Efervescència contínua en el sector energètic

A finals del 1989, va començar a forjar-se una operació corporativa de llarg abast empresarial i polític. Catalana de Gas estudiava la seva fusió amb Aigües de Barcelona sota les directrius del seu principal accionista, La Caixa. Havia d’haver sigut el germen d’una gran companyia de serveis catalana i espanyola. No va fructificar. Canvi de plans. El 1991, Catalana de Gas va absorbir Gas Madrid i es va crear Gas Natural. Va començar una altra història sota la presidència de Pere Duran Farell. Acompanyant la nova companyia, dos accionistes de referència: La Caixa i Repsol, empresa aleshores encara controlada per l’Estat.

Posteriorment, sota les presidències d’Antoni Brufau i Salvador Gabarró, Gas Natural va voler continuar encapçalant la transformació del negoci energètic a Espanya. No va aconseguir els seus objectius.

El 2003, la Comissió Nacional de l’Energia, sota la pressió del Govern de José María Aznar i excusant-se en arguments contra la concentració del sector, es va oposar que Gas Natural comprés Iberdrola. El 5 de setembre del 2005, ho va intentar de nou fent una opa contra Endesa que va originar una de les batalles més cruentes de l’Espanya empresarial. El president d’Endesa, Manuel Pizarro, escudant-se que el preu que pagava Gas Natural era molt inferior al valor de l’empresa, va considerar aquella opa un atac dirigit pel Govern tripartit català, avalat pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i va iniciar un contraatac fervorós. En ple debat sobre el nou Estatut de Catalunya, la contesa va deixar ferides greus encara no curades. Pizarro va acabar sent el portaveu econòmic a les llistes del PP liderat per Mariano Rajoy en les eleccions del 2008 i Endesa va acabar en mans de la italiana Enel. Gas Natural va perdre una vegada més l’opció de convertir-se en la primera elèctrica espanyola. Com a premi de consolació, el 2008 va comprar Unión Fenosa.

El febrer del 2018, dos esdeveniments van marcar un nou canvi a Gas Natural. Isidre Fainé (havia substituït Gabarró com a president el setembre del 2016) va deixar el càrrec a Francisco Reynés, executiu amb una llarga experiència en l’entorn del grup industrial participat per La Caixa. Havia sigut director general de Criteria (instrument inversor de La Caixa) i vicepresident d’Abertis, empresa on va liderar l’escissió de Cellnex (antiga Abertis Telecom), on va ser president. Aquell mes, Repsol va anunciar per raons estratègiques que abandonava el capital de Gas Natural Fenosa i va vendre el 20% de la companyia.

La companyia va iniciar, sota la presidència executiva de Reynés, un ampli procés de reestructuració que, simbòlicament, va suposar un canvi de nom: Naturgy. La sortida de Repsol va implicar una reubicació dels accionistes de l’energètica, que s’ha anat remodelant en els últims anys amb l’entrada del fons d’inversió australià IFM, especialitzat en infraestructures. La seva irrupció el gener del 2021 va agafar per sorpresa i va implicar la recerca de nous equilibris de poder. Criteria (avui propietat de la Fundació La Caixa), presidit per Isidre Fainé i que té com a conseller delegat Marcel·lí Armenter, continua sent el primer accionista, amb el 26,7%, però, els tres fons (GIP, CVC/Alba i IFM) controlen el 55,8%. Per acabar de complicar l’esquema de capital, l’empresa estatal algeriana Sonatrach té el 4,1%. Després de vaivens i desconcerts, es va acabar pactant una tensa pau sobre la qual penja l’opció de nous moviments a mitjà termini. La llista de possibles compradors en cas que algun fons decideixi vendre és llarga.

Amb la pandèmia i la guerra d’Ucraïna entremig, més les conseqüències de la transformació energètica, el sector torna a mirar Naturgy i els seus pròxims passos. Val en borsa 26.000 milions d’euros, enfront dels 70.000 d’Iberdrola, els 20.000 d’Endesa i els 17.000 de Repsol. En aquest número d’‘actius’, David Page esmicola tots aquests fronts oberts.

A la Unió Europea el mercat de l’energia adquireix dimensions molt diferents, depenent del país. No té res a veure el mercat francès, liderat per l’estatal EDF, amb el descentralitzat mercat alemany o l’italià, on l’Estat controla el 23% d’Enel. La descarbonització i la carrera per invertir en energies renovables poden generar noves combinacions de les quals poden formar part des de les companyies tradicionalment petrolíferes que estan invertint en generació i distribució elèctrica fins a les elèctriques tradicionals i les noves empreses exclusivament renovables. Horitzons oberts.