El model Ikea, entre detractors i defensors

Hi ha pocs llocs al planeta Terra que em provoquin tant nivell d’estrès com Ikea. Anar a comprar allà és un procés que comença a activar de manera progressiva tot el meu estat mental i físic dies abans de saber que estaré obligat a anar-hi. Hi estaré obligat perquè no tindré cap altre remei. Perquè és la manera d’alimentar una pulsió compradora, necessària i obligada que es produeix una vegada a l’any. Un masoquisme inevitable del qual no puc escapar-me i que m’obligarà a fer un pla d’atac i contenció previ per superar una crisi que pot acabar amb la meva paciència.

A Ikea s’hi ha d’anar preparat, amb la llista de la compra feta, anticipant-se i aprenent els models de mobles pels seus noms escandinaus, sabent que és molt fàcil caure en qualsevol temptació. Cal prevenir i saber la resposta d’una pregunta bàsica: ¿com transportaré a casa tot el que compri? Si vas acompanyat de nens, el perill és molt més gran. Per a ells pot semblar, no ens n’hem de descuidar, fins i tot un parc d’atraccions. A Ikea acabes fent preguntes que mai faries en cap altre lloc. «¿Però com puc sortir d’aquí»?, vaig preguntar a un encantador empleat que em va mirar amb cara de pensar: «Pobre home, que malament deu estar».

En una altra ocasió em vaig tornar a perdre. Al centre que tenen a l’Hospitalet de Llobregat. Havia passat ja el magatzem d’existències i les caixes enregistradores després d’haver comprat unes prestatgeries funcionals que portava en un carro que no permet fer gaires filigranes. Vaig sortir pel lloc i la planta inadequada confiat que acabaria al mateix lloc per on vaig entrar. Però no, com era d’esperar, no trobava el cotxe. Vaig cometre l’error de no fotografiar la plaça a l’arribar. Vaig meditar i vaig reflexionar. Vaig preguntar a un altre empleat que passava per allà, que -«pobre home», devia pensar també- em va dir: «¿Segur que no l’ha deixat en cap altra planta?». Ja amb les caixes de la prestatgeria davant del cotxe, vaig haver de practicar contorsionisme i només la fortuna va aconseguir que col·loqués els prestatges a dins. Després un manetes d’una empresa que es dedica a ajudar els que no sabem ni penjar un quadro va venir a instal·lar-me les prestatgeries. Sort.

Ikea és una gran trampa. Un gran invent del capitalisme suec que ha permès a totes les llars poder anar canviant els mobles de la casa com si fossin banyadors o biquinis de temporada. Ikea ha servit per acabar amb aquelles cases dels nostres ancestres plens de mobles, entre grandiloqüents i aparatosos, que donaven feina al fuster del poble. Sempre recordaré el meu primer llit de dos metres de llarg. Ikea ha convertit el mobiliari en un producte perible, d’un sol ús segons variïn els gustos i passin les edats. Que em vull canviar la taula del menjador, doncs a canviar-la. Ikea, a més, continua tenint un avantatge comparatiu respecte a la competència: ofertes molt diverses de peces de mobiliari similars a preus diferents. Es mantenen vius a l’origen del seu fundador, Ingvar Kamprad, que va fundar la companyia, inicialment com a comercialitzadora de productes d’oficina bàsics, mitjons i rellotges, el 28 de juliol del 1943 als 17 anys. El 1948 va començar a vendre mobles fins a acabar sent l’imperi que avui coneixem. Vendes el 2023: 41.700 milions d’euros, dels quals gairebé 2.000 milions són a Espanya, el 4,8% del total. Segons Interbrand, Ikea és la 28a marca més valorada del món i la sisena europea.

Aquesta setmana ‘actius’ ha volgut desentranyar alguns dels secrets d’una empresa que no cotitza i que està a la mans de la fundació que va impulsar el seu creador el 1982. Al comandament de la fundació hi ha cinc patrons. La família hereva pot participar en la fundació, però no la controla. Kamprad va morir el 2018.

Juvencio Maeztu, gadità d’origen, és el vicepresident mundial del gegant escandinau, un dels executius espanyols amb més responsabilitats a nivell planetari. Ha escalat posicions en la multinacional fins a arribar a ser vicepresident executiu del hòlding, membre del consell de govern i director financer.

Descriu la visió de la companyia. Continua tenint les mateixes bases: baix preu, volum i sostenibilitat amb el medi ambient, que ha sigut sempre present en l’empresa escandinava. ¿Què es pot millorar? El repartiment a domicili, els sistemes de finançament i continuar adequant els productes a cada mercat. Els mobles, posa com a exemple, no poden mesurar el mateix ni ser idèntics a Àsia i als Estats Units.

Ikea té els seus detractors i apassionats defensors, però ningú discuteix els seus mèrits per haver trencat un mercat que estava anquilosat i per animar l’oferta. Ikea també ha servit de model a empreses d’altres sectors que han volgut imitar els seus processos. Al desembre tocarà tornar-hi. Caldrà preparar-se amb cura.