La Catalunya rebel

Amb l’aprovació aquesta setmana de la nova comarca del Lluçanès es produeix un altre moviment administratiu territorial en les comarques centrals de Catalunya. Ara, ja només faltaria que Calaf i els seus pobles de l’entorn es llancessin a configurar l’Alta Anoia o Alta Segarra, amb més de 5.000 habitants, i la reconfiguració de la Catalunya central s’hauria completat. S’hauria passat de les 5 comarques tradicionals: Osona, Bages, Anoia, Berguedà i Solsonès, a un territori amb 3 petites comarques tampó més: Moianès, Lluçanès i Alta Anoia, que d’alguna manera ajudarien a equilibrar, si més no administrativament, el territori.

En aquest context territorial, és curiosa la pugna tradicional entre les capitals Vic, Manresa i Igualada, atesa la seva pertinença històrica a la mateixa diòcesi fins ara, i al mateix comtat fins a finals de l’edat mitjana. Els avatars històrics i la posició geogràfica han ajudat a configurar ciutats urbanísticament i sociològicament amb algunes diferències. Però no és així pel que fa al conjunt de les àrees metropolitanes respectives com la Plana de Vic, el Pla de Bages i la Conca d’Òdena, com ja assenyalàvem fa una setmana.

Amb les seves especificitats, el posicionament geogràfic i la motxilla de la història fa de tots aquests territoris una àrea amb moltes coincidències. La primera és la gelosia d’encapçalar algun districte administratiu i no dependre de la capital o de la comarca veïna. Ironia a banda, ens trobem enclavats en el curs mitjà i alt dels principals rius de les conques interiors de Catalunya. Amb naixement al Prepirineu o Pirineu i explotats històricament per munió de molins de cereals o de pólvora, i més tard per les fàbriques de les colònies tèxtils o papereres; afegint-hi encara, l’explotació de diversos tipus de mineria a les muntanyes de les capçaleres.

Aquesta circumstància socioeconòmica i geogràfica ha comportat protagonitzar de ple el paper de frontera, no només en la fase medieval entre Catalunya vella i musulmana, sinó frontera entre món rural muntanyenc i món industrial i comercial de les planes i les valls. D’aquí, el bandolerisme del segle XVI; l’impacte important de les guerres dels Segadors, de Successió i del Francès; les cinc guerres carlines i protocarlines del XIX entre els dos mons. Aquests, en algun moment, es van unir contra l’estat en la guerra dels Matiners (1846-1849), que va ajuntar carlins rurals i federals obrers contra l’estat espanyol autoritari i liberal conservador que estava implantant el seu control repressiu amb províncies, Guàrdia Civil, castellanització... La commemoració d’aquest esdeveniment, la vila d’Avinyó ja fa anys que l’ha sabut convertir en reclam cultural i turístic; i que es repetirà el proper diumenge 14 de maig https://matiners.cat/.

Unes coincidències històriques que continuen amb el pes enorme de les colònies industrials, el pes de la burgesia tèxtil i de les lluites obreres; per ser un dels nuclis impulsors del catalanisme modern amb personatges i fets com Verdaguer i les Bases de Manresa. Amb la preservació de patrimoni històric material de l’època medieval (romànic, gòtic), moderna (Renaixement i Barroc) i modernista; així com del patrimoni immaterial emblemàtic com la Patum de Berga o el Carnaval de Solsona.

La inexistència, però, d’un poder polític real que aglutini aquests territoris i la posició interior en relació amb la façana litoral ha fet que molts cops aquests territoris quedin en posició subalterna i abandonada. El cas ferroviari protagonitzat especialment per Renfe clama al cel. Així com l’abús del peatge d’alguna autopista. L’eix Transversal i la millora del servei de FGC són les accions més lloables responsabilitat de la Generalitat realitzades en les darreres dècades.

En qualsevol cas, i acceptant legítimament les subdivisions comarcals que s’estan produint o es produiran i l’adscripció a dues regions administratives diferents, seria assenyat que, almenys, quant a reflexió macroterritorial es produïssin sistemàticament trobades d’experts i de societat civil per valorar els reptes i les oportunitats molt similars del conjunt d’aquests territoris. Les universitats hi tenen una gran responsabilitat en la mesura que formen els quadres del futur i tenen per vocació promoure anàlisis crítiques de la realitat per a transformar-la. Aquesta Catalunya històricament rebel que limita al sud amb la Gran Barcelona i al nord amb les comarques pirinenques del Ripollès, Cerdanya i Alt Urgell, hauria de saber nedar contra corrent en un mapa polític que ens va endossar Madrid en l’època de la primera carlinada.