Kim Manresa, fotoperiodista: «No busco la perfecció, la vida és imperfecta, i les meves fotos també»

Kim Manresa (Barcelona, 1961) es defineix com «una persona preocupada per les injustícies que es viuen al món i que, a través de la càmera, intenta donar veu als més pobres, i als que més pateixen, que són dones i nens». Entre la llista inacabable dels seus treballs, destaca el reportatge sobre l’ablació de la Kadi, una nena de 5 anys de Burkina Fasso; o els retrats sobre la prostitució infantil al Brasil.

Quan es compleixen els 50 anys des que va fer les seves primeres fotografies al seu Nou Barris natal (tenia 13 anys quan va fotografiar un cotxe bolcat en una manifestació i als 15 ja tenia carnet del diari Tele/Express), el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha organitzat una exposició que vol retre homenatge a la seva trajectòria. Després d’estrenar-se a Barcelona, la mostra enceta la gira pel territori a la seu de la Demarcació de la Catalunya Central a la Plana de l’Om de Manresa. La inauguració és avui (18 h), i es podrà visitar fins al 15 de desembre.

Manresa va ser a la capital del Bages per al muntatge, però no serà avui a l’acte inaugural perquè dilluns va viatjar a Mèxic per ser-hi per la Festa dels Morts. En aquest país hi té en marxa alguns dels seus incomptables projectes: nou llibres i diverses exposicions, detalla. Ha inaugurat mostres a Madrid (El lenguaje de las telas, sobre els colors de la roba a l’Àfrica Occidental) i a Mèxic (El Nobel cotidiano, amb més de 26 retrats de premis Nobel de literatura). Els llibres van des dels darrers nòmades d’Islàndia fins als xamans o les llengües indígenes de Mèxic, però també les «faveles de luxe» d’Andorra o els temporers d’Almeria.

Com s’ho fa per tenir al cap tots aquests projectes?

Tot és organització. Hi ha gent que es passa 8 hores amb el mòbil i jo ni el miro. Ara la meva filla ja té 18 anys i m’ho puc anar combinant. És molt diferent fer premsa diària, per això ja ho vaig deixar. Amb els projectes personals, tu vas fent.

L’omplen més el projectes personals?

Els mitjans de comunicació han canviat totalment. Jo feia fotografia social i treballava per al Magazine de La Vanguardia. Ara tot el que jo feia, no serviria per a res. Tot és famoseo. A tots els diaris. I el Magazine és tot moda. Si hi vaig publicar 400 reportatges, ara 390 serien impensables. Creus que ara es podria dedicar 15 pàgines al reportatge de l’ablació? 20 pàgines al de la prostitució al Brasil? Al de les dones cremades a Bangladesh també se n’hi van dedicar un fotimer. Ara seria impensable.

La premsa només reflexa la societat que tenim. Això on ens porta?

Estem en un món menys culte, i molt més frívol. Crec que el món Occidental vol tancar els ulls a tot el que passa, com si estigués en una bombolla. M’agrada Mèxic perquè, tot i que hi ha molta violència, tenen una creativitat i ganes de fer coses brutals, i això aquí s’ha perdut. L’Àfrica ens dóna 50.000 voltes a nivell cultural. Sí que hi ha problemes, però tenen ganes de crear, de viure, de parlar, de socialitzar, de deixar el mòbil. I això és el que m’agrada.

Si no hagués crescut a Nou Barris quan hi havia manifestacions constantment, la seva fotografia seria diferent?

Jo soc fotògraf perquè vull fer tema social. M’han fet encàrrecs de publicitat i de moda, però no m’interessa. La fotografia és l’eina per fer el que realment m’interessa: els drets humans, l’antropologia, l’arqueologia, la botànica, la denúncia de la contaminació... Tot això m’interessa molt més que la fotografia en sí. A nivell tècnic sóc zero, però tinc una cosa intuïtiva.

Té més pes la seva mirada?

La tècnica m’importa un rave, m’importa que una fotografia meva et digui alguna cosa. A vegades no saps si una fotografia és veritat o mentida, perquè és massa perfecta. La vida és imperfecta, i la meva fotografia és imperfecta. I ja està! No busco la perfecció.

El defineix també la tria per la fotografia en blanc i negre.

Si el tema de la Kadi es fa en color, amb la sang per allà, potser no miraries la foto. En canvi, en blanc i negre queda més diluït, però té molt més impacte. En color, cridarien massa l’atenció.

Continua en contacte amb la Kadi?

Quan vaig fer el reportatge, Burkina Fasso era un dels països més tranquils. Ara s’ha tornat un dels més insegurs de l’Àfrica. La Kadi està bé, però passa calamitats per la situació del país. Ara té dues filles, i jo en soc el padrí.

Per què ha escollit la cançó «Pare» de Serrat com a fil conductor de l’exposició sobre els seus 50 anys de trajectòria?

Quan l’Esther Molas, la comissària, em va proposar el projecte, vam veure que tot el meu treball és bàsicament drets humans i medi ambient. Quan jo vaig començar a fer fotos, en Serrat va fer aquesta cançó, que ara és més actual que mai: els boscos estan fets una puta merda, hi ha més incendis, més contaminació, els drets humans se n’han anat enlaire... I vam parlar amb ell, i li va semblar molt bé.

Subscriu-te per seguir llegint