Anar a buscar el teu fill a la disco a les 6 del matí, seguretat o sobreprotecció?

Jordi Busquets, advocat barceloní i pare de dues filles de 20 i 17 anys, es posa el despertador a les 4.40 hores. Es prepara un cafè i surt de casa. Agafa el cotxe, però no se’n va a la feina. És cap de setmana. Dissabte a la matinada. Jordi ha quedat amb la seva filla petita per anar-la a buscar després d’una nit de festa a la discoteca. Recollirà també altres amigues, a les quals deixarà a casa seva pel camí a casa. El Jordi no és un habitual papijama, com popularment es coneix les famílies que van a recollir els adolescents. «No soc el noi dels encàrrecs de la meva filla», aclareix, amb humor. Només ha exercit de xofer en un grapat d’ocasions, sempre perquè ella li ho ha demanat. «És per la seva comoditat, sí. Però també hi ha el factor seguretat», explica el Jordi.

Al contrari que la generació passada, els joves no solen tenir horari d’arribar a casa. Per precaució (o por), la petició ferma que sí que es fa és que no tornin sols. L’absència de transport públic nocturn en alguns municipis, sumat al preu elevat d’un taxi, fa que l’opció papijama guanyi punts. Un sistema còmode i barat per als adolescents. A Barcelona, a més, les poques discoteques que permeten l’entrada a joves a partir de 16 anys (Cocoa, Titus o Waka) solen ser situades a polígons industrials fora de la ciutat. I sovint les famílies s’acaben turnant per anar a recollir els fills.

«Les matinades del cap de setmana coincideixo a la porta de la discoteca amb altres mares, que també venen a buscar els seus fills. Em recorda quan anàvem a recollir-los a les activitats extraescolars», explica la Sonia, professora madrilenya i mare d’una noia de 16 anys que té assumit el seu paper de mamijama. La Sonia i el Jordi no són l’excepció. Representen tota una legió de progenitors. ¿Som davant un tret d’hiperpaternitat, pares i mares helicòpters que no deixen de sobrevolar sobre els seus fills, a qui protegeixen fins a l’extrem?

Eva Millet, periodista especialitzada i divulgadora experta en hiperpaternitat, respon que sí. «La hiperpaternitat es caracteritza per una sobreprotecció i una supervisió constant que no és necessària. En general, els hiperpares i les hipermares fan coses pels fills encara que aquests puguin fer-les per si mateixos. Es converteixen en xofers, secretaris personals, guardaespatlles, majordoms… Si els fills estan en l’edat d’anar a discoteques i de beure alcohol, cal anar a recollir-los com quan tenien 8 anys? A mi em sembla una contradicció», explica.

«Els adolescents demanen autonomia a crits. Em sorprèn que acceptin que els pares vagin a buscar-los a la discoteca», afegeix la periodista, autora de Niños, adolescentes y ansiedad.

Una mica més còmplice amb els papijames es mostra un altre divulgador, Francisco Castaño, professor de secundària i autor de La mejor versión de tu hijo. «No sé si qualificar el fenomen d’hiperpaternitat. És una decisió familiar i ja està. Sempre hi ha l’opció d’un taxi, però és més cara i no tots s’ho poden permetre. Anar-los a buscar de matinada és còmode per als fills i nosaltres guanyem en seguretat. Prefereixo que el meu fill vingui en el meu cotxe que no pas que es fiqui en el d’un amic que, potser, ha begut alcohol», admet.

Alhora, Castanyer insisteix que protegir els fills i filles no significa sobreprotegir-los: «Si els protegeixes en excés és que no saps gestionar la por. Els pares i les mares hem d’acceptar uns certs riscos. Educar és anar deixant anar els nostres fills. Per això és bàsic la confiança mútua».

Ansietat i por

Ansietat, por i competitivitat són, precisament, tres dels principals trets de la hiperpaternitat. Autora d’Hiperpaternidad, Millet explica que la por que passi alguna cosa als fills és una cosa natural. «Ve de sèrie», remata. El que cal evitar, segons la seva opinió, és que la por domini la criança i l’educació dels fills. «Si no, ens tornarem bojos. Cal anar donant solucions», insisteix. Respecte als papijames, la divulgadora, partidària d’horaris límit de retorn a casa, convida els progenitors a organitzar un taxi o un altre tipus de transport amb amics i amigues.

Dormir malament perquè estàs pendent fins que el teu fill arriba a casa sa i estalvi és un altre fantasma que els progenitors han de combatre. Millet recorda que dormir és fonamental per al benestar. De fet, no dormir prou implica seriosos problemes de salut. «Condemnar qualsevol persona a no dormir és una forma de tortura. Cal trobar fórmules perquè això no passi», conclou la divulgadora.

El Jordi, que mai va exercir de papijama amb la seva filla gran perquè aquesta no li ho va demanar, mai, admet que no té problemes per dormir quan les seves filles surten de nit. «Precaució, tota. Però mai por paralitzant. Tots hem estat joves. Si et mors de por cada vegada que els teus fills surten a la nit, no pots viure», subratlla l’advocat, que sí que admet que el factor gènere influeix en els temors i que l’opció del cotxe, quan el demanen les pròpies noies, també pot ser una sortida contra la injusta temptació de coartar la seva llibertat i autonomia.