mesos ja està oblidada», reflexiona: «jo vull que cada cançó tingui el seu espai, i per això vull anar poc a poc». Sala controla l’edició d’un disc que té la producció d’Àlex Pérez (Lildami, Miki Núñez). «Jo tinc l’última paraula, però no em sento sola en prendre decisions, m’agrada parlar, compartir, tenir gent de confiança», admet la cantant.

Les cançons del nou disc «fan referència al procés de deixar anar i al refrany ‘qui canta, els seus mals espanta’», apunta Sala, i incideix en la «metàfora del vent» com a un dels elements constitutius del treball. «El vent mou les coses, neteja l’ambient, ... el vent et permet deixar-te portar», reflexiona la cantautora, que combina la introspecció més íntima amb la calidesa de la catarsi col·lectiva amb l’espectador. «Vull que el públic també pugui viure l’experiència d’espantar els seus mals», conclou: «hi ha cançons que són més íntimes, encara que toquin temes que poden afectar molta gent, i altres que parlen de nosaltres com a societat, de la relació que tenim amb la natura».

I l’amor, sentiment universal, no hi falta i Sala l’aborda «no des d’un punt de vista dramàtic», com podrien ser els llocs comuns més recurrents del desamor, sinó des d’una òptica de «positivitat i optimisme».

Respecte d’Hertogstraat, a Sense saber-ho «hi ha molta evolució, sobretot en les cançons, s’observa molta més coherència de significat», explica, en contrast amb la definició estilística. «No m’agrada que estiguis escoltant el disc i la tercera cançó soni igual que les dues primeres», reconeix. Per això, l’àlbum és una amalgama de registres de la bossa nova a la balada pop passant per la sonoritat de la cançó d’autor.