Els últims passos de José Antonio, desaparegut a Tenerife, humiliat i assetjat per ser gai

Va prendre cafè amb la seva parella en un bar de La Laguna, van sortir junts d'allà · Vuit dies després, el cotxe de l'home va aparèixer a 28 quilòmetres

Desaparegut a La Laguna: Els últims passos de José

Desaparegut a La Laguna: Els últims passos de José / CAS OBERT

Tamara Morillo

Tothom a La Orotava (Tenerife) creia que el coneixia, però ningú sentia el seu dolor. La seva vida mai va ser fàcil. Des de nen va créixer marcat per l'odi. El seu delicte: ser homosexual. "Cada persona està amb qui vol, José", li va dir la seva germana Conchi, quan li va explicar que s'havia enamorat d'un noi, "l'important és ser feliç". José Antonio no ho va ser.

Va créixer sol, cohibit, "humiliat" i "assetjat" al col·legi i al barri, i això el va marcar. El 2013 li van diagnosticar un trastorn bipolar. Els seus estats d'ànim, canviants, intensos -gairebé extrems- el van acompanyar des de llavors. Tres anys més tard, es va perdre el seu rastre: José Antonio Martín Pérez, 39 anys, desaparegut amb el seu cotxe, un Opel Astra color negre. Es prega col·laboració. Els que l'insultaven no el van buscar. La seva família va experimentar la mateixa solitud.

"Han passat gairebé 7 anys i el dolor és insuportable", resumeix la seva germana Conchi. Busquen i no troben, des d'aquell 5 de juny de 2016 en què el seu germà va sortir de casa: "estava normal". Saben que va prendre uns dolços i un cafè tallat en un bar amb la seva parella. No es va saber res d'ell fins vuit dies després, quan un testimoni afirma que el va veure al costat del seu cotxe. Finalment, va aparèixer el vehicle sol, ben aparcat. A José Antonio ningú el va tornar a veure.

Un cafè, un dolç i res més

Diumenge, 5 de juny de 2016. José Antonio surt de casa. Ha quedat amb D., la seva parella des de fa 8 anys. No està trist ni enfadat, està bé. "Joselillo", com l'anomenen a casa, va pujar al cotxe, un Opel Astra de color negre. Tenia mitja hora de trajecte, els gairebé 30 minuts que separaven el seu habitatge a La Orotava fins a la Laguna, on va quedar amb D.

La seva parella va oferir tres versions diferents: cap d'elles aportava informació que pogués reconstruir els passos de José

"José no arribava a casa", reconstrueix Conchi. "La meva mare el trucava... i saltava la bústia". No era habitual, però van decidir esperar. "El meu pare estava al llit, tenia Alzheimer, va morir un any i mig després". El dia 8, sense respostes, van anar a denunciar. "La meva mare no va pensar mai que al meu germà li hagués passat alguna cosa, pensava que tornaria... Ella era més innocent, jo de seguida vaig pressentir que hi havia una cosa lletja, alguna cosa que no anava bé", lamenta la seva germana.

La Guàrdia Civil va reconstruir els seus últims passos. Arribaven fins al bar. L'amo de la cafeteria de la plaça de la Concepción (en La Laguna) va confirmar que José i D. van estar-hi una estona i van sortir junts del local. La resta, li van preguntar a D. No va ajudar.

"Aquest noi dona diverses versions del que va fer José després que s'acomiadessin", lamenta Conchi. "A la meva mare li va dir que el meu germà tenia les mans suoses, estava agitat i es va deixar anar... A mi em va dir que José va aparcar davant de casa seva i que, quan va anar a agafar el cotxe, va veure una finca mig rara, uns nois rars i que ell va marxar". Més tard, aportaria una altra versió diferent: "que José va conèixer a un home, que li van donar 500 euros i va entrar en una casa".

La Guàrdia Civil no va poder verificar res més. "Aquest noi està medicat, té un trastorn i confon coses... Recordo que a les 72 hores que denunciéssim ell va venir a casa, estàvem tots plorant, atacats… D. va entrar i va dir: 'me'n vaig, no tinc res més a fer. Són ja 72 hores, ja no m'interessa'". Mai va tornar a ajudar.

"Se l'han menjat els peixos"

La cerca va arrencar tard i va ser fugaç. "El seu germà ha marxat voluntàriament, em van dir". La família no donava crèdit. "Voluntàriament o no, el meu germà tenia diagnosticat un trastorn bipolar. És una desaparició d'alt risc, no tenia medicació". Les batudes les va organitzar la família, el dispositiu el van formar només tres persones: "la meva mare, la meva cosina i jo".

