Una campanya sense un debat econòmic seriós

El millor debat electoral que recordo haver vist a Espanya es va produir el 21 de febrer del 2008 entre el vicepresident econòmic del Govern del PSOE, Pedro Solbes, i el número dos de les llistes per Madrid del PP, Manuel Pizarro. Solbes era el funcionari tecnòcrata per excel·lència. Va ser ministre d’Agricultura i després d’Economia en els governs de Felipe González i comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE abans de ser anomenat mà dreta de José Luis Rodríguez Zapatero. Pizarro havia sigut president d’Ibercaja i d’Endesa, companyia des de la qual es va enfrontar, Constitució en mà, a l’opa llançada per Gas Natural. Va ser el fitxatge estrella de Mariano Rajoy per a aquelles eleccions.

Eren temps d’incertesa. Havien aparegut les primeres nuvolades en el sistema financer mundial i des dels EUA arribaven els primers símptomes d’esgotament del sistema hipotecari. Des d’Europa, més a Espanya, es negava la major. El país havia crescut el 3,6% el 2007 i la taxa d’atur era la més baixa de la democràcia: 8,8%. La borsa estava en màxims històrics. Amb els números a la mà, el primer Govern de Zapatero havia tingut un rotund èxit econòmic. L’eufòria sobrevolava bona part d’Espanya. Ningú dubtava que revalidaria la victòria del 14 de març del 2004.

D’aquell debat recordo l’alt nivell, informatiu i educatiu, de Solbes i Pizarro. Amb estils diferents: Solbes, temperat, irònic, professoral; Pizarro, enèrgic, gesticulador, vehement. Van ser dues maneres d’entendre l’economia i el futur. Solbes va vendre seguretat i optimisme; Pizarro va exercir d’opositor malastruc, argumentant els peus de fang sobre els quals se sustentava l’economia espanyola. Solbes va guanyar el debat; Zapatero va guanyar les eleccions el 9 de març amb 169 diputats. Sis mesos més tard, l’economia espanyola iniciava la seva caiguda a l’abisme. El temps va demostrar que els arguments de Pizarro havien sigut els correctes. Zapatero encara va trigar més temps a constatar que el sistema financer -concretament, la majoria de les caixes d’estalvi- estava zombi.

No hi haurà debat econòmic aquest any. Hauria sigut agradable i molt democràtic poder assistir a un duel intel·lectual, seriós i educat entre la vicepresidenta econòmica actual, Nadia Calviño, i algú que representés l’opinió econòmica del PP. L’opositor a president del Govern, Alberto Núñez Feijóo, ha indicat que ja sap qui serà el seu ministre d’Economia, que només revelarà, si pot formar Govern. A actius apostem pel desitjat, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. «Jo no hi soc, en això», ha afirmat de Cos. Qui sap.

No hi va haver un seriós debat econòmic en el cara a cara entre Núñez Feijóo i Pedro Sánchez. Va ser un cúmul de llançaments d’indicatius i xifres sense solta ni volta per part de l’un i de l’altre. Sánchez va ser incapaç de tranquil·litzar-se i mostrar l’evolució de l’economia sota el seu mandat. Va caure en la trampa que li va parar el candidat popular, que el va treure de polleguera de forma constant. Però ¿algú va arribar a assabentar-se de com està l’economia espanyola realment? ¿Algun oient del cara a cara es va assabentar de quines són realment les ofertes econòmiques del PSOE i del PP? No. Gairebé ni es va parlar de programes.

L’economia no és un conte de blancs i negres. És plena de matisos grisos. No neguem la major: Espanya, com la resta dels països del nostre entorn, ha patit dos esdeveniments inesperats els últims quatre anys, la pandèmia i la guerra a Ucraïna. Ningú pot negar la dificultat de gestionar aquestes circumstàncies. Calia apagar els focs com fos. En termes macroeconòmics, n’hi ha hagut una de freda i una de calenta. És cert: l’esforç per controlar la inflació ha sigut millor que a la resta d’altres països europeus, s’han creat llocs de treball -una part important, públics- i ens hem vist molt influïts, per bé i per mal, per l’efecte que representa el turisme en la nostra economia. A canvi: més deute, més dèficit i més pressió fiscal, que, com va defensar en una portada actius, hipoteca perillosament el futur d’Espanya. Si no s’executen formes estructurals, el pes de la demografia és una dalla sobre la sostenibilitat econòmica del país.

Comparant els programes econòmics que presenten els quatre partits polítics principals d’àmbit nacional, la ideologia els marca a tots. Des de l’oferta de convertir Espanya, gairebé, en un país lliure d’impostos que proposa Vox fins a l’oferta de convertir Espanya en el paradís de les subvencions, de treballar poc i amb diners gratis que creixen als arbres que proposa Sumar. Entremig, el ventall de receptes per a tots els consumidors de PSOE i PP. En aquestes eleccions l’economia no serà decisiva, però que s’executi un o altre programa marcarà el futur a mitjà termini de l’estabilitat financera d’Espanya.