Cent mil, deu mil

L’Assemblea Nacional Catalana, ANC, té prop de cent mil membres, repartits aproximadament per meitats entre socis de ple dret, que paguen la corresponent quota, i simpatitzants inscrits. Però el nombre de persones que ha arribat a mobilitzar amb les seves convocatòries és molt superior, especialment en les cites anuals de l’Onze de Setembre. Tanmateix, ahir no van passar dels deu mil participants -la meitat, segons la Guàrdia Urbana- en la protesta davant del palau de la Generalitat contra la reforma del codi penal espanyol. No costa gaire d’endevinar que el disseny de l’acció, que posava la diana en l’actual Govern de Catalunya, va fer desistir de participar-hi a un nombre considerable d’independentistes que combreguen amb la inquietud per l’abast de les modificacions en el delicte de desordres públics, però que no troben útil ni constructiu dirigir el malestar contra un altre sector del mateix independentisme. Aquesta posició matisada va ser la que va portar Òmnium a no afegir-se a la convocatòria. Mentre s’omplia de crits la plaça de Sant Jaume, a dins del palau se celebrava la reunió setmanal del Govern com si res, senyal que la preocupació de Pere Aragonès era descriptible. Que el nombre de manifestants fos només una desena part del nombre d’inscrits en l’entitat organitzadora hauria de fer reflexionar els seus dirigents, si és que mantenen l’objectiu fundacional de fer de l’Assemblea el lloc de trobada i mobilització conjunta de tot l’independentisme, sumant persones de totes les sigles i també les que no s’adscriuen a cap d’elles, que, per cert, són la immensa majoria si veiem els mínims nivells d’afiliació als partits polítics. Aquesta voluntat de suma que multiplica va fer possible les xifres de les Diades que van sorprendre el món, mentre que dirigir la força d’una part del sobiranisme contra una altra part és una divisió que resta en direcció a zero. És això el que volen els gairebé cent mil assembleistes? 

Subscriu-te per seguir llegint