"Ser alcalde de Manresa va ser més passional, i ara em fa més respecte"

Tornar a la política activa no entrava als plans de l’exalcalde de Manresa Jordi Valls. Però ho ha fet. És tinent d’alcalde i responsable d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, a més a més de regidor de l’Eixample. Valls ocupava el número 9 de la llista del PSC liderada per l’ara alcalde Jaume Collboni a les últimes municipals.

Jordi Valls Riera (Manresa, 1960), va assumir l’alcaldia de Manresa amb 34 anys. La va ocupar del 1995 a l’abril del 2006, quan Pasqual Maragall el va fer conseller de Treball. Poc després va ser nomenat president del port de Barcelona fins que el 2011 es va incorporar a l’empresa privada, a Agbar. Va estar destinat al Regne Unit, i posteriorment va dirigir la multinacional Suez a Xile i Mèxic fins que el 2020 va tornar a Catalunya per fer-se càrrec de la direcció general de Mercabarna. Fins ara. Regió7 ha parlat amb ell.

Li havia passat pel cap tornar a la política?

No. Però és que a la vida no saps mai que passarà. És una sorpresa. Un a vegades es planteja quin serà el seu futur. El meu, sent a Mercabarna no era el de tornar a la política activa. Una altra cosa és que sempre he estat vinculat al PSC de forma més o menys activa. Últimament formava part del consell assessor de Salvador Illa. Però fer un salt a la política activa no formava part del futur que planificava.

Va ser una sorpresa, doncs, la proposta d’anar a les llistes? S’ho va rumiar molt?

Li vaig donar voltes i la decisió va ser que sí. Per què? Perquè em sento compromès amb un projecte, perquè Barcelona és una ciutat de referència dins el marc global, i perquè crec que hi puc aportar coses. Per altra part és un lloc on puc aprendre molt. Les experiències que puc tenir des del punt de vista de temes polítics, intel·lectuals o culturals que a mi m’interessen, Barcelona hi està posada. Quan parlem d’innovació, de canvis econòmics, de la gestió del turisme o de transició energètica a les ciutats, Barcelona és un actor clau.

També a nivell mundial?

Primer és un actor europeu, sense cap mena de dubte. I després global. No podem dir que som un referent mundial quan tens ciutats com Bombai o Ciutat de Mèxic amb 25 milions d’habitants. Dit això, Barcelona és una marca coneguda, un lloc on la gent té interès per saber quines decisions es prenen i quines experiències es tenen, amb la qual cosa des del punt de vista professional és molt interessant.

I des del punt de vista polític?

A vegades parlar de professió i de política pot generar confusió. Jo em sento polític però també gestor. M’agrada gestionar coses. Els grans reptes que tens dins una societat, els tens en una ciutat com Barcelona. A més a més com a àrea metropolitana és la quarta o cinquena d’Europa. I això és apassionant. Quina va ser la seva primera reacció quan va veure que entraria de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i que finalment acabaria sent al govern.?

La primera reacció va ser de respecte. Fins i tot quan era a les llistes. És gruixut. Manresa també era un tema gruixut. Però la reacció va ser diferent. Ser alcalde de Manresa va ser més passional. De molta responsabilitat però molt més passional. Ara és una sensació més de respecte. També la tenia a Manresa però hi havia més passió. Feia 7 anys que al PSC estàvem treballant per recuperar l’alcaldia de la ciutat. Aquí hi he entrat de cop i volta i de forma més sorpresiva. Amb menys passió i amb molt més respecte perquè tot és molt gran.

És una altra dimensió ?

Cada ciutat és la que és. Cadascuna té la seva personalitat, les seves situacions determinades i la seva estructura social. Sí que estem en un moment que hi ha grans canvis. Fer política avui a Catalunya o a Espanya és diferent que fer-la l’any 1995 [l’any que va assumir l’alcaldia de Manresa]. Hi ha altres instruments de comunicació com Twitter, els reptes són diferents... Bé, n’hi ha un que sempre és el mateix, que és intentar generar cohesió dins el que són els múltiples interessos que hi ha en una ciutat. Cada experiència és diferent.

Ha dit que pot aportar coses a Barcelona. Què?

El primer que un ha d’aportar és compromís i ganes de treballar. Esforçar-se a fer el més bé possible la feina. I també honestedat. Després curiositat i tenir una visió de certs temes que has de compartir, i això vol dir generar majories i complicitats. És evident que aquesta visió ve marcada per un àmbit i un partit, i si en formo part és perquè entre el que jo penso i les idees col·lectives d’aquest partit hi ha elements que són similars.

Tot això en un món que es mou ràpidament. D’aquí la curiositat que esmenta?

