Aitana Bonmatí: «Soc culer fins a la mort»

No li ha donat temps de parar. Des que dilluns passat Aitana Bonmatí va rebre la seva primera Pilota d’Or a París, la seva vida s’ha convertit en una voràgine. Entrevistes, fotos, compromisos publicitaris… La nova reina del futbol va tornar a entrenar amb l’equip aquest dijous després de l’aturada de seleccions, i allà va tornar a sentir-se en calma. La pilota i la gespa. El seu lloc. No obstant, davant els micròfons, cada vegada està agafant més confiança. La millor futbolista del món atén EL PERIÓDICO, del mateix grup editorial que Regió7, uns dies després de la seva coronació.

Després de tanta bogeria, ja ha aterrat?

Bé, això és molt gran i costarà valorar-ho, apreciar-ho i saber el que he aconseguit. No és d’un dia per l’altre.

S’està recolzant en la família i els amics en aquests moments? ¿Com l’estan ajudant a normalitzar tot això? 

No parlant del tema. Vull dir, fent el mateix que sempre. 

Costa molt no parlar d’una Pilota d’Or. Com es fa tenint en compte la quantitat de compromisos que té ara arran del premi? 

Es tracta que cada cosa es faci en el seu moment. Quan estàs entrenant, centrant-te a entrenar. I quan hi ha coses relacionades amb el business del futbol, que és el que toca quan es guanyen premis d’aquest estil, doncs acceptant-ho i adaptant-s’hi.

Ha pogut repassar com va ser la gala? 

La veritat és que no l’he vista, però òbviament alguns moments sí que els recordo. En ocasions, després de la gala, m’han preguntat algunes coses sobre moments puntuals i no he sabut què respondre. 

Novak Djokovic va ser l’encarregat de dir el seu nom. Què va sentir quan va escoltar el seu nom?

Un dels moments que no recordo gaire bé què vaig sentir o què em va passar pel cap va ser quan [Djokovic] va dir el meu nom. Estava tan tensa i hipnotitzada que no ho recordo bé…

I quan va pujar i ell es va oblidar de donar-li la Pilota d’Or, vostè va anar directa al faristol per parlar. 

Ja… No sé exactament què va passar en realitat. Jo vaig pujar allà i esperava que em donarien la Pilota d’Or. Vaig veure que no i vaig dir: ¡Parlaré! [riu]. ¡Ja vaig començar una mica amb el peu esquerre allà a dalt, i només em faltava això! Allò em va posar el doble de nerviosa, però després va sortir tot millor del que esperava. 

Estava molt nerviosa pel discurs. 

Va ser una mica per la magnitud de l’esdeveniment. I per saber que arribaria a tot el món i que havia de parlar en tres llengües. I al final, la meva exigència transcendeix més enllà dels camps de futbol. També vull fer-ho bé quan estic amb un micro. Saber que el que transmeto és important, i que s’ha de dir molt ben dit. No vull dir qualsevol cosa. 

Com va ser la preparació prèvia per a aquell moment?

Va ser complicat. Era un moment en el qual, diguessin el que em diguessin, estaria nerviosa. Ho havia d’acceptar. A partir d’allà, tocava adaptar-me i intentar portar-ho amb normalitat. El difícil ja ho havia fet, que era jugar bé molts partits, guanyar títols també amb els equips [Barça i selecció espanyola]. Parlar no és la meva professió, tot i que tampoc soc una negada. Vaig intentar normalitzar el moment, malgrat que vaig acceptar que em posaria nerviosa sí o sí perquè era impossible no estar-ho. Era molt complicat abaixar les pulsacions. Soc una persona bastant nerviosa i bastant activa.

I després, amb el trofeu, va coincidir amb Messi. Va ser un dels moments més especials per a vostè. Com va ser aquesta conversa?

Ja havia trencat una mica el gel abans. Just abans de sortir a la presentació de tots els jugadors i jugadores a l’inici de la gala, jo estava amb Gündogan perquè sortíem alhora. Al darrere tenia Messi. Vaig creuar unes quantes paraules amb els dos. Va ser una mica com trencar el gel. I després, la foto la volia tenir perquè era un moment molt especial. És una foto que formarà part per sempre d’aquest record.

Són dos exponents d’or de la Masia. Els millors del món i referents per a milers de petits futbolistes

Ens hem convertit en referents per a nenes i nens. El fet de portar la Masia per tot el món és especial. Si hi ha hagut tres Pilotes d’Or de la Masia és per alguna cosa. És un senyal que el Barça fa moltes coses bé i no només a nivell masculí, sinó també a nivell femení. Per tant, per a mi és un orgull, la veritat, haver guanyat aquesta Pilota d’Or amb el Barça. Porto 12 anys aquí. Soc culer fins a la mort des de tota la vida. I sé que m’han fet créixer com a persona i també com a futbolista. Les dues coses. 

Ja sap on posarà el trofeu?

No. La veritat és que no [riu].

Ha de ser molt especial tenir-lo. No sé si altres coses d’aquella nit també les guardarà. 

Hi ha algunes coses d’aquella nit que eren prestades, per tant no les tindré. La Pilota la tindré sempre, i encara hem de veure on la poso. Però òbviament ha de ser en un lloc important.

Com ha rebut la família tot això? Són tots molt familiars, molt del seu poble. Com porten tot aquest ‘boom’?

Doncs no ho sé. Suposo que sí que ho han notat, però als meus pares els costen tots aquests temes. Sobretot les gales. ¡El meu pare era la primera vegada que es posava un vestit! L’hi vaig fer comprar perquè, si no, no podia entrar. ¡Imagina’t com estem! [riu]. No són d’aquest món i tampoc els agrada. Però, al final, si ho han de fer per la seva filla, ho fan. 

Els va buscar quan estava fent el discurs?

Sí, però quan estava allà a dalt mirava a un punt fix. Menys quan em vaig referir a les companyes, al Jonatan [Giráldez], a [Joan] Laporta, inclosos als meus pares i els amics, que sí que els vaig mirar. Però preferia centrar-me en un punt fix per no desviar-me del que havia de dir. 

Com va ser quan va baixar de l’escenari? Allà va començar la voràgine o va poder parar un segon?

De fet, just a l’acabar l’entrega em van fer sortir per una porta i vaig anar directa a fer unes entrevistes. Em vaig perdre el discurs de Messi. Em va saber greu. Però era el que tocava. 

Ha tingut poc temps per a vostè? 

Bé, ahir a la tarda, que vaig ser al poble [Ribes] i amb la meva gent. No gaire més.

Va notar una cosa diferent?

Jo crec que cada vegada més gent em coneix, òbviament. Però quant a mi mateixa, soc la mateixa que abans de dilluns. 

Necessita uns dies per parar? 

Ara és impossible parar. Ens trobem davant un moment important a nivell futbolístic, perquè venen quatre partits de lliga i dos de Champions. És impossible parar ara mateix. 

Quins reptes li queden? Com s’afronta el futur des del cim?

Continuaré sent la mateixa i posant el focus en el que és important: venir a entrenar i jugar bé. Tot el que m’envolta perquè jo pugui arribar a fer el que he fet aquest últim any, i també els últims anys, és el més important per a mi. Vull tenir-ho present.