El cementiri de Manresa, molt més que nínxols

És l’únic equipament municipal de Manresa que celebra la seva festa major, entesa com els dies amb més gentada, el novembre, i obre els 365 dies a l’any. Al costat d’una de les tres portes d’entrada i de sortida hi ha un timbre per si algú es quedat tancat a dins, un cop exhaurit l’horari de visita, i, compartint construcció amb la capella, hi ha un espai, ara per als mals endreços, amb una antiga taula de marbre per fer autòpsies. És el cementiri de Manresa que, després de l’allau de visites rebudes per Tots Sants, ha tornat a la normalitat. 

Regió7 ha passejat per les instal·lacions amb l’encarregat, Joan Grau, i amb Josep Maria Muncunill, cap de secció de manteniment de l’Ajuntament. A banda dels 14.000 nínxols que hi ha i d’un centenar de columbaris per a les cendres, tot i que també hi ha gent que les diposita als nínxols, al cementiri de Manresa hi ha molt per explicar.

Hi ha una taula on es feien autòpsies, sí. És de marbre, amb un reposacaps del mateix material i un armariet al costat on encara hi ha estris dels que devien utilitzar: pinces, bisturís, tisores, alcohol, aigua de tarongina, un polvoritzable per «exterminar les mosques als estables, galliners i altres allotjaments de bestiar»... També hi havia una nevera que ja no funciona de la qual en queda la porta. Aquest espai, que té un aire bastant tètric, fa anys que s’ha convertit en una habitació per als mals endreços on es guarda material i maquinària per a la jardineria. Al mateix edifici, al costat, hi ha la capella. Tant un com l’altra estan tancats habitualment.

Entre la secció de Sant Antoni i la de Sant Ignasi hi ha un petit magatzem on guarden els sacs de ciment i altre material. En un racó hi ha una làpida on posa: «In memoriam. Caídos por Dios y por España en este lugar sagrado».

Un fotimer de claus

Abans d’entrar al cementiri, al costat dels lavabos, que s’han millorat enguany, hi ha l’espai d’oficines, que inclou el vestuari dels cinc operaris que hi treballen. Hi guarden les claus penjades. N’hi ha de les capelles, de la capella, d’alguns nínxols particulars... També tenen dues claus mestres de mides diferents amb què poden obrir el 90% dels nínxols. N’hi ha un fotimer, de claus. La més gran és dels cadenats que hi havia a les portes de ferro del cementiri, que es van canviar per un nou sistema de tancament. 

Un timbre vermell

A l’hora de tancar, explica Grau, és habitual que els treballadors vagin voltant per avisar les persones que encara són dins. Per si algun dia hi ha algun visitant que no se n’assabenta i es queda tancat al recinte, on van posar cameres fa uns deu anys després que uns brètols hi entressin a la nit, a la porta més enganxada a les oficines hi ha un timbre de color vermell. Un cartell al costat informa que es pot prémer en el cas de quedar-se tancat i que la policia o qui sigui anirà a obrir. Cada any hi ha un o dos casos.

El cementiri és com una ciutat amb miniatura, amb els seus arbres (on hi ha moltes cotorres, que és una espècie invasora), les seves papereres, les seves plaques de carrer per indicar les seccions... A banda dels nínxols i dels columbaris, a la part més alta a nivell del terreny, hi ha un petit cementiri musulmà, un de civil i una fossa de la guerra civil. També hi ha l’Arbre dels Records per al dol perinatal. En aquesta banda hi ha una porta d’accés al recinte que només s’obre per Tots Sants.

A la zona dels panteons n’hi ha un per a persones que han format part de la Creu Roja i un per als Bombers. També n’hi ha un de les Dominiques, que van haver d’obrir sis o set vegades durant la pandèmia, i un de les Filles de Sant Josep. 

Les sepultures són sota terra i, per arribar-hi, cal apartar la llosa del damunt, cosa que es fa amb un camionet o manualment, fent palanca amb uns corrons. A l’interior, hi ha uns compartiments a banda i banda amb cabuda per a sis o vuit difunts. A les capelles també hi ha compartiments sota terra.  

El dia que Regió7 va visitar el cementiri amb Grau i Muncunill, a la nit havia fet molt vent i hi va haver escampadissa dels rams que havia portat la gent -en van recollir més de 250 que havien volat- i fins i tot trencadissa d’algun gerro. 

A la fossa comuna també hi havia rams. Els hi havia deixat la gent que n’havia portat de nous per als seus éssers estimats. La fossa es va fer nova al costat de la que hi havia perquè en la primera ja no hi cabien més cossos. A on estava es pot veure que el terreny s’ha enfonsat una mica perquè va baixant a mesura que les restes que hi ha a sota es van enxiquint i, de tant en tant, l’han de reomplir amb terra. Els difunts s’hi introdueixen obrint les comportes i deixant-los a l’interior. 

Grau explica que alguna vegada s’han trobat que en algun nínxol no hi queda espai. «N’hi ha de la part antiga on hi ha diverses generacions i estan molt plens de difunts». Aleshores, o la família en lloga un altre o «és fa una reducció de les restes». Fa notar que, fins que no obren el nínxol no se sap què hi trobaran. «Potser passen trenta anys i el cos està momificat i obrim un nínxol d’un enterrament del 2018 i ja està tot degradat. Depèn de diversos factors, de si hi toca més o menys el sol o està més o menys ventilat, de si la persona era més o menys voluminosa...».

 L’augment de les incineracions ha donat oxigen al cementiri, que hi ha hagut èpoques que perillava amb no tenir cap nínxol disponible. A banda, també hi ha més famílies que renuncien al nínxol. Aleshores, el que es fa amb les restes és dipositar-les a la fossa. També pot passar que la família les incineri.

La taxa d’ús dels nínxols varia molt en funció de la zona i de l’altura on estan situats (la filera), i també dels anys de lloguer, entre altres aspectes. Actualment, l’opció de compra no existeix. Es poden llogar per cinc anys o per 25, prorrogables en tots dos casos. 

La pandèmia, un punt i a part

Durant la pandèmia, al cementiri van fer dos equips entre els treballadors per evitar contagis perquè va ser un servei, desgraciadament, molt demandat. Quan les famílies no podien fer funerals, els arribaven cossos per enterrar a punta pala. «El dia que en van arribar més van ser tretze o catorze», recorda Grau. En un dia. Normalment, fan un o dos enterraments al dia. «Va ser molt dur», admet. 

Per contra, Tots Sants és com la festa major del cementiri. Un exemple de la quantitat de gent que hi va és que cada dia es van repartir set contenidors pel recinte per tirar-hi les restes de rams vells. A l’hora de tancar es treien a fora i els buidava el servei de neteja. Grau explica que, abans, quan els rams on tenien accés s’assecaven, els treien ells, però que hi havia famílies que s’havien queixat i ja no ho fan. 

La feina dels treballadors del cementiri no ha variat gaire, amb els anys: obrir, ficar el taüt, tancar i encimentar. També tenen cura de fer el manteniment de les instal·lacions. Muncunill destaca que en una feina «sensible com aquesta és important el bon ambient entre ells». 

En els quinze anys que hi treballa, Grau només recorda el cas d’una família que es va posar a discutir mentre tapaven el nínxol i els va haver d’avisar, i un desmai. «Casos molt aïllats», reconeix. 

Subscriu-te per seguir llegint