«He vist que em puc dedicar al teatre de manera professional»

La trajectòria professional de l’actor Marc Buxaderas (Manresa, 1999) fa un pas més amb l’espectacle Spasticity, que es va presentar oficialment a la sala La Villarroel de Barcelona abans de festes. El muntatge arriba al Kursaal de Manresa exhibint humor i reivindicació en un monòleg de poc més d’una hora que arrenca moltes rialles i posa el dit a la nafra sobre la manera com la societat tracta les persones que tenen una discapacitat. En el cas de Buxaderas, que viu des de fa anys a Aguilar de Segarra, una paràlisi cerebral tetraplègica espàstica.

D’on neix «Spasticity»? 

L’any 2016 vaig posar en marxa el projecte «Posa un discapacitat a la teva vida» i aleshores em vaig adonar que la discapacitat no es-tà ben tractada. Jo sempre havia fet monòlegs en els dinars de Nadal, una part de la família els rebia més bé que altres, i vaig fer el pas perquè veia que la discapacitat ni està ben tractada ni ben representada. Vaig començar a fer vídeos de youtube i vaig veure que a més de la família hi havia gent a qui li interessava el tema.

Passar dels dinars familiars als escenaris és, d’entrada, una decisió valenta. Què el va animar a exposar-se davant el públic?

Els monòlegs de «Posa un discapacitat a la teva vida» eren de vint minuts, jo no sabia la capacitat física d’aguantar a l’escenari que tindria, però en els anys següents vaig participar en les obres Mare de sucre i Els àngels no tenen fills i vaig veure que podia estar en un espectacle de dues hores. Això em va animar per llançar-me a representar el monòleg.

«Spasticity», doncs, aprofundeix en propostes anteriors?

És un monòleg amb un tret diferencial, ja que parla de la discapacitat, però en aquest cas lligada a la paràlisi. És un monòleg constantment viu perquè sempre el revisem per veure com es pot anar millorant.

Veure les reaccions del públic familiar el va preparar per afrontar el teatral?

Reconec que a l’inici em feia por tot i que la intervenció del públic és la salsa del monòleg. Em feia por pensar per on sortiria la gent, però ara ja els desxifro, i és la part del xou on m’ho passo millor. El públic és un mestre, passen coses surrealistes. Un dia va intervenir un espectador que explicava que la seva mare li deia que podia aparcar en els aparcaments reservats a minusvàlids però que havia de sortir del cotxe fent-se el coix. Jo li vaig respondre que volia conèixer la seva mare!

La va conèixer?

No, no era al teatre. Un altre dia, anava escoltant una persona que deia «normal, normal, ...», i quan es van obrir els llums vaig veure que era del col·lectiu, les bromes que jo feia per a ell eren situacions ben normals.

Diu que la discapacitat no està ben representada. Es refereix a la consideració social, els mitjans de comunicació? 

Ambdues coses. Abans d’entrar en el món del teatre vaig començar els estudis de periodisme perquè vull donar veu en els mitjans a les persones amb discapacitat. Però encara hi ha una tercera idea: l’assetjament. Jo en vaig patir de petit i amb la meva feina vull ajudar a evitar tots els casos possibles. La majoria d’amics que tenen una discapacitat també n’han patit. En la nostra societat no s’accepta gaire la diferència. 

Per aquest motiu, «Spasticity»és recomanablee als infants?

Per al públic infantil ja faig xerrades a escoles on l’important és la conscienciació.

A l’hora de fer el guió, va haver-hi línies vermelles?

No hi ha molta censura, la idea és ensenyar el meu dia a dia, des d’una perspectiva no gaire romàntica, tal com raja. No toco temes escatològics, per exemple, ni que puguin ser grollers. Amb l’humor s’ha de vigilar perquè cadascú interpreta les coses com vol i no saps mai a qui pot molestar el que dius. La idea és canviar consciències.

Què significa «Spasticity» dins la seva trajectòria?

Les funcions que vaig fer a La Villarroel són la demostració que realment em puc dedicar a això a nivell professional. Abans pensava que remaria molt per acabar morint a la riba. En la nostra societat hi ha la necessitat de triomfar de pressa, però jo porto picant pedra des del 2016, fent xerrades, anant a casals, ... i ara començo a treure el cap.

Vol anar per aquest camí, doncs?

Sí, i tant, m’hi sento còmode. Tant de bo pogués fer de policia de forma normal, perseguint lladres amb la cadira de rodes, segur que això farà explotar el cap a molta gent, però hem d’anar al ritme de la societat. M’agrada formar part de la programació del teatre i no tant dels cicles socials, una etiqueta que trobo que és sobrera.

Tot el que explica és real?

Hi ha coses una mica amanides, i algunes ficcionades, però explico moltes coses que són veritat.

I la doctora Por?

Sí, sí, i tant! Molta confiança, amb aquest nom, no dona, he he he.

Quina vida tindrà «Spasticity»?

Estem parlant amb una distribuïdora perquè ens mogui l’espectacle. També estaria bé poder anar a fer-lo fora de Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint