La felicitat

El progrés econòmic i social sota la bandera del qual ens han cridat a votar avui no sempre garanteix proporcionalment la felicitat del ciutadans. Richard Layard, economista britànic expert en desocupació i desigualtat, ha popularitzat el concepte de felicitat per capita. Layard assenyala que l’objectiu de les societats no ha de ser l’augment del PIB per capita sinó de la felicitat per capita. Les millors polítiques públiques són les que produeixen la felicitat més gran. Si realment volem ser feliços necessitem la bandera del benestar col·lectiu, un objectiu compartit al qual tots contribuïm; i de la qualitat de les relacions que tenim amb altres persones. Els ingressos addicionals produeixen felicitat addicional significativa si un és pobre, però genera molt poca felicitat addicional a mesura que es puja el nivell d’ingressos. A la banda alta dels ingressos, també s’ha disparat la drogoaddicció i la criminalitat. I les capes mitjanes, molts cops, s’emprenyen en la mesura que es comparen amb altres membres de la classe mitjana que guanyen més. I a voltes, aquesta unilateralitat de visió impedeix ser ponderat, perquè no es té present ni des d’on venim o venen els nostres pares, ni on són els qui estan menys mal posicionats que nosaltres. La desocupació és una de les causes d’infelicitat més grans perquè perjudica l’autoestima i les relacions interpersonals, a part de la situació financera.

A part d’aquests vectors que conflueixen en la felicitat, n’hi ha molts altres, però, en qualsevol cas, ja fa uns anys que s’estableix un rànquing mundial de felicitat. Enguany, a la llista publicada el Dia Mundial de la Felicitat, que es va celebrar el 20 de març, Finlàndia figurava a la capçalera. En l’estudi anual que elabora l’Institut Gallup, ja fa anys que aquest país és al davant, es valoren molt positivament els seus ingressos, la llibertat, la salut, la falta de corrupció i el suport social. En els 10 estats més feliços del planeta arrasen els països del nord d’Europa: Finlàndia, Dinamarca, Islàndia, Israel, Països Baixos, Suècia, Noruega, Suïssa, Luxemburg i Nova Zelanda. A la cua hi ha: Malawi, Botswana, República Democràtica del Congo, Zimbabwe, Sierra Leone, Líban, Afganistan. I l’Estat espanyol va baixant esglaons. L’any passat estava a la posició 29. Enguany s’ha enfonsat al lloc 32, igualat amb Itàlia i darrere d’Estònia i Costa Rica.

Hi ha altres sindicadors, com el de «benestar subjectiu» basat en els resultats del «Word Values Survey», una enquesta realitzada a més de 80 països on les persones interrogades han de qualificar d’1 a 10 el seu grau de «satisfacció vital» i el seu «sentiment de felicitat». És cert que, en general, a més renda més satisfacció. Però els diners no ho determinen tot. Per a una renda per capita similar, la taxa de satisfacció (d’1 a 10) varia entre el 8,3 a Dinamarca i el 6,5 al Japó. I entre els de renda més baixa també hi ha diferències: Turquia tenia un nivell mitjà de satisfacció de poc més del 5,5, mentre que Mèxic superava el 8.

Un dels indicadors que marquen la diferència entre societats més o menys felices, encara que tinguin rendes similars, és el grau de participació i activitat social. La dedicació de temps no remunerat a activitats de la societat civil i la implicació en objectius ciutadans i cívics acaba essent determinant per diferenciar el grau de felicitat de les societats. I se sol relacionar aquest grau de participació amb la capacitat d’emprenedoria econòmica. En societats amb poca iniciativa econòmica sol coincidir que no hi ha iniciativa social ni cívica.

I la política? Els països nòrdics són democràcies de qualitat, algunes centenàries. I per altra banda són estats que no són plurinacionals i tenen un alt grau de cohesió i respecte a les minories. No és el cas espanyol, on, per exemple, els catalans tenim un estat en contra i estem emmarcats en una democràcia degradada. La participació política en aquestes circumstàncies ens assegura un grau suplementari de felicitat? Es pot entendre que hi hagi escepticisme en les eleccions supralocals degut a la situació subalterna de la Generalitat, al segrest de l’Estat per l’oligarquia i l’aristocràcia judicial-policial i a la desunió europea. Ara bé, no s’entén l’escepticisme en les eleccions locals, en què són comprovables els avenços o retrocessos que es poden assolir en funció del govern a l’ajuntament. És evident que participar en les eleccions locals ha de ser un ajut a la felicitat pròpia i del col·lectiu. L’abstenció, segons els sociòlegs, perjudica el partit a qui has estat fidel més temps. Si es tracta d’un parèntesi abans de canviar d’ideologia o de línia, es pot arribar a entendre. Però, si només és un càstig, millor votar, ni que sigui en blanc. En definitiva, a escala local, no votar contribuirà a la teva felicitat i a la dels altres?