Mundial de Qatar: Messi corona la seva llegenda

L’última peça d’una trajectòria de llegenda va encaixar ahir a la tarda quan Leo Messi va alçar el trofeu de la Copa del Món a l’estadi Lusail de Doha. El nom del crac argentí ja quedarà per sempre més unit a un Mundial polèmic que deixa per al record una final inoblidable i el premi a una carrera perfecta, que inclou l’or olímpic, la Copa Amèrica, quatre Champions i el Mundial juvenil, a més d’un munt de lligues i altres conquestes estatals, sobretot durant les disset temporades que va vestir de blaugrana abans de marxar entre llàgrimes al PSG. Les inevitables comparacions amb Maradona ja no tenen cap sentit: tots dos s’asseuen a la taula dels campions del món amb l’Argentina.

«S’ha fet pregar, però ja la tenim amb nosaltres», va exclamar Messi minuts després de conquerir el títol més preuat, el que va tocar amb les mans sense atrapar-lo fa vuit anys a Maracanà, el que encara tenia Diego després de la portentosa exhibició a Mèxic 86 i ell encara no. En una final d’infart en què va marcar un gol durant els noranta minuts reglamentaris, un altre a la pròrroga i un més a la tanda de penals, el 10 de l’albiceleste es va treure de sobre totes les frustracions i desencontres acumulats vestint la samarreta de la selecció. Va haver d’esperar als 35 anys, però bé està el que bé acaba.

Els argentins celebren el mundial de Messi a Crist Rei de Manresa

«Hem patit molt, però ho hem aconseguit», va exclamar Messi, revelant que «tenim moltes ganes de tornar a l’Argentina per veure el gran ambient que hi haurà». Incidint en el desenllaç de la final, el davanter del PSG va reconèixer que «és una bogeria que hagi anat com ha anat» i va afegir sobre la victòria que «ho desitjava moltíssim. Sabia que Déu m’ho regalaria, i tenia el pressentiment que seria en aquesta ocasió. Ara ho hem de gaudir».

Queden lluny els dies de profund desencís en què l’aleshores emblema barcelonista va renunciar temporalment a tornar a jugar amb la selecció, fart de perdre finals i de ser qüestionat per part de l’afició argentina, sempre a l’ombra de la comparació amb Maradona.

Argentina - Francia | La tanda dels penals

Ahir, però, Messi va rubricar una carrera que el converteix en un dels grans esportistes de la història. La combinació de talent i longevitat al més alt nivell el fan ser, en opinió de molts, el millor de tots els temps, davant de Pelé i del mateix Maradona, que va traspassar fa poc més de dos anys. Ahir, el diari esportiu Olé, el més popular del país sud-americà, en la valoració individual de tots els jugadors, va escriure sobre Messi: «Barrilete cósmico, de qué planeta volviste...». Una referència explícita a la definició que va fer el locutor Víctor Hugo Morales de Maradona el dia que va anotar l’estratosfèric gol contra Anglaterra.

PSG, Barça, Miami

En els propers dies tornaran les especulacions sobre un hipotètic retorn de Messi al Barça per tancar la ferida del seu abrupte comiat. El president del PSG, Nasser al-Khelaïfi, va dir ahir que «no vull dir res sobre Leo, tenim un acord per parlar després del Mundial». I, en un horitzó qui sap si proper, un possible pas al costat per acabar la seva carrera en un equip de la lliga nord-americana com l’Inter Miami.

Sobre el seu futur, Messi va assegurar després de la final que «no em retiro de la selecció» i va apuntar que «vull continuar jugant per honorar el títol de campió del món». Per la seva part, i mirant a llarg termini, el seleccionador Leonel Scaloni va indicar que «s’hauria de guardar un lloc a Messi en el proper Mundial 2026», que se celebrarà als Estats Units, Mèxic i el Canadà.

Sigui quin sigui el seu destí -el contracte amb els parisencs s’acaba el proper 30 de juny-, a la llegenda de Messi ja no se li pot posar cap però futbolístic. En el Mundial de Qatar va marcar set gols -només 1 per sota del pitxitxi Mbappé-, va liderar una selecció farcida de talent -Enzo Fernández va rebre el trofeu al millor jove i Dibu Martínez al de millor porter- i va col·locar a la seva corona l’única pedra preciosa que li faltava. Tan preciosa que, la seva absència, dibuixava una ombra sobre el seu regnat que ja mai més haurà de tornar a lamentar.

