Quasi amor

L’abella brunzeix, l’ocell piula de lluny i l’arbust ressec sobreviu com un espantaocells entre les pedres eixutes de la riera. Hi ha un clot d’aigua verdosa que amaga un món submergit i silenciós de somnis pendents. És el món fet d’arbres inventats que en comptes d’amunt van avall, que es perden sota el llit de fulles que suren immòbils, un món que xucla el sol i el fred. És impossible esborrar els somnis alimentats per una vida plena de nits. És inútil no mirar-los, no escoltar-los, esquivar-los. Tots els esforços són endebades. Els desitjos hi són per recordar-nos el camí. Per això ens empaiten i reapareixen de sobte mentre esperem a l’andana que arribi el tren, que ens atenguin a la cua del supermercat o mirem al mòbil l’anunci d’un producte que no ens fa cap mena de falta. Som com el camp gebrat que no es pot resistir als primers rajos de sol del matí i fumeja. I el tronc és un tronc, i l’animal és un animal, i encara que hi hagi animals que semblen troncs, només ho semblen, i no mosseguen.

I el quasi amor empeny sempre a cercar l’amor veritable. Si no, com s’explica que, tenint tants motius per no fer-ho, l’àvia amb mal al genoll surti al carrer cada dia a comprar la fruita, posi la rentadora i esperi que sigui la tarda per menjar-se una presa de xocolata perquè no pot abusar dels dolços. Si no fos perquè ens sentim cada dia quasi feliços no buscaríem amb desesperació la felicitat plena. I sabem on és i sabem com trobar-la, però no sempre ens atrevim a tocar-la. I ara que els carrers s’engalanen de Nