Mercè Rosich: "Vull aconseguir que l'atletisme sigui un bon producte"

Avui fa dos anys i tres dies [i no sembla una condemna] que la manresana Mercè Rosich Vilaró (1952) es va convertir en la primera presidenta de la història de la Federació Catalana d’Atletisme. En el centre del seu mandat, i admetent que «em faltaran anys per fer-ho tot» fa balanç d’allò que s’ha pogut fer fins ara i dels projectes als quals no renuncia.

Dos anys des que va arribar a la federació. Li han passat molt de pressa?

Doncs sí. S’ha fet molta feina. Hi vaig entrar amb molta il·lusió i encara la mantinc. Quan hi entres vols fer molts canvis, però no es poden fer tots de cop, per això crec que quatre anys se’m faran curts. Encara hi ha moltes coses en què m’agradaria innovar i que fer de l’atletisme un bon producte.

Què ha pogut implantar, en aquest temps?

Vaig entrar amb la idea de millorar en dos punts. El primer, tota la part comunicativa, de venda del producte. Per a mi és clau. Hem d’estar presents i ser-hi sempre, a través de xarxes i informar molt. Hem fet una gran aposta amb la cap de comunicació [Ella Bestué] i el de premsa [Jordi Lacambra]. Estem intentant sortir als mitjans a tots els nivells, tant d’atletes màsters, de promoció, de selecció catalana o de diferents competicions. 

I el segon punt?

El de veure com funcionava el comitè tècnic. Està format per grups de treball per especialitats amb una persona que porta l’executiva que és Quim Erta. Tota el meu projecte se sustentava en aquestes bases. A partir d’aquí, atenció als clubs, a la promoció i a la part popular, que voldria que fos federada.

Tornant al tema comunicatiu, abans de ser presidenta deia que calia suport econòmic per tirar el projecte endavant i que intentaria trobar-lo. Com ha anat, fins ara?

Malament. És de la part de què n’estic menys satisfeta, tot i que hem aconseguit el patrocini de la marca de roba Joma, la mateixa que la selecció espanyola, per dos anys. Però jo volia no tant espècies sinó diners, i això costa moltíssim. No he perdut l’esperança. Potser és massa aviat perquè la gent cregui en el nostre producte, com per exemple estar cada cap de setmana a l’hivern fent pista coberta, amb la possibilitat d’exposició que això suposa, o ser present en diferents àmbits com ruta, trail i tots els altres.

El seu esport cada vegada té més practicants i més curses urbanes, però costa monetitzar aquesta afició. Per què?

Perquè al patrocinador li és més fàcil apostar per una cursa que per una federació. Posem com a exemple la marató de Barcelona del cap de setmana passat, que va ser Campionat de Catalunya. És més fàcil trobar un patrocinador per a una prova de 20.000 persones en un sol lloc, al mateix moment, que no pas un que estigui tot l’any amb la federació però que no té la sensació d’estar arribant a tanta gent. Ells mateixos diuen que prefereixen el carrer que la pista. Aquesta la veuen com un món tancat, tot i que si fem càlculs, en tot el que fem en pista coberta a l’hivern potser hi passen 100.000 persones.

La federació espanyola hi ajuda, o passa el mateix a d’altres federacions?

L’espanyola ja té feina a buscar els seus recursos i pel que fa a d’altres federacions, el problema és que a Catalunya tenim massa reclams. A Andalusia potser passa una cosa en tot el diumenge. Fa dos anys van fer els estatals a Nerja. Si ho plantegéssim a Catalunya, no podríem perquè els ajuntaments no disposen del cànon per organitzar-ho. En canvi, en d’altres autonomies, les diputacions no tenen tanta cosa per dedicar-s’hi.

Quan es va presentar va dir que estaria molt pendent de les necessitats dels clubs. Com els ha atès?

El primer que fem és acompanyament. Intento anar a totes les competicions que puc perquè vegin que m’importa tot allò que organitzen. També he reduït al 50% el cànon que els clubs pagaven quan es competia a Catalunya. Si ho fem a Castelló o a Osca, paguem 10 euros per atleta, però si ho fem a Catalunya cal pagar cent euros. És clar que t’estalvies el viatge, però ho trobava injust i he rebaixat aquest cànon en favor dels clubs. També els expliquem que hi ha entitats com la Unió de Federacions Esportives (UFEC) que els poden ajudar a nivell organitzatiu.

Ha ajudat a descentralitzar la federació?

Vinc de comarques i puc entendre més certes problemàtiques. Les reunions, per exemple, intento no fer-les a la federació. Aquesta va molt bé per a la gent de Barcelona, però no per a la de fora, que ha d’entrar a la ciutat, buscar aparcament, etc. i perden temps i diners. Per això les faig a Esplugues o al CAR de Sant Cugat, on és més fàcil accedir. 

La selecció catalana absoluta va perdre l’any passat el Campionat d’Espanya. Catalunya ja no és la màxima potència a l’estat?

Encara sí. Ens va doldre perdre a Madrid. Vam tenir problemes de dates coincidents amb Campionats d’Europa i lesions. Vam anar molt ajustats i vam perdre. No som infal·libles. De tota manera, no només compta l’absoluta sinó també la sub-18, les de cros, les de marxa, les de trail... Si ho sumem tot, som els millors.

Quina importància té guanyar o no?

El reconeixement i que et pots presentar com que ets el millor. Hi ha diferència entre la nostra i les altres federacions en nombre de clubs i de llicències. Quant a població ens guanya Andalusia. Quant a diners, València. Madrid també destaca perquè ha creat beques i ha fet fitxatges procedents d’altres autonomies.

Quin pes té la federació catalana dins de l’espanyola?

En soc vicepresidenta.

Sí, però ho és simplement per ser presidenta de la catalana o per decisió del president de l’espanyola?

Normalment, el president de l’espanyola sempre s’ha acompanyat de la catalana perquè sap que és la més forta, al costat de les altres tres que també ho som. Seria absurd que no hi fóssim.

Entenc aleshores que les relacions amb Raúl Chapado són bones?

Sí, ho són.

Tot i que hi ha hagut atletes catalans, recordo Pol Retamal, que s’han queixat pel sistema de seleccions per a alguns campionats.

Chapado té la decisió final, però hi ha un seleccionador que mana, José Peiró, un tècnic valencià. Però per exemple, jo ara aniré de cap de delegació al mundial de cros de Belgrad i vaig estar a l’europeu de cros de Brussel·les, el desembre. També estem en càrrecs representatius.

Entrem en el tema de la formació. A Manresa va establir un sistema de captació a les escoles i instituts i el volia implantar a nivell català. Què se n’ha fet?

Ara mateix tenim diferents persones que tenen l’encàrrec de voltar pel país arribant a les escoles d’atletisme. En les seves visites porten unes fitxes i encara estem recollint aquestes dades. D’aquest estudi hem de crear un pla, que ja té subvenció de la Generalitat. Cal conèixer la realitat i una d’elles és la formació de tècnics. La gent s’ha de formar, no ho pot ser qualsevol. Amb l’estudi es veurà quines necessitats formatives hi ha. Ja hi ha un curs bàsic a la federació, instaurat en l’època de Romà Cuyàs, que ha de ser el pas previ a fer el curs reglat oficial, que ara és un cicle formatiu. 

Pel que fa a la captació, com poden competir, contra els esports grans?

Vam ser molt exitosos en la post-pandèmia perquè era a l’aire lliure. El 2022 vam passar de 15.000 llicències. Però ara, ja notem la competència de tots els altres i hi ha baixada a tot arreu d’Espanya. Per això l’estudi ens ajudarà a saber què necessita cada territori. A Manresa ens va anar molt bé, grans atletes van sorgir de les escoles. La societat ha canviat en els últims vint anys, però la idea pot servir. Hi ha un altre tema que és el dels màsters, on hi ha un boom i s’ha de cuidar, i cal fer consciència de la llicència federativa.

