S’ha de deixar pas a les noves generacions, una retirada a temps és una victòria, els reflexos i el vigor físic es perden amb el pas dels anys, no s’arrisca igual als vint que als quaranta, falla perquè és gran... Tòpics a l’entorn de l’avançada edat d’un esportista. Sí, les dades hi són: Fernando Alonso podria ser el pare de diversos pilots que competeixen amb ell a velocitats de vertigen. Però, probablement, i sense embolcallar-nos en la bandera, és el millor pilot de l’actual graella de la Fórmula 1. Com és possible? Quin pacte ha fet amb el diable per mantenir-se a aquest nivell un cop superats els quaranta anys. Hi ha diverses claus, però, sense cap mena de dubte, la més important es diu «il·lusió». Alonso viu per la seva professió. S’aixeca i se’n va a dormir pensant en la Fórmula 1. Durant el dia s’entrena, menja, beu i respira donant voltes a com esgarrapar una dècima en un circuit en el qual correrà d’aquí a quatre mesos. Planifica cada detall, no deixa res a l’atzar, es matxaca físicament i mentalment per superar autèntiques bèsties competitives com Verstappen, Hamilton o Leclerc. Individus que són capaços de fer gairebé qualsevol cosa per guanyar. Com ell. Fernando no ha fet mai presoners a les curses. Vol guanyar. Costi el que costi. Només així s’explica que hagi aguantat deu anys lluny de les victòries, somiant en rascar un podi, esperant trobar un monoplaça a l’altura del seu talent. Al final, després de molt patiment, ho ha aconseguit.

Dos podis en dues curses han certificat que Alonso continua sent el mateix pilot que va guanyar dos Mundials amb Renault ja fa quinze anys. El que va derrotar el llegendari Michael Schumacher. El martell piló capaç de calcar els temps volta rere volta. El que no només pilota, sinó que controla tot el que passa a la cursa. El líder. Perquè la seva passió i esperit competitiu arrosseguen tot l’equip, ningú es pot quedar enrere. Ho estem veient a Aston Martin. No hi ha mecànics ni enginyers, hi ha ‘Alonsistas’, devots de l’asturià. S’alegren igual o més que ell dels èxits. És un equip, en majúscules, amb l’objectiu de ser campions del món. Els quaranta anys, tan menystinguts en l’esport, són els nous trenta. En el cas de Fernando, fins i tot podem dir que són els nous vint.