Mbappé obliga Argentina a guanyar tres cops la final

Argentina va guanyar tres vegades la final per merèixer ahir a la tarda aixecar el trofeu més preuat del futbol mundial. Després de perdre un avantatge de dos gols en el tram final del partit i de veure com França tornava a empatar a les acaballes de la pròrroga, la tanda de penals li va ser clarament favorable i Messi va sumar el seu nom al costat de Kempes i, sobretot, Maradona. En una final inoblidable que coronava el torneig de la infàmia pel blanqueig de la dictadura qatariana permès per la FIFA, l’albiceleste es va proclamar campiona per tercer cop.

Argentina va ser més honesta i passional davant d’una França garrepa que va viure del talent inconmensurable d’un Mbappé desaparegut en combat durant vuitanta minuts. El davanter francès passarà a la història per perdre la final tot i firmar un hat trick, i Deschamps va portar tant al límit el conservadorisme d’una selecció a la qual li surt el talent per les orelles que va deixar escapar el seu rival quan li tenia el peu al coll.

Argentina ja havia deixat escapar un 2-0 als quarts de final contra els Països Baixos en els darrers deu minuts, amb aquell gol d’estratègia inverosímil de Weghorst a l’últim moment. I ahir, quan França, és a dir, Mbappé, va fer el mateix, la moral de tot un país va trontollar. Davant d’una selecció exuberant de centímetres i múscul, l’Argentina ja només tenia forces per respondre amb l’èpica. I l’èpica li va obrir les portes de l’eternitat.

Dos gols de Messi

El qui va ser durant disset temporades jugador del Barça, es va proclamar ahir campió del món com a actiu del PSG, però eren legió els qui a Catalunya volien el triomf sud-americà per retre tribut al 10. I el 10 va marcar de penal, amb serenitat, quan un tauper Dembélé i un murri Di Maria van fabricar un penal discutible. La posada en escena de l’Argentina, en un duel iniciat amb precaucions mútues, era molt més ambiciosa que la francesa; de fet, la selecció de Deschamps, que ja va conquerir la Copa del Món fa quatre anys a Rússia amb un plantejament especulatiu, va jugar a veure-les venir. I, així, en el minut 36, un contracop de gran bellesa plàstica el va culminar Di María (2-0).

Era tan evident que a França se li estava escapant el partit de les mans que el tècnic de Baiona no va esperar al descans per fer fora Giroud i l’exasperant extrem blaugrana per donar pas a Thuram -fill de qui va ser defensa campió del món el 98- i Muani i va centrar Mbappé a la posició de 9. Argentina, mentre les cames van aguantar, no es va immutar. Però el Madrid ens ha ensenyat que es pot guanyar tot amb ben poc i Mbappé va empatar el partit en els darrers deu minuts: primer, amb un penal al 80 provocat per Otamendi sobre Muani, i immediatament després amb un espectacular xut creuat. Argentina es va desmoralitzar, estava fosa, la fortalesa francesa la desbordava, però va arribar el xiulet final amb empat.

Ni en aquells darrers minuts del partit ni en l’inici de la pròrroga, els europeus van saber o voler arrasar i decantar la final al seu favor. Scaloni, sorprenentment, no movia la banqueta: l’únic canvi va ser l’entrada en acció d’Acuña en el lloc de Di María, que estava essent un maldecap per a Kounde. Segurament, el seu entrenador el va retirar massa aviat de la circulació: França passava a tenir un problema menys.

Montiel va substituir Molina i Fofana va entrar per un Rabiot commocionat per un cop al cap. Fins al 101, no va tornar a moure la banqueta Scaloni, posant Lautaro i Paredes al terreny de joc. En una combinació en la qual van participar diversos jugadors, Lautaro va acabar rematant, Lloris refusant i Messi recollint la pilota per fer el 3-2 tot i l’intent de Kounde per evitar-ho. Semblava, un cop més, que Argentina s’enduria la final. I, un cop més, unes mans absurdes de Montiel les va convertir Mbappé en el 3-3 que donava pas als penals. En una tanda immaculada, Montiel es va redimir anotant el quart i decisiu.