No n’hi ha prou, de llicències?

No, i les federacions necessitem que el practicant entengui que, ni que digui que no li cal perquè les curses ja tenen la seva pròpia assegurança, també s’entrena i tindria cobertura per tota la seva pràctica atlètica. Hi ha federacions que ho han fet molt bé, com les excusionistes, tothom qui va a la muntanya sol estar federat.

Com estan les relacions entre l’atletisme i les curses de muntanya?

És un tema complicat. Nosaltres fem trails, però hi ha un conflicte entre la FEDME (Federació Espanyola d’Esports de Muntanya) i l’atletisme. Històricament, ells tenien l’excursionisme i nosaltres, el cros. Però ara hi ha una gran crisi del camp a través, costa molt que se’n faci. Això provoca que la gent busqui més aventura i hi hagi menys clubs de cros. El trail és córrer per la muntanya i implica tots els circuits i muntanyes en què es pot fer-ho, no s’ha de grimpar, i la lluita es troba en veure el desnivell per als uns i per als altres. Nosaltres fem estatals, de quilòmetre vertical i disposem de bones zones com a Olesa de Montserrat o al Berguedà.

Un altre tema espinós és el de les instal·lacions. A Manresa volen canviar la pista. L’altre dia se’n va inaugurar una de terra a Gironella, en una comarca molt de curses de muntanya com el Berguedà. Com estan?

En el cas de Gironella hi ha l’avantatge que ara es parla del short track [pista curta]. Això permet que es puguin fer pistes de 200 metres en llocs on no hi hagi espai. Aquesta pista de Gironella, en el futur, s’hi podria acollir i homologar-la. Pel que fa a les instal·lacions grans, tenim moltes mancances. En un territori com Girona només es pot competir a Palafrugell. Hi ha llocs on s’han de canviar les pistes. En d’altres no es poden fer llançaments perquè són camps de futbol. A Lleida tenim a la ciutat i a Arbeca, a Tarragona potser més, i a Barcelona, compte!. Ens estem quedant amb vint pistes en condicions i quaranta amb restriccions. Però estem parlant de més de 120 clubs. Igualada podria servir, n’estan arreglant una a Vic i al Vendrell n’han fet una, però no tenen material. És una feina més de municipis, Generalitat i diputacions.

Afrontarà els seus primers Jocs com a presidenta i amb una bagenca del CAM competint...

Això desitjo.

Com afronta algú amb la seva trajectòria un any com aquest i amb aquest premi afegit?

Qualsevol competició important és remarcable i més amb un atleta com la Meritxell [Soler] de qui encara recordo el primer dia que va arribar a l’estadi. La va agafar el Joan [Lleonart, el seu entrenador actual] i li va fer fer un parell de voltes. Guaita on ha arribat. Aquestes històries de vida són interessants. I com a presidenta, suposo que hi ha llista d’espera per veure quins presidents autonòmics podem anar-hi. Però hem d’aprofitar que en els Jocs l’atletisme és l’esport que tothom mira. Sempre creiem que quan arriben cal fer una bona promoció per engrescar la gent a fer atletisme.

Té previst presentar-se a la reelecció d’aquí a dos anys?

Si estic com ara, sí. Ja soc una mica gran, però penso que una altra legislatura la podria portar bé. En tinc ganes, il·lusió, força i motivació, i el temps se’m farà curt. Però cal veure si els clubs valoren la feina que he fet perquè m’he arriscat molt. A l’hora de lligar pressupostos no anem tan sobrats, jugues molt al límit necessàriament per poder fer coses. Espero que d’aquí a dos anys tingui la federació sanejada i presentar-me amb la bona feina feta. M’agradaria ser-hi quatre anys més.

Subscriu-te per seguir llegint