Nit de guitarres afilades a Manresa

Triple dosi de guitarres aquest dissabte (20.30h) a la sala El Sielu de Manresa, en la segona edició del Guirigall Fest. Serà amb tres formacions musicals que actuaran en un ordre que es decidirà a l’últim moment, per afavorir que tothom hi sigui des de primera hora. 

Les bandes bagenques seran Dogteeth –que repeteix al festival– i Run Out The Closet –premi Tendències de Regió7.

Els que debuten a la ciutat son els madrilenys La Paloma. Amb només tres anys, aquest trio ha actuat per Portugal, Mèxic i els Estats Units. És noise rock com el que sonava als anys 90, reivindicant bandes com Fugazi o Sonic Youth.

«És la música que està en els nostres cervells», confessa Juan Rojo, bateria del grup. Juntament amb Nico Yubero i Lucas Sierra estan al·lucinant de la resposta fulgurant que està tenint la seva música. Així i tot, com sol passar en aquests casos, encara no s’hi poden guanyar la vida.

El perill de la classe mitjana

En un món musical on qui mana és l’algoritme i les grans plataformes, la gamma mitjana –o menestral– ho té més difícil. «En la música hi ha nivells i jerarquies, se n’ha de ser conscient», expliquen. «També és cert que nosaltres fem una música que no està de moda. Tot i que potser el rock acaba tornant».

Malgrat dedicar hores en concerts, assajar, compondre, gravar... si volguessin fer només música ho tindrien complicat. «Estaríem vivint amb l’aigua al coll, i això fa ràbia. Suposo que el gran somni de tot artista és poder dedicar-s’hi». 

Odi a tot

L’última cançó de La Paloma és la descàrrega d’energia que porta el nom de La edad que tengo. «Odio el dinero, / Odio el trabajo, / Odio mi relación con el tabaco. / Odio la culpa, / Odio ser joven, / Odio tener que tomar decisiones. / Odio el futuro, Odio la playa, / Odio aburrirme vaya donde vaya».

Realment odien tantes coses? «És una lletra molt Nico», expliquen amb un somriure. «És aquesta sensació de voler mostrar disconformitat total. No és que sigui un odi cap a tot però també era per la gràcia de fer la cançó començant cada frase igual. La lletra parla de temes importants, que sempre hi son».

Fan un tipus de música poc original i ho accepten. «No busquem que sigui innovador ni que surti de la norma. Son instruments rock, tot i que de sobte hi pot haver guitarres pop o un groove de bateria que et porti al hip-hop».

Millor que Mèxic

Dissabte presenten a Manresa les cançons que hi ha al seu EP Una idea pero es triste (La Castanya, 2021) i a l’àlbum Todavía no (La Castanya, 2023). Porten ja un centenar de concerts i tenen clar que a El Sielu els tractaran millor que a Mèxic. «Vam fer un concert a Puebla. Era en un escenari petit, improvisat enmig d’un restaurant. Va ser desastrós. Hi havia gent sopant amb la seva família i ens feien callar! Ens volien fer pagar les cerveses i tot. Encara ara ens en riem!».

La Paloma a La Paloma?

Confien en el seu directe. «El preparem molt, ens agrada donar-ho tot. Que aquesta emoció es multipliqui. Cantar a crits, que la gent s’ho passi bé. Som de distàncies curtes, ens agraden les sales petites». 

Creuen en el factor col·lectiu tot i l’indiviualisme que tot ho amara. «Hi ha molts artistes nous que son una mena d’imatge personificada. A vegades van sols, sense músics. Nosaltres som una pura banda, perquè t’aprenguis les cançons a la teva habitació i vinguis!». 

Encara tenen reptes pendents, com ara tocar a sala La Paloma de Barcelona. «Si! La Paloma a La Paloma! Ens encantaria! Quan serà? Ho hem de fer!».