Català, catalangate i pressupostos

La situació del català preocupa. Hi ha coincidència general a detectar-ne uns quants punts febles, com la rapidesa amb què molts catalanoparlants passen a parlar castellà quan tenen davant algú que s’imaginen que no entén prou la nostra llengua, fent així del tot innecessari que el seu interlocutor l’aprengui. No és que s’hagi trencat la transmissió familiar del català en famílies catalanoparlants. És que ha disminuït la consciència del perill en què es troba la nostra llengua si no la mantenim en la majoria de circumstàncies. O si no pressionem prou per l’aplicació del sistema d’immersió lingüística en català a l’escola i pel seu ús als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, als actes públics, a les activitats de lleure, etc. I també, és clar, al comerç, a les empreses, a la publicitat... És cert que els territoris de parla catalana han viscut períodes molt llargs de prohibició de la llengua pròpia i que hi ha hagut arribades massives d’immigració castellanoparlant i d’altres idiomes, que s’han concentrat sobretot a les ciutats més grans del país. Cal concloure, doncs, que s’han de fer esforços especials en la defensa i promoció del català. I hem de ser conscients, també, que com més s’avanci cap a l’autodeterminació i la independència, més fàcil serà el manteniment del català com a llengua bàsica del país.

Segueix i augmenta l’embolic entorn de l’anomenat «catalangate». Dimarts passat, en la reunió de la comissió del Parlament Europeu que tractava del programa espia Pegasus quedava clara la responsabilitat del Govern espanyol, especialment a partir de la intervenció de la directora del CNI, el Centro Nacional de Inteligencia, Esperanza Casteleiro. I no pas pel que va dir, sinó pel que no va voler dir. No va respondre si el CNI disposava del programa Pegasus o no, si es va espiar algú o no, ni va donar cap mena d’explicació. I va repetir contínuament que com a responsable del CNI només pot informar a la comissió parlamentària espanyola de secrets oficials. Totes les preguntes que havien plantejat els europarlamentaris –entre ells les de Carles Puigdemont, Diana Riba i Jordi Solé– van quedar, doncs, sense resposta. Ara, això sí: Esperanza Casteleiro va insistir en els tòpics habituals: que Espanya és un «estat de dret, democràtic i social» i que estan degudament protegits «tots els drets i llibertats dels ciutadans», etc. Més d’un comentarista, intern i extern, ha qualificat la participació de la directora del CNI a la comissió parlamentària europea sobre Pegasus de presa de pèl. I una altra vegada, el prestigi del Govern espanyol n’ha sortit ben malparat.

L’estira i arronsa sobre els pressupostos de la Generalitat no s’atura. De bon principi sembla que un acord bàsic hauria de ser possible, perquè és evident que, malgrat les diferències entre els partits independentistes, de cara als ciutadans i al país és millor disposar d’uns pressupostos nous que prorrogar els actuals. Com és, doncs, que no s’arriba a un acord? Què hi perd Junts donant suport a uns pressupostos que en bona part són els que va preparar el seu conseller Jaume Giró? Què hi pot guanyar ERC no acceptant algunes propostes de Junts i arriscant-se a una pròrroga? Què seria millor: aquesta hipotètica entesa, un pacte pressupostari ERC-PSC, o la pròrroga? O bé, fins i tot un acord pressupostari ERC, Junts, CUP i Comuns? Començat ja el desembre, encara hi ha alguna sortida viable?

Subscriu-te per seguir llegint