«El teatre català actual se situa sobretot en el territori urbà i jo ho he volgut fer al món rural»

Víctor Borràs va rebre dos dels premis més prestigiosos de l’escriptura teatral del país -el Frederic Roda i el Quim Masó- i ara observa amb satisfacció com el text guardonat, Els ossos de l’irlandès, exhaureix localitats pràcticament a diari. Després de penjar el sold out al Festival Temporada Alta, la peça del cofundador de la companyia anoienca Teatre Nu està triomfant a l’Akadèmia de Barcelona amb un muntatge que dirigeix Xavi Ricart i interpreten Ivan Benet, Ernest Villegas i el capelladí Norbert Martínez.

Els premis van confirmar que tenia un molt bon text, però la realitat està superant les seves expectatives? 

Escrivint m’ho vaig passar molt bé, però tot el que està venint després és una meravella. Vaig tenir la sort de guanyar els dos premis i ara de poder veure el text a l’escenari amb un equip tant bo. Quan t’hi poses, mai saps què passarà fins que no arriba al públic. I la veritat és que està anant molt bé, a l’Akadèmia cada dia omple.

Després tindrà més recorregut?

Volem que Els ossos de l’irlandès tingui una vida llarga i a partir de la tardor vinent farem gira.

Quin és l’origen del text? 

Volia parlar sobre la gent que passa pels llocs i desapareix i la resta l’obliden. I ho volia fer en un context rural, perquè jo visc en un poble, fa catorze anys que soc a Tous, he passat molts estius a Borredà i ja fa més de vint anys que vaig marxar de Barcelona.

Hi ha poc teatre ambientat en el món rural?

La dramatúrgia catalana contemporània se situa sobretot en el territori urbà, però jo m’he emmillarat en el teatre irlandès que retrata aquests móns de manera fantàstica. A Catalunya, també hi ha personatges com els que surten a l’obra, jo els he vist. I ho volia fer en català.

Els personatges són un dels principals actius de l’obra?

Jo soc actor i quan escric faig uns personatges xulos d’interpretar, penso en qui els haurà de fer. M’agrada que siguin rics, contradictoris, que tinguis on agafar-te i m’ho passo bé creant-los. Els tres actors que els interpreten són meravellosos, amics nostres de fa anys i amics entre ells. S’ha creat un espai de treball molt xulo.

A estones, «Els ossos de l’irlandès» pot recordar la tríada de perdedors que protagonitzen «American Buffalo» de David Mamet. El Lliure en va fer una recordada versió fa uns anys, i també hi sortia l’Ivan Benet.

Són personatges que són a tot arreu, els acostumem a veure al teatre amb noms estrangers, però també poden tenir noms catalans, sigui quin sigui el seu origen, són uns individus que estan perduts, i de perduts ho estem tots.

Què li aporta situar l’acció en l’entorn rural?

La gent s’emmiralla en el que té a prop. Jo i els Nu vivim en un poble, el nostre projecte teatral té lloc en l’espai rural, el projecte de la Casa del Teatre Nu posa la cultura al centre de la quotidianitat, em venia de gust que l’acció d’Els ossos de l’irlandès passés en un entorn rural, tot i que són coses que passen a tot arreu. Pots canviar el context i funciona igual, però m’interessa que sigui un poble. Cadascú escriu el que li motiva.

Un univers particular.

Tothom es coneix però tothom és desconegut, volia parlar d’aquesta soledat que experimentem dins de l’acompanyament, la vida quotidiana en que, tot i compartir-la amb altres persones, ens sentim sols. En els pobles sembla que les relacions són més properes, però també passa. I també volia tractar el fet que la gent que coneixes té secrets, amaguen coses. En els pobles hi ha el detall, les petites coses, properes, humanes, arrelades, ... el món urbà això ho ha perdut. En aquesta obra hi ha moltes referències a la terra, a les coses amb arrels antigues.

Volia mirar allò que hi ha al darrera de l’aparença?

La quotidianitat té una teatralitat molt potent al darrera, m’agrada treballar les contradiccions dels personatges, fer que el públic rigui i, de cop, es pregunti de què està rient. Vull que, davant del conflicte, l’espectador es pregunti què faria si li passés a ell.

Com a «La dona del tercer segona», un altre dels seus textos?

Allà hi havia un petit univers, una escala de veïns, que pot ser una metàfora de poble, on la gent es coneix però no molt. Busco els conflictes de la quotidianitat.

I els girs de guió, «Els ossos de l’irlandès» n’és ple?

Tens un inici i un final i tens un camí, vas escrivint, fent el camí, i trobes girs, canvis de sentit.

L’humor negre li surt de sèrie?

M’agrada la ironia i el sarcasme, i d’aquí a l’humor negre hi ha un pas. Són situacions amb les que d’alguna manera t’hi trobes. L’escriptura és un espai lliure i pots fer dir als personatges les coses tal com són, i expressar contradiccions molt fortes, fer de mirall a nivell individual i social.