Poder i riquesa

Aquests dies han coincidit dos episodis poc edificants per tal d’acumular o mantenir la riquesa i el poder. Parlo del Qatargate i el Marrocgate que estan esquitxant diversos parlamentaris europeus corromputs per tal que defensessin els seus interessos a prop de les institucions de la UE. O sigui, que els silencis o les campanyes a favor del mundial de futbol i del Marroc en les seves polítiques de fronteres i de repressió al Sàhara ara sabem d’on venen. Seria la versió moderna de «Barcelona és bona si la bossa sona»; o bé del «pagant Sant Pere canta». L’altre episodi és el de la prevaricació comesa pels membres reaccionaris del Tribunal Constitucional i pels del Consejo Superior del Poder Judicial que voten sistemàticament en contra la seva renovació a la qual es veurien obligats. Una resistència a deixar el poder per ells i per als qui representen: l’oligarquia madrilenya que porta manant Espanya fa segles.

Malgrat el marc democràtic majoritari a l’espai europeu veiem com certes pràctiques perpetuen maneres de fer que s’allunyen en el temps. Aquesta setmana hem tingut l’ocasió d’assistir a diverses sessions del IX Congrés d’Història Moderna de Catalunya celebrat a Manresa i clausurat a Barcelona. La temàtica d’enguany, amb motiu dels 500 anys de la vinguda d’Iñigo de Loiola a Catalunya, ha estat: «El món d’ignasi de loiola; religió, cultura i societat als segles XVI-XVII».

Doncs bé, fa cinc segles, amb formes diferents i protagonistes lleugerament canviants, es desenvolupaven conflictes a l’entorn de qui manava i de quanta riquesa assolia. Arran de la Contrareforma que Roma impulsà contra el protestantisme, un dels conflictes de poder fou amb l’objectiu de bandejar les dones dels espais de decisió i llibertat. La imposició de la clausura als convents de monges va acompanyar la tradició medieval de fer presidir les congregacions per membres destacades de la noblesa que alhora les sostenien econòmicament en ocasions. Així, tot i que silenciades sovint per la història, trobem abadesses resistents a la jerarquia, dones nobles i vídues de comerciants mantenint una intensa activitat religiosa i intel·lectual.

Al segle XVI, una onada de pensament, en paral·lel al protestantisme, es volia allunyar de la jerarquia de l’Església, i partia que calia i es podia experimentar l’espiritualitat sense parafernàlies externes. La branca més radical fou defensada per místics, en alguns casos de procedència neoconversa jueva o morisca. Qualsevol persona, per inculta que fos, podia experimentar l’espiritualitat sense intermediaris. Els jesuïtes, malgrat que Loiola havia begut de fons il·luministes, van derivar aquest contacte directe en una aprenentatge amb esforç i que necessitava un mestratge clerical. Així s’evitaven allunyaments de l’estructura de poder eclesial alhora que s’integraven en l’ortodòxia aquests nous aires. En una societat amarada de religiositat els conflictes molts cops adoptaven la forma de discussions teològiques. Però els xocs entre ordes religiosos més proclius a un sistema o un altre no era només d’ordre ideològic. En la mesura que un orde o altre es posava de moda, la noblesa, la burgesia comercial o la mateixa jerarquia eclesiàstica afavoria amb càrrecs, poder i prebendes una o altra. Recordem que en l’antic règim l’Església disposava de privilegis a l’hora de recaptar les rendes senyorials. I en molts casos bisbes o santuaris exercien directament de detentors de senyories.

És interessant conèixer com la monarquia de Carles V va eliminar el paper de certa burgesia comercial de les ciutats castellanes (també a València i Mallorca amb els agermanats) que reclamaven, ni més ni menys, que un model de monarquia paccionada com a Catalunya; on els impostos els decidissin les Corts i aquestes obliguessin els reis a jurar les seves constitucions. Aquella lluita pel poder de fa 500 anys va comportar unes conseqüències que encara cuegen. De fet, com dèiem en començar, el directori judicial/policial que mana a Espanya i que explica episodis com el del TC és una mostra de la continuïtat d’una casta que si abans es trobava al Palacio Real, ara es retroba a la llotja del Bernabéu i en les poltrones de l’IBEX.

Per acabar amb pistes de continuïtats de llarga durada només cal observar el paral·lelisme entre el paper dels religiosos en dissenyar i difondre el relat, des de les trones, que justificava l’origen diví de l’estructura senyorial, i l’actual paper dels mitjans de comunicació vinculats a l’oligarquia que apuntalen o incendien allò que calgui per tal que els seus perdurin. Així que la batalla a què molts cops assistim a l’entorn de qui és més constitucionalista fa ressonar aquells debats antics sobre la base de llançar-se la Bíblia pel cap.

Subscriu-te per seguir llegint