Alcaldies centrals

Dimarts passat tingué lloc una interessant taula rodona entre tots els alcaldes de la Catalunya Central; s’hi va excusar el de Moià. L’acte, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i Canal Taronja Televisió, va consistir en el repàs d’una sèrie de qüestions que poden interessar als territoris: seguretat, mobilitat, economia, turisme i habitatge.

Sembla que el més interessant va ser la reunió prèvia entre ells, on s’intercanviaren punts de vista sobre allò que comparteixen. D’entrada, als ciutadans d’aquests territoris ens agradaria que aquest fet no fos anecdòtic, sinó que de forma regular hi hagués intercanvi d’informació i suma d’esforços per reclamar dels governs supralocals allò que calgui, i es cooperi en temes concrets o, si més, no ajudant-se en l’emulació, copiant allò que ja fan bé algunes comarques. Amb l’enfortiment de totes elles augmentarà el seu pes polític, econòmic i cultural en el conjunt de Catalunya.

Aquest conjunt de comarques tothom les va qualificar com el cor de Catalunya; Manresa no hauria de tenir cap mania de compartir aquesta marca amb totes elles. L’habitatge assequible va aparèixer com a repte compartit i on cal una aposta decidida amb suport dels Governs català i espanyol. Sobre el turisme, hi va haver més dispersió en el relat. És evident que les comarques prepirinenques o de muntanya tenen un plus de tipus paisatgístic, però al final de paisatges bonics n’hi ha a molts llocs. El perquè la gent visita un lloc és per les seves singularitats humanes, pel patrimoni cultural, històric o gastronòmic. Alguns van apuntar-ho: patrimonis immaterials de la humanitat propis com la Patum o la Fia-faia; i d’altres compartits com l’art de la pedra seca, el toc manual de campanes o la dieta mediterrània. O materials, com el Geoparc de la UNESCO de la Catalunya Central i els parcs naturals que envolten aquests territoris Cadí, Montseny, Montserrat, Montcau. I multitud de patrimonis físics, des de l’etapa prehistòrica fins als llocs de memòria democràtica, amb alguns punts forts com la prehistòria i el barroc al Solsonès, patrimonis industrials a les valls del Llobregat i del Ter, el romànic del Museu de Vic, el gòtic de Manresa amb el futur museu del Barroc. I òbviament una tirallonga de fires i festes populars, uns productes agroalimentaris adquiribles en origen ( DO Bages, formatgeries, embotits, pastisseria...)

Pel que fa a l’economia, no té sentit comparar ciutats, sinó comarques. Els alcaldes que cauen en aquesta confusió en poden sortir escaldats o sobrevalorats. Els polígons industrials de metall sofisticats no són a Manresa, però sense Manresa no existirien, la indústria del porc és fora de Vic, però sense aquesta no fluirien els beneficis cap a la ciutat, per exemple. Crec que un cas clar d’èxit cooperador ha estat precisament el de la Universitat Central: en nombre de carreres, de captació d’estudiants forans, de vinculació amb el teixit econòmic. Ho posem prou en valor? Com, per exemple, l’oblit en alguns discursos del paper estratègic dels centres tecnològics com el Centre Tecnològic Forestal de Solsona o el centre tecnològic Eurecat de Manresa, amb desenes de recercadors al servei de centenars d’empreses, o el Centre Tecnològic en Biodiversitat, Ecologia, Tecnologia Ambiental i Alimentària (BETA) a Vic, de la xarxa Tecnio.

Els problemes de mobilitat es resumeixen en la manca de connexió correcta prepirinenca i la necessitat de millora dels eixos nord-sud en direcció a Barcelona. Renfe a Vic tot just emprèn el desdoblament. I Manresa, malgrat les queixes sobre Renfe, és l’única ciutat no capital de província amb dues línies de tren fins a Barcelona i una d’autobusos prou fiable.

Finalment, els problemes de seguretat són molts cops la barreja de percepcions sobre realitats que van des de la petita delinqüència, les ocupacions d’habitatges, l’incivisme d’embrutiment de parets, de carrers, per part de propietaris de gossos, de circulació perillosa de patinets i, finalment, una qüestió que no té a veure directament amb res de la inseguretat: la percepció del canvi demogràfic que comporta a les ciutats capital de comarca la presència de nous ciutadans de cultures molt diferents de l’autòctona.

Abordar aquests reptes es pot fer, aïlladament, des de cada ciutat, o bé cooperant entre elles i, per descomptat, amb els municipis de la pròpia comarca en polítiques econòmiques, de polígons, de mobilitat, de turisme, de serveis. I aquí per raons diverses no tothom està al mateix nivell de cooperació intracomarcal. Aquesta diferència és deguda a la correlació capital-comarca? (Manresa 44% de població del Bages, Vic, 32% de la comarca, Berga 40%, Solsona 64%, Moià 43%, Prats de Lluçanès 32%) O hi té a veure el problema de noms? Excepte Osona i el Bages, les altres comarques tenen el nom vinculat a la capital. En tot cas, qui vagi retardat en aquesta col·laboració que es posi les piles.