El canvi turístic

Aquesta setmana, una informació recopilada per Catalunya Ràdio ha permès conèixer el resultat a Catalunya dels «golden visa» o visats d’or. És un programa del govern espanyol que, en els últims cinc anys, ha permès obtenir la residència a 1.230 ciutadans de fora de la Unió Europea perquè han pogut comprar un habitatge de més de mig milió d’euros. Els ciutadans xinesos són els que més propietats han comprat a Catalunya, 786; seguits per russos, nord-americans i egipcis. O sigui, turistes residents d’alt nivell adquisitiu, mentre la població jove local i els migrants de baix poder adquisitiu tenen dificultats per accedir a un habitatge de lloguer o per adquirir la residència.

En canvi, des del gener d’enguany, els estrangers sense residència no poden comprar immobles al Canadà. Va ser una de les promeses electorals del primer ministre, Justin Trudeau, per frenar l’increment de preu de l’habitatge al país, a zones residencials de Toronto i Mont-real, que s’atribueix, en part, a la compra d’immobles que els estrangers fan com a inversió. Però, amb algunes excepcions: estrangers amb permís de treball, estudiants o sol·licitants d’asil.

Mentrestant, a zones d’alta densitat turística i de segones residències a les Illes Balears, però també a comarques catalanes com la Cerdanya, no hi ha habitatges disponibles per als treballadors de serveis de l’hostaleria, dels serveis públics: mestres i sanitaris. Quan fa més de cent anys, a les colònies industrials, els patrons facilitaven allotjament als treballadors i serveis de consum apropiats, hom pot pensar que anem enrere. No seria exigible que els empresaris del sector turístic paguessin un cànon proporcional al seu nombre d’assalariats per tal de garantir la construcció d’iniciativa publicoprivada d’habitatges per a professionals? No seria lògic que, en funció del salari mitjà ponderat del sector serveis, administració i empresaris haguessin de garantir habitatges a preus de lloguer que representessin com a màxim el terç dels seus ingressos?

D’altra banda, un estudi recent de la Comissió Europea analitza l’impacte del canvi climàtic i de l’increment de temperatures. Es calcula que aquest increment comportarà una disminució mínima d’un 10% de visitants europeus a la Mediterrània. S’estima, d’entrada, un descens a Grècia del 8%, Portugal i Espanya d’un 3% i Itàlia d’un 2%. En canvi, es calculen increments a Dinamarca d’un 6%, Regne Unit d’un 7% i Alemanya d’un 4%. També es calcula que hi haurà un increment de turisme en els mesos de març a maig i d’octubre i novembre; i, al contrari, baixarà el juliol i l’agost.

Això va cap aquí, i esperar a patir-ne passivament les conseqüències no és el millor que es pot fer. El canvi climàtic, allà on som, potser es pot frenar, però no revertir. Així que caldrà l’adaptació. El turisme de neu anirà minvant i cal evolucionar acceleradament cap al turisme de muntanya amb senderisme, cicloturisme, gastronomia i patrimoni cultural. Les bonances que s’esperen a la primavera i la tardor poden facilitar que s’estiri la temporada d’estiu i s’aplani. El turisme de platja baixarà en ple estiu i també pot créixer fora de l’estiu. Però les secades acompanyades d’aiguats incontrolats obliga a una revolució en la gestió de l’aigua per minimitzar-ne l’ús i maximitzar la regeneració. Per dissenyar una retirada general de la primera línia de costa on la pujada de nivell i l’augment de temporals marins fa inútil la perpetuació d’infraestructures com carreteres, trens o passejos arran de mar. I també caldrà un replantejament del disseny urbanístic com es reclamava des d’Alcanar amb la possibilitat de l’expropiació de superfícies construïdes en llocs que ara seran inundables. I en paral·lel a això, la necessitat d’habilitar enormes dipòsits per a recollida d’aigües pluvials per aprofitar les llevantades.

D’altra banda, el xoc del canvi climàtic ens obliga, per responsabilitat social i per salut, apostar, més que mai, pel consum de productes agroalimentaris de proximitat en les ofertes de restauració, incentivat per l’administració corresponent. I, com repeteixo sempre, empenyent amb força la recuperació de patrimoni material i immaterial de tot el territori que enforteixi la imatge d’originalitat del nostre país; de cada país.

Tot aquest llistat de canvis necessaris en els punts més atractius del turisme de masses: muntanya i costa, serà menys traumàtic a l’interior de Catalunya, on es parteix d’oferta i demanda turística més baixa. L’oferta actual ha d’evolucionar, però sobretot la nova que es creï ho podrà fer d’entrada sota els nous criteris.