Al llarg de la meva vida he procurat ser una persona curiosa, d’estar a l’aguait del que està passant. Però no tant com una obligació, que crec que la tenim tots, sinó perquè m’agrada. M’agrada tenir informació del que està passant en certs àmbits. Això no vol dir que tinguis coneixement de tot, perquè és impossible. Crec que a Barcelona puc aportar una visió, coneixement, honestedat, ganes de treballar, de fer-ho en equip i la convicció que les coses no les fa un perquè té una idea i la seva idea és la millor. Un té les seves raons, però no vol dir que siguin les úniques. I un creu que pot aportar solucions però tampoc no vol dir que les seves siguin les millors. Però he de defensar les meves raons i les meves solucions, i buscar complicitats.

Sent director general de Mercabarna, no es fa política, també?

No. O millor dit, tot és política perquè fer política és tenir un propòsit. Avui en dia no es pot fer res si no tens un propòsit, com a persona i com a col·lectiu. Tenia el propòsit que Mercabarna funcionés millor i millorar alguns aspectes del món de l’alimentació, que a avui en dia és un tema clau. Et trobes amb reptes. El procés d’industrialització del món de l’alimentació genera impactes en el canvi climàtic o en la salut. És cert. Però per altra part ha millorat de forma substancial la capacitat de nutrició i accés a l’alimentació de tota la societat. Mai no hi ha solucions definitives enlloc. Des d’aquest punt de vista fas política, però bàsicament és gestió. Gestiones una empresa que té 600 empreses més com a clients i hi has de buscar complicitats i acords en un col·lectiu que factura 5.000 milions d’euros amb productes alimentaris. Poca broma.

On té el seu despatx?

El meu despatx és a la casa gran de l’Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume. Hi he penjat dos mapes de la ciutat de Barcelona i m’he emportat dues coses que sempre van amb mi a tot arreu. Una és un quadre de Tiziano que es diu El cavaller que cau del cavall, que ja tenia a Manresa. I llavors pedres. No tenen valor ni res. Les recullo perquè m’agraden. A l’Ajuntament de Manresa ja en tenia. Ara en tinc més. Però ja he parat de recollir-ne.

És al capdavant d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme. De les tres primeres no se’n parla massa. De Turisme molt. És el que li pot portar més feina, almenys fes del punt de vista mediàtic tenint en compte que l’actual model turístic de Barcelona s’està posant constantment en dubte. És viable?

A Barcelona i a Catalunya el turisme és molt important. A Barcelona suposa el, 12,5 % del PIB, i si hi sumes el comerç pot representar un 20 %. A Espanya és el 14 % i a Catalunya el 12 %. Per bé o per mal nosaltres tenim una economia que depèn del turisme. Ens agradi o no ens agradi històricament, perquè això no ha sorgit avui sinó que estem parlant dels anys 60 cap aquí, és un país on el turisme ha estat una peça clau. Fins i tot quan hem tingut processos de recessió econòmica hi podia haver un creixement vinculat al turisme. El primer que hem de procurar, i crec que tothom ho està intentant fer, és diversificar l’economia i fer créixer altres sectors econòmics com l’industrial, la recerca i la innovació, o l’ecosistema de starup que hi ha a Barcelona i que és molt important.

I això, que suposa un canvi important que no es fa d’avui per demà, com s’aconsegueix?

Hem d’intentar recuperar la capacitat d’industrialització que tenia aquest país aprofitant les oportunitats que dona la Unió Europea. Vol reduir la dependència que té de la Xina en alguns productes que considera estratègics com xips, salut o manufactures. Doncs això és una oportunitat.

I amb el turisme, doncs, què s’ha de fer?

El que no podem fer és dir que no el volem i que desaparegui demà mateix. Nosaltres volem turisme, però el que hem de fer és gestionar-lo. Jo crec que, sobretot a Barcelona, hem passat dues fases i anem cap a la tercera, que és la més complicada. La primera va ser crear una marca. En aquest cas es va fer el 1992 amb els Jocs Olímpics. A aquesta marca hi vam incorporar coses nostres com Gaudí, Picasso, la modernitat, el nostre caràcter, història o arquitectura.

I la segona fase?

És el que nosaltres en dèiem la diversificació del model turístic. Per exemple ens interessava buscar turisme americà, dels Estats Units, i que no tot fos tan sols de sol i platja. I també vam exposar la necessitat de millorar la nostra infraestructura hotelera, aeroportuària, portuària, i que hi haguessin actors que promoguessin l’atractiu turístic com per exemple la Casa Batlló. Ara estem a la tercera fase.

