Futbol

Del futbol no me n’agraden ni els valors ni l’estètica dominants. És horrible aquesta idea que per guanyar tot s’hi valgui i que això inclogui enganyar a l’àrbitre o burxar als jugadors contraris; tampoc me n’agrada el sectarisme desacomplexat, l’amor malaltís als colors; i trobo avorridíssima –digueu-me classista– la fatxenderia habitual i l’anti-intel·lectualisme militant de la majoria de jugadors de futbol.

I no obstant, hi ha un parell d’aspectes d’aquest esport-espectacle que em semblen especialment interessants. En primer lloc, la seva realitat global, el fet que hagi triomfat als cinc continents mantenint pràcticament intactes les normes inventades a Anglaterra al segle XIX. És la demostració pràctica que les societats existents avui al món tenen molt més en comú del que sovint volem reconèixer. Si el futbol és un llenguatge universal, que entenen nois i noies d’arreu del món, això significa que els referents compartits són possibles i desitjables. I això desmuntaria l’excusa d’alguns països (començant per l’emirat amfitrió del Mundial) per no fer-se seva la idea dels drets humans, adduint que responen a una visió occidental de l’ésser humà. Doncs no, determinats debats i reivindicacions (la igualtat, la llibertat, la solidaritat, la participació política, la no discriminació...) potser van explotar a Europa i Amèrica amb més força que en altres llocs del món, però són qüestions universals, presents d’una manera o altra a religions, pensaments i literatures d’arreu del món. Per tant, les conclusions a les quals va arribar Nacions Unides l’any 1948 són perfectament comprensibles, assumibles i exigibles per a qualsevol persona, hagi nascut on hagi nascut, provingui de la tradició cultural que provingui. Si invents eminentment occidentals com l’esport modern, l’estat nació (i el nacionalisme) o la societat de consum dominen el món, per quins set sous no s’haurien de poder universalitzar també els drets humans o la democràcia?

L’altra característica interessant del futbol és que, precisament perquè és l’esport més popular, és un excel·lent mirall de la gran família humana, i encara més ara amb la popularització accelerada del futbol femení. El futbol és un dels pocs grans referents mundials on la blanquitud ha deixat de ser hegemònica i on s’ha normalitzat la diversitat fenotípica i d’orígens de la humanitat, fins al punt que per a molts nens i nenes el color de la pell dels jugadors admirats esdevé pràcticament imperceptible, un tret mancat de connotació o significat de cap mena. En aquest sentit, la composició de la majoria de seleccions europees són un reflex de la societat a la qual volen representar molt més real que el seu parlament, les seves universitats o la seva policia. I els clubs de futbol de poble o de barri fan una tasca comunitarista molt més decisiva i efectiva que altres entitats de lleure juvenil molt més carregades de valors positius però amb un públic molt més restringit i homogeni.

Subscriu-te per seguir llegint