Beth Rodergas, protagonista de l'últim adeu més bagenc al Camp Nou

Fa 66 anys que l’obra de l’arquitecte Francesc Mitjans va acollir la primera funció futbolística, un Barça contra la selecció de Polònia que va acabar 4-2. Un estadi que des d’aleshores ha exercit d’escenari d’entreteniment de moltes generacions, ha inspirat infinitat de somnis infantils, ha servit d’adhesiu per al vincle entre pares i fills, ha creat i reforçat amistats i ha fet que moltes persones se sentissin molt vives. I aquests sentiments, tal com era d'esperar, van aflorar en l'acte de comiat a l'estadi tal com el coneixem ara d'aquest diumenge.

L'emoció va envair molts dels aficionats allà presents en un moment que ja formen part de la història de l'antic Camp Nou. Aquest sentiment es va incrementar amb la presència de la surienca Beth Rodergas, que va interpretar "Fins aviat, Camp Nou". La cantant va posar veu a una versió del "Cant dels Adeus" escrita per a l'ocasió per La Trinca. Els flaixos dels telèfons dels espectadors i la pirotècnia van acompanyar la bagenca durant tota la cançó, que va ser l'encarregada de portar la música en directe per últim cop a l'estadi.

El Camp Nou ha vist desfilar una infinitat de futbolistes des de 1957: fores de sèrie, boníssims i mediocres. També uns quants paquets, que han despertat les seves emocions. I partits per oblidar i per recordar. El d’aquest diumenge contra el Mallorca correspon a la categoria dels segons. No en va va ser amb el que es va dir adeu a l’obra de Mitjans a l’espera de tornar-hi de la mà dels amics de Limak.

Va ser un fins aviat digne en el terreny futbolístic (3-0) i bategant en l’ambiental. Les grades es van omplir de seguidors que van respondre a la crida del club d’anar de blaugrana. Hi va haver una banda sonora per a l’ocasió amb voluntat de tocar la fibra. Una escenografia de festa amb pics folklòrics. I discursos que semblaven convocar una tènue melancolia, en particular en el moment de dir adeu a dos gegants que han portat la samarreta barcelonista, Sergio Busquets i Jordi Alba.

«Des de petit somiava poder jugar algun dia en aquest estadi al que avui ens n'acomiadem. El sentiment de ser del millor club del món no me’l traurà mai ningú», va proclamar Busquets, més sencer, somrient, gaudint de cada moment del comiat. En els dos casos, l’efervescent massa social es va posar dreta per celebrar dues carreres tremendes. Aquest és un Camp Nou acrític que ha aixecat la bandera de l’entusiasme.

La melancolia va aparèixer en la cerimònia de cloenda i, com en els últims temps, amb el cant a favor de Leo Messi en el minut 10. L'estima i la incertesa institucional o l’obscenitat salarial. Un dilema complex que encara no pot contemplar el de Rosario si el Barça no li fa arribar una oferta seriosa. Però això no tocava aquest diumenge. Tocava fixar-se en el cerebral Busquets, un migcampista insubstituïble, i l’explosiu Alba, a qui no ha sigut gens fàcil trobar un substitut. Gols de futur

No van fer un partit inoblidable cap dels dos. Massa plàcida la cita contra el Mallorca com per requerir sobreesforços. Va sobresortir, en canvi, Ansu Fati, qui sap si també va disputar l’últim partit notant l’alè de la gent blaugrana. Sempre es recordarà que Eulogio Martínez va marcar el primer gol de la història del Camp Nou i que Ansu Fati en va fer dos l’últim dia però el colofó va correspondre a Gavi. Un missatge de futur.