S’extingiran els taurons?

La pirateria està acabant amb els taurons. Les estrictes normatives, la vigilància i la creixent conscienciació no estan sent suficients per a salvar a aquests animals d’una cada vegada més probable desaparició. La realitat és que, després d’anys protegint aquestes espècies en molts països del món, les seves poblacions en el planeta continuen descendint. La caça indiscriminada i sense control que s’exerceix de manera il·legal en aigües de països en desenvolupament està darrere d’un minvament que no sembla tenir fi i que els investigadors adverteixen que pot portar-los irremeiablement a l’extinció.

Així ho posa en relleu un recent article publicat en la revista Science que adverteix que les poblacions de taurons estan caient en picat i que una de cada tres espècies d’aquests animals estan amenaçades. I és que, malgrat la conscienciació creixent i al fet que potències com els Estats Units i la Unió Europea estiguin fent esforços per protegir aquests animals, encara hi ha milions de persones al món que els consumeixen –especialment en països asiàtics– i milers d’empreses es lucren amb aquesta activitat.

Així, en 2019 el nombre de taurons capturats va ascendir a 80 milions. Un 5% més que en 2012, quan la xifra era de 76 milions de taurons morts a l’any. Almenys 25 milions d’exemplars corresponien a espècies amenaçades.

Els investigadors van estar tres anys recopilant dades sobre les regulacions pesqueres i la mortalitat de taurons i es van sorprendre en comprovar «l’estès que està el comerç de carn, oli i cartílag de tauró». «Els taurons estan inclosos en molts productes sense que els consumidors se n’adonin», assegura l’autor principal de l’article, Boris Worm del Departament de Biologia de la Universitat de Dalhousie (el Canadà).

No obstant això, els patrons de mortalitat demostren que és un problema que no es produeix per igual en tot el món. «La mortalitat depèn de la zona de l’oceà en la qual es trobi l’animal», explica Pedro Pascual, investigador de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC). Segons l’estudi, la mortalitat ha augmentat un 4% en aigües costaneres, però ha disminuït un 7% en les pesqueres pelàgiques –en alta mar, especialment al Pacífic i a l’Atlàntic nord.

Aquestes dades coincideixen amb les diferents formes de gestió d’aquest recurs pesquer a tot el món. D’una banda, es troben aquells llocs on la regulació és ínfima, si no inexistent, i on els organismes de vigilància internacional són incapaces d’arribar, com algunes regions del continent africà (com Mauritània o Ghana) i de Sud-amèrica (com ara Mèxic) o Filipines. «A aquests llocs arriben flotes que se salten la poca legislació existent i s’aprofiten de la corrupció imperant en aquests països», revela Pascual.

A la pressió que exerceix la pesca s’afegeix l’assentament, en alguns punts del continent africà, de fàbriques de farina de peix. Països com Mauritània o el Marroc han comprovat que es tracta d’un negoci lucratiu que no requereix massa inversió i que pot utilitzar el peix que no s’aprofita. En menys de cinc anys s’ha passat de 23 a 30 fàbriques. «Això també exerceix una pressió excessiva en les poblacions de taurons», insisteix l’investigador. I és que són els mateixos de ròssec coreans els que nodreixen aquestes fàbriques que elaboren pinsos de peix.

Feta la llei, feta la trampa

Avui dia, el 70% dels països del món han implementat diferents legislacions per protegir els taurons. Però algunes d’aquestes regles, que van sorgir per primera vegada a

la dècada de 1990, han estat una arma de doble tall, en generar conseqüències contraproduents que estan matant a més taurons encara.

En concret, ha sorgit un tipus de pirateria entre les flotes asiàtiques, que solen guanyar-se el beneplàcit de les autoritats pesqueres d’alguns països a canvi de suculentes quantitats de diners. «Aquests pesquers han inundat les costes d’aquests països, només paguen la llicència i pesquen i operen amb llibertat i impunitat», explica l’investigador. A això s’uneix que aquests països manquen de recursos suficients per a controlar aquestes activitats.

Europa: protecció eficaç

A Europa, la situació és molt diferent. Des del 2009 tant la flota espanyola com la portuguesa (dels majors importadors i exportadors de tauró a Europa) compleixen una ordre aprovada aquest any que protegeix el tauró martell i al tauró guineu, prohibint en tots dos casos la seva caça, i que regula els límits de captura en altres espècies.

«Abans de 2009 s’agafaven entre 15 i fins a 50 tones de diferents espècies, ara mateix el balanç es troba en zero quilograms», revela l’investigador. Aquestes restriccions, a més, són vigilades per «observadors a bord» que, en totes dues flotes, controlen que totes les espècies protegides siguin retornades a la mar sense danys.

Aquesta limitació ha «repercutit favorablement» en aquestes espècies, que comencen a recuperar les densitats poblacionals d’antany. «A Canàries, per exemple, ja estem veient taurons martell prop de la costa, alguna cosa que fa 40 anys era impensable», revela l’oceanògraf. Aquestes dades demostren, segons el parer de l’investigador, que, «si no hi hagués tanta pesca il·legal, d’arrossegament i de palangre descontrolada, es podria recuperar aquesta espècie».

De fet, l’estudi publicat en Science aconsella la creació de santuaris per a taurons i àrees protegides de prohibició de captura per mantenir a ratlla la mortalitat dels esquals.

I és que un dels problemes que llastra la recuperació d’aquest animal és la seva poca capacitat de reproducció. No en va, moltes espècies de taurons es reprodueixen a males penes una o dues vegades a l’any i l’espècie amb major fecunditat tot just gesta 30 embrions. A això s’hi afegeix que són espècies que triguen «10 anys a arribar a la maduresa», com explica l’investigador.

Per aquesta raó, encara que la pesca de taurons joves és un mal greu per a les poblacions, caçar a un espècimen que ha arribat a la maduresa és encara més perjudicial. Avui dia es cacen més taurons juvenils o petits, però això és degut a la menor demanda del comerç d’aletes i al fet que anys de captures descontrolades ja han acabat amb gran part dels exemplars grans. Per això, sense redoblar els esforços actuals, el futur del tauró està seriosament compromès.