Guerra i desglobalització

Es compleix aquesta setmana un any just des de l’inici de l’atac de Vladímir Putin contra Ucraïna. Sabem quan comencen les guerres, però no quan ni com acaben. Durant un any, el dèspota rus ha ordenat la destrucció de la infraestructura ucraïnesa, matant deliberadament la població civil a les seves llars, cuines i dormitoris, hospitals i escoles, comerços i botigues. Les forces russes han torturat, violat i saquejat les regions d’Ucraïna sota el seu control. L’obsessió de Putin pel passat imperial de Rússia és profunda. A les cambres del Kremlin, ha col·locat estàtues dels monarques russos Pere el Gran i Caterina la Gran, que van conquerir territoris en guerres contra els imperis suec i otomà. Per fer realitat els seus desitjos de grandesa i refundar l’imperi rus, el nou tsar no respecta la vida humana. Les víctimes militars russes per la guerra s’acosten a les 200.000. Es calcula que fins a un milió de persones han abandonat Rússia l’any passat com a resposta a la guerra, ja sigui perquè s’oposen a la invasió o simplement per a escapar del reclutament forçós. Tampoc estalvia mitjans, amenaçant d’utilitzar l’arsenal nuclear, assassinant desertors i empresaris contraris a la guerra, o reclutant soldats de primera línia de foc entre les presons i les regions més endarrerides.

Putin vol retornar a Rússia el poder que l’URSS ostentava abans de la seva desintegració. Si triomfa a Ucraïna, els propers objectius militars podrien ser els estats bàltics, Finlàndia, Polònia o altres països que històricament han estat sota poder rus com Moldàvia. Polònia va ser governada per Rússia entre 1772 i 1918, i Finlàndia també va formar part de l’imperi rus entre 1809 i 1918. Potser Putin no serà capaç de conquerir aquests països, però les seves declaracions sobre la recuperació de les colònies russes estan pensades per intimidar i desequilibrar els estats veïns. La realitat passa per la separació de Rússia del bloc occidental, liderats pels EUA i els aliats europeus, que responen amb sancions econòmiques i ajut militar a Ucraïna. Professors universitaris suïssos han estudiat la deslocalització i tancament d’empreses occidentals amb sucursals a Rússia. Els números sorprenen una mica perquè són baixos. Per exemple, mentre que el 16% de les empreses nord-americanes havien marxat a finals de novembre de 2022, quasi el 95% de les empreses alemanyes no ho havien fet i continuaven tenint tractes comercials amb l’onzena economia mundial. Els motius, però, sembla que són les mesures del govern rus per obstaculitzar o senzillament prohibir la desinversió d’empreses estrangeres. Els decrets presidencials emesos l’any passat, entre agost i octubre, fan tècnicament impossible el seu tancament. Mentre que el tsar Pere el Gran, de la dinastia Romanov, va obrir una finestra a Occident viatjant a Europa i convidant els europeus a anar a Rússia i desenvolupar la seva economia, Putin tanca aquesta porta i segella la confrontació i ruptura amb Occident.

La globalització, que tendeix a venir per onades, ara s’està esvaint. La primera onada, que comença el 1760 amb la Revolució Industrial, arriba a l’apogeu entre 1846, quan Gran Bretanya suprimeix aranzels i deroga les Corn Laws, i 1860, quan es signa el tractat de lliure comerç Cobden-Chevalier entre França i Gran Bretanya. El 1913, els mercats de mercaderies estaven més integrats que mai, el patró or mantenia tipus de canvi fixos, el capital fluïa sense traves i els treballadors es desplaçaven lliurement com si no hi hagués fronteres. Aquesta època daurada de la civilització occidental, però, que abraça el liberalisme i assoleix la integració econòmica, acaba definitivament amb la Primera Guerra Mundial. Després de dues guerres mundials separades per una Gran Depressió, el comerç internacional es va reduir a nivells de 1800, els fluxos de capital es van estroncar, els governs van imposar aranzels, els fluxos migratoris disminuïren i els controls de capital per protegir la indústria nacional i l’ocupació pròpia retornaren. Les economies més importants es van separar en blocs regionals i s’iniciava la Guerra Freda.

La segona onada de globalització, que comença després de la Segona Guerra Mundial, agafa molta embranzida amb la mort de Mao i les reformes econòmiques de Deng Xiaoping a la dècada del 1980. S’accelera amb la desintegració de l’URSS el 1991 i el final de la Guerra Freda, seguida per l’auge de les comunicacions digitals i la revolució dels ordinadors connectats a Internet. Després de quatre dècades de globalització tecnològica i digital, els innegables dividends del creixement es distribueixen molt desigualment. El 10% més ric de la població mundial posseeix el 76% de la riquesa total, mentre que la meitat més pobra només té el 2%. Cada cop més riquesa acaba en mans dels especuladors tecnològics, els monopolis digitals i els estafadors. La participació del comerç mundial en el PIB va caure d’un màxim del 61% just abans de la crisi financera del 2008 al 52% el 2020, i els moviments de treball i capital s’han restringit en els darrers anys. A mesura que els Estats Units i la Xina, aliada de Rússia, lideren la formació de blocs geopolítics separats i creixentment enfrontats, l’economia mundial canvia la interconnexió per la fragmentació. La mortífera guerra no és només l’apoteosi de l’Estat, com diu Charles Tilly, sinó també el detonant de la desglobalització.

Subscriu-te per seguir llegint