La més complicada, ha dit...

Ara hem de gestionar nosaltres el turisme. No n’hi ha prou dient que hem tingut una temporada extraordinària o que hem batut un altre rècord perquè el turisme té uns efectes a la ciutat. Sigui a Nova York, Amsterdam, Florència o Barcelona, i també a Cadis i Màlaga. I això té a veure amb la gentrificació o en que van aparèixer de cop i volta uns pisos turístics i han tingut un impacte. El tema de l’habitatge no l’arreglarem tan sols suprimint els pisos turístics, però no ajuden. Hem tingut els creuers...

Té un límit el turisme?

Crec que sí. És una realitat social que s’ha de gestionar. És evident que hi ha moments amb un nivell de gran densitat a la ciutat. Per un turista la seva experiència és positiva si la ciutat existeix. Si aquesta ciutat no existeix, l’experiència no és tan atractiva. Això vol dir que la ciutat ha de ser pels seus ciutadans. D’acord que hi ha d’haver serveis al turisme, però quan el turisme com a tal ha superat un límit, tenim un problema. Estem en aquesta fase. Això vol dir que no volem que vinguin turistes a Barcelona?. No, ni parlar-ne. Són benvinguts. Però no el podem entendre com haguéssim de superar rècords cada any.

A Manresa hi ve sovint per participar en actes socials, polítics i, sobretot, en actes institucionals. També per presentar llibres com el de Jordi Amat sobre la vida de Gabriel Ferrater. Té pensat tornar mai a Manresa?

Vam vendre el pis que teníem a Manresa. Però no amb la idea de no tornar mai més. Qui sap. Potser hi tornem. El plantejament que fem a la família és que ara toca Barcelona, de la mateixa manera que quan va tocar Mèxic vam anar a Mèxic. La vida és curta i intensa. Això implica prendre decisions en el moment que toca fer-ho. On acabarem?. No ho sé. Ara estic en un projecte que es diu Barcelona i toca implicar-s’hi i viure-ho plenament.

A Manresa, i ho sap prou bé, sovint hi ha queixes que Barcelona ho fagocita tot...

Dic el mateix que quan era a Manresa. Manresa ha de treballar el seu propi projecte. Com a ciutat, com a capital del territori i com a ciutat mitjana. L’element estratègic és quina relació tenen les ciutats mitjanes amb Barcelona. La seva capacitat de créixer, ens agradi o no, depèn de Barcelona perquè és la concentració urbana de referència. Però la seva capacitat d’independència i de viure-hi bé també depèn de la relació que vulgui estructurar amb Barcelona. Jo no m’ho plantejo com una queixa perquè seria pitjor que Barcelona no existís. Avui dia el 62 % de les persones viuen en grans concentracions urbanes i d’aquí a 10 o 15 anys serem el 80 %. Actualment l’economia global es mou a través de les grans ciutats. Ara bé, Barcelona no és res sense aquesta estructura de ciutats mitjanes. És un debat que hi serà sempre, que és irresoluble i que també el té Barcelona respecte la relació amb la resta de Catalunya.

Com veu l’actual situació política a l’estat espanyol?

La clau de la situació política a Catalunya, Espanya i a tot arreu és diàleg. Però no perquè sigui una paraula bonica, sinó perquè la societat a Catalunya, Barcelona o a Manresa, és diversa i això fa que les governances siguin molt més complexes. Cal diàleg, arribar a acords, a consensos, compartir idees i missions. Cadascú pot defensar allò seu, però hi ha d’haver acords perquè sense acords no es pot governar ni a Madrid, ni a la Generalitat ni a Barcelona perquè ningú té majories. L’important és construir majories sobre la diversitat. A Holanda passa el mateix, i a Itàlia hi ha una Melloni. En contraposició al diàleg i als acords hi ha la polarització.

És molt actiu a les xarxes socials. En temes econòmics i de Barcelona, però també hi escriu sovint de llibres i de jazz...

Les xarxes socials les gestiono jo mateix. És un lloc al qual no tan sols aporto coses sinó que aprenc molt. Hem centro molt en temes d’economia. I sí, llibres i jazz. M’agrada la música i cada cop tibo més pel jazz, però continuo escoltant Brian Eno o Bill Evans que són la gent que a mi m’agraden. I pel que fa als llibres, m’agrada llegir. La meva companya llegeix molt més que jo. Aquest estiu ho he pogut fer bastant però se m’acaba perquè no tindré temps. Ara llegeixo informes de temes que també estan bé, que també m’agraden. Estava llegint La muntanya màgica de Thomas Mann. M’he quedat a la pàgina 510.

Subscriu-te per seguir llegint