«La pandèmia em va angoixar per la falta de control i la incertesa»

Blanca Busquets (1961) té cada dos anys un dia reservat per visitar Manresa i presentar la darrera novel·la publicada. L’autora barcelonina és filla de Josep Maria Busquets, nascut a la capital bagenca i exadministrador general del Liceu. Fa uns dies va parlar a Òmnium d’Els dies robats, una ficció on fa coincidir un grup de gent desconeguda que es veu obligada a conviure un període llarg de temps per culpa de la pandèmia. Avui dissabte, a les 19 h, serà a la Llibreria Sense paraules, de Berga.

Tenia la necessitat de parlar de la vivència de la covid? 

Tenia la pulsió, ja fa temps, d’escriure sobre un grup de personatges que estan tancats durant molt temps, el mateix que vaig fer a la novel·la Tren a Puigcerdà, el 2007. Aleshores, però, era gent que feia el trajecte entre Barcelona i Puigcerdà i l’acció tenia lloc durant les dues hores tancats al vagó.

Què l’atreu d’una situació així?

Em va agradar experimentar amb les relacions que tenen els personatges entre ells, gent que no es coneix però potser tenen més en comú que no sembla, i que mentre estan junts recuperen temes del passat i afloren les ferides de la infància. I això t’ho permeten fer les aturades, siguin petites o llargues. Em van quedar les ganes de tornar-ho a fer, però un tren ja no podia ser l’excusa perquè ho volia allargar durant dies.

Què li podia aportar narrativament una convivència llarga?

Volia fer-ho gros, parlar de traumes que no s’han curat, de la recerca de les solucions, crear una nova família, ... Però no trobava l’excusa i la idea estava aparcada.

Fins que va arribar la pandèmia.

Sí, el 2018 o el 19 no hauria tingut sentit inventar-se una cosa així. 

Ni l’1 de març del 2020 gairebé.

Sí, aquells dies dèiem que era cosa de la Xina, que aquí no arribaria a passar res. Però va passar i s’havia d’aprofitar. Era l’oportunitat que havia estat esperant.

Ho va veure clar, doncs?

Hi vaig donar unes quantes voltes, perquè el confinament em va dur una depressió, i vaig trigar mesos a poder escriure de nou. En una pandèmia, entre els confinats hi ha de tot, al marge dels morts i la gent dels hospitals, i surt el pitjor i el millor de la condició humana. Vaig recuperar la idea del Tren a Puigcerdà, amb tot de gent que en principi no es coneixen entre ells, però potser es coneixen més que no es pensen. Tothom porta la seva motxilla i esclaten algunes coses.

Per això tanca els personatges en un retir al Pirineu.

No volia un aniversari ni un casament, on la gent es coneix, i com que faig de guionista al programa del Gaspar Hernández L’ofici de viure, i ell organitza retirs, li vaig demanar com són. De fet, li vaig preguntar si se’n poden fer de qualsevol cosa i em va dir que sí, i em vaig inventar que els personatges es troben en un lloc remot per fer un retir de pilates, ja que jo en faig, i de ioga, un tema que he conegut gràcies al programa.

Diu que es va angoixar durant la pandèmia. Por a la malaltia?

Era la falta de control, la manera com tot allò ens va tallar la vida, sense saber quant tardaria a tornar a ser tot com abans. Encara recordo el Pedro Sánchez sortint a dir que ho havíem d’allargar uns quants dies més. Era la incertesa. Vaig patir una angoixa rere una altra, però ara tindria eines per gestionar-ho. Quan es va obrir el confinament, vaig veure el forat. Per això, un dels personatges té una depressió.

Com es fa una novel·la coral?

M’interessa aprofundir en cadascun dels personatges, en els seus problemes, i d’aquesta manera hi vaig trobant connexions inesperades fins i tot per l’autora. Els conflictes i les ferides venen de molt enrere.

Un personatge té un transtorn. 

Sí, volia fer que una de les persones que hi surten fos com Jekill i Hyde, que tingués un transtorn mental greu i sorprenent. A L’ofici de viure, el 80 per cent dels temes que tractem són qüestions psicològiques. Els dies robats és la novel·la més psicològica que he fet mai. Vaig pensar que potser hi hauria lectors que els perdria però m’estic trobant el contrari. M’he posat l’escafandre per anar a bussejar en cada personatge. M’agraden els diferents punts de vista sobre un mateix fet.