«Red Rose»: La nova sèrie sobre el terror dels mòbils

Les històries de terror són sovint un reflex, només lleument distorsionat, de les ansietats i inquietuds que solen generar els grans canvis històrics i socials, incloent-hi l’aparició de noves tecnologies. D’aquí l’existència de l’anomenat techno-horror, subgènere les premisses del qual evolucionen conforme arriben o apunten desenvolupaments capaços de canviar les nostres vides. El penúltim crit, un subgènere dins del subgènere, ha estat el terror d’app, dedicat a demonitzar (amb raó) el programari que portem damunt a tota hora, instal·lat en els nostres mòbils, en tants casos amb la finalitat que uns altres monitorin les nostres vides i relacions.

Després de Killer Ap (el títol ja ho diu tot), Countdown: La hora de tu muerte (sobre una aplicació que, així és, et diu quan moriràs i et serveix en safata el compte enrere) i la sèrie nacional Terror.app, arriba per mitjà de Netflix Red Rose, sèrie britànica sobre una misteriosa aplicació que s’ofereix a complir els teus desitjos ocults i et fa perversos xantatges si t’atreveixes a negar-los.

Guionistes a l’alça

Fins no fa gaire, els Clarkson Twins (Michael i Paul) eren coneguts pel canal de YouTube en el qual imaginaven musicals impossibles creuant l’univers Star Wars amb l’imaginari de Disney. Després d’oferir-se a ajudar (i ser acceptats) en l’adaptació a televisió de La materia oscura, van encadenar See, La rueda del tiempo i La maldición de Bly Manor, en la qual, segons ells mateixos han dit, van aprendre molt del gran creador de terror Mike Flanagan.

Però aprendre dels millors no sempre garanteix resultats. Per això la crítica britànica va quedar gratament sorpresa amb la seva primera, encara que costi creure-ho, sèrie pròpia. En la seva estrena a BBC de Three l’estiu passat, Red Rose va obtenir ressenyes apassionades que no sols podien posar-la al nivell de Black Mirror (a l’episodi del qual Cállate y baila pot recordar), sinó per sobre pel que fa a perversió.

Una rosa amb massa espines

Quan els preguntaven quina classe de sèrie volien fer, els Clarkson ho tenien clar: «Alguna cosa com Scream o The ring, només que a Bolton», la ciutat del Gran Manchester on van créixer, un antic nucli de la indústria tèxtil que va caure víctima de la política econòmica de Thatcher.

I, per descomptat, la sèrie arrenca amb un pròleg molt similar al de Scream, només que adaptat a aquests temps de gairebé absurda automatització de la llar. De la seminal mitologia de The ring prenen la idea d’una tecnologia (allí el VHS, aquí els mòbils) usada com a conducte de vida per alguna força del més enllà.

En la sèrie, la jove Rochelle (excel·lent Isis Hainsworth), líder de facto d’un grup d’adolescents sense problema a dir-se The Dickheads, o Los gilipollas, comet l’error de fer cas del phishing i es descarrega una misteriosa app, la Red Rose del títol. El que sembla una eina de retoc fotogràfic i automillora personal es converteix en incòmoda constant en la vida de Roch. Pot fer-li regals i fer d’ella una espècie d’influencer, però també oferir-li (a través de la càmera del mòbil) visions de malson de la seva mare morta. Com tantes aplicacions reals, Red Rose vol hipnotitzar, buidar de voluntat i fer precipitar a l’abisme el seu usuari.

Red Rose enterboleix, a través d’ardits retorçats, la relació de Roch amb la seva millor amiga, Wren (Amelia Clarkson; sense relació amb els caps), que ja no passava per un bon moment degut a temes de nois. Ho complica tot més encara el fet d’obligar Roch a besar el nuvi de la seva amiga en una festa. Si no ho fa, tots podran veure en una pantalla com feia cua en un banc d’aliments. És un gran avanç: per fi una sèrie juvenil, o una sèrie, sense més ni més, sobre gent que passa dificultats econòmiques en lloc de nedar en comoditats envejables.

El terror més real

Economies fràgils, pares distanciats, mares lliurades a l’alcohol i una mica de negligència infantil: el terror sobrenatural conviu aquí amb el més cru realisme social. Però els Clarkson saben que reflectir la vida consisteix a combinar ombres i llums. Si més no greu, Red Rose sembla una variació fantàstica (en més d’un sentit) de Derry Girls, amb la qual comparteix selecció musical eurobeat, o Sex education, produïda com aquesta sèrie per la companyia Elevin.

A més de somriures, llàgrimes i esglais menys bombàstics que elegants, la sèrie ofereix una bellesa visual innegable. Cal agrair-li-ho, en els dos primers episodis, al tàndem format pel malagueny Ramón Salazar (direcció) i el madrileny Ricardo de Gracia (direcció de fotografia), aquí tan exquisits com a La enfermedad del domingo. Sense deixar d’aplaudir el disseny de producció del francès Stéphane Collonge, habitual de la gran directora Joanna Hogg, també en el díptic The souvenir. Gairebé res.