Van mirar en cases okupes, en pantans, plantacions de plàtans i barrancs. "Ens sentíem soles, molta gent del poble s'acostava i em deia: 'Si ha marxat per pròpia voluntat, què faràs ja?'". Els pitjors comentaris, denúncia Conchi, van arribar amb el pas del temps: "he escoltat salvatjades: 'al teu germà se'l van menjar els peixos', m'han arribat a dir, 'està segrestat', 'el van matar i el van trossejar...'. No sé com he aconseguit sobreviure".

Burilles en el cotxe

Sense notícies, amb el telèfon apagat i sense rastre d'ell, al cap de vuit dies va arribar l'esperança. Havien localitzat el seu cotxe al costat del túnel de Martiánez, a Puerto de la Cruz. Només arribar, la família es va alertar: "Estava aparcat perfectament, i José aparcava molt malament".

Li van explicar als agents. Van fer una batuda pels voltants, la primera amb experts, "va durar cinc hores". A l'interior del cotxe no hi havia cap efecte personal de José, només el carregador del mòbil. "No hi ha gens d'interès, no hi ha petjades, van dir els investigadors". Van indicar a la família que podien retirar-lo. El mateix dia el van moure d'allà.

"El vam portar al garatge de la meva germana gran", recorda Conchi. De camí, van veure burilles al costat del conductor i en el del copilot, "Com que no hi havia petjades? Les burilles! Crec que és imperdonable que no les analitzessin. Podríem haver sabut qui estava amb ell".

Un testimoni: l'han aparcat avui

Abans de retirar el vehicle, el conductor d'una furgoneta que estava aparcada pròxima al cotxe de José Antonio es va acostar a la Guàrdia Civil. "Diu que va veure al conductor", reconstrueix Conchi. L'home descriuria que va veure com un home sortia del cotxe, "que es va recolzar en la barana i va mirar cap amunt". Conchi va intentar aconseguir més dades, "si ho va veure i era ell, potser podia dir on va ser, si va caminar cap al nord, cap al sud...". Però la germana de José no va poder localitzar al testimoni, "no li van agafar nom ni res".

"Sortirem, no s'espantin"

Es va instal·lar el silenci. El telèfon de José Antonio va continuar apagat, encara ho està. El seu pare va morir. Van passar els anys i no va haver-hi res més. "El nostre cap no s'atura mai. Ell no va marcar per pròpia voluntat, això ho sé. Només remenem dues opcions: el suïcidi, perquè alguna vegada, en moments durs de la seva malaltia, havia dit que si ho feia no el trobaria ningú, que sabia un lloc on fer-ho; o homicidi, algú el va matar".

La família va continuar sola, fins que el 2019 va sonar el telèfon. "Ens va dir la Guàrdia Civil i ens va dir: sortirem a buscar a José Antonio, no s'espantin si veuen helicòpters, bussos... estarem a El Rincón (Tenerife)".

Conchi recorda alegria: "encara que fos un os, volíem tenir alguna cosa d'ell per a incinerar-lo al costat del meu pare". Una peça, un indici, una resposta. "La meva mare i jo vam agafar la guagua, després la meva cosina ens va portar a Santa Úrsula, des d'on es veu El Rincón". Van esperar i van esperar. "A la meva mare i a mi ens va donar una insolació... i mai van ser. La meva mare va cridar l'endemà. Ens van dir que no hi havia prevista cap cerca de José. Damunt anomenant-nos mentideres...".

"Era bo, mereixia més"

Fa gairebé set anys, José Antonio va sortir de casa amb un somriure. S'havia comprat "unes xancletes i una samarreta per a la platja". Mai va tornar. Des de llavors, a casa seva res ha estat igual. "Sabia fer de tot. Ens tallava el cabell, ens maquillava, pintava la casa, muntava mobles i emblanquinava la paret".

Cursava un mòdul d'administratiu, el descoratjament li va fer abandonar la carrera d'Empresarials i Educació Social. Parlava un perfecte anglès. Dels vuitanta i molt creatiu, dibuixava bé. "Era bo, mereixia més i no han estat bons amb ell".

"Si està viu, si no, si algú ho va matar... necessitem saber", prega Conchi. Mentre parla, mira les seves fotos: "moltes vegades penso que tant de bo no estigui al mar, que si està per aquí, sigui en una cova. Així pot ser que algun dia algú caminant, de passeig, pugui trobar les seves restes". Conchi dorm poc des de llavors, però somia a temps complet: que el troben, que el torna a veure.