Els marroquins de Manresa exhibeixen orgull de país

Són les sis de la tarda i la cafeteria Oslo del barri de les Escodines ja està gairebé a vessar. Falten dues hores perquè Marroc jugui la definitiva semifinal contra França i el bar és una festa. Els grans juguen a les dames i al parxís a l'interior del local, i a la terrassa superior (amb una vista de postal de la Seu, Santa Caterina i Montserrat) els més joves es guarden lloc per a una nit que, passi el que passi, diuen, ja serà històrica.

Marroc és la gran sensació del Mundial, tot i que a aquesta hora encara ningú coneix si s'enfrontarà a Argentina a la final o jugarà dissabte amb Croàcia. Tant li fa. Hi ha orgull marroquí aquests dies a Manresa. Orgull de país en una comunitat que, amb 6.457 ciutadans, suposa el 8,22% del total de la població manresana. No és habitual el seu gentilici als mitjans per cantar-ne les excel·lències. L'estelar participació de la seva selecció a la Copa del Món del futbol els permet exhibir banderes i samarretes, i proclamar orgullosament el seu origen a Rabat, Larache o Tànger. Són marroquins de Manresa, que viuen amb una extrema felicitat aquests dies de futbol internacional, on els homes del sorprenent Walid Regragui (ja saben: Bounou, Saïss, Hakimi, Ziyech, Amrabat, Boufal i Ounahi, el que tant va sorprendre Luis Enrique) s'han convertit en la gran esperança de present i de futur del futbol africà i del món àrab.

França paga Marroc amb la seva mateixa moneda i jugarà la final del Mundial (2-0)

Ahir era un dia gran al sector dels Drets i Escodines. Al migdia, Ayoub Jbari prenia un cafè a la terrassa del Larache. Madridista, a diferència dels seus germans, Jbari confiava en la victòria anit del Marroc i de diumenge contra l'Argentina de Messi. "Sento molt orgull i felicitat", deia aquest treballador de Proseat que fa disset anys que viu a Manresa. La seva arribada a Espanya va ser una aventura que ara assegura que no recomanaria a ningú. Eren temps més difícils, diu. Va viatjar des de Tànger fins a Màlaga arrapat als baixos d'un camió. Durant 24 hores. Tenia 15 anys, una edat "en què encara no pensava bé". En aquest temps, Jbari ha capgirat, diu, la seva mentalitat. "Ara ja no podria tornar al Marroc, seria com començar de nou. Aquí m'hi he passat la meitat de la meva vida, em sento tan espanyol com marroquí. I també català", afirma. Ahir es preparava per veure el transcendental partit a casa, a les Escodines, amb la seva parella, vestits amb la samarreta del Marroc. "Mai m'he penedit de venir. Jo vaig sense destí, allà on Déu em du". Com la seva selecció.

Del Larache fins a l'Oslo, al carrer Sant Bartomeu. Hassan Hounkara, Mohamed Chentouf i Oussama comparteixen la felicitat de Jbari. "Estem fent història!", diuen a l'uníson. Tenen menys de 40 anys i només han sentit a parlar de la selecció del 86, la del porter Ezaki Badou, la que va arribar a vuitens, on va caure contra Alemanya. En aquella selecció la gran majoria de jugadors encara jugaven al Marroc. Avui, en un futbol més globalitzat, les estrelles de la selecció són jugadors milionaris de clubs com el PSG o el Chelsea. Han canviat els temps. "Les llegendes van arribar a vuitens, però ara ho estan fent encara millor-. Esperàvem de fa temps un reconeixement així al futbol marroquí, i encara costa, perquè es parla més dels errors d'Espanya o de Portugal que de les virtuts de la nostra selecció", assegura Hassan.

Hassan, Mohamed i Oussama no han sortit als carrers a celebrar els èxits marroquins. "Ja ens ha passat l'edat", afirmen, i ho fan al bar o a casa. Però alerten els joves de la comunitat que surten a les nits quan Marroc ha guanyat. "No volem problemes, no volem donar una mala imatge, fins i tot l'imam ho va recordar a la mesquita". Però això és futbol. La vida és una altra cosa. És sentir-se, asseguren, "d'aquí" i dur Marroc al cor. "Sempre hem estat orgullosos del Marroc", tot i que van arribar a Catalunya "per millorar, per trobar més qualitat de vida, llibertat, un sou digne, bona sanitat". Són conscients que no tot és sempre felicitat futbolística i titulars afalagadors per a la seva comunitat. "Ara ha vingut gent nova, amb una altra mentalitat, menys respectuosa amb els costums i les lleis d'aquí. S'han d'adaptar", coincideixen els tres. "Has de saber conviure, no posar-te en política", recomanen.

A la tarda, els tres s'asseuen davant el televisor de la terrassa de l'Oslo. Esperen que comenci el partit. Aquest dijous, amb el seu equip a la final o no, continuaran sent orgullosos marroquins d'aquí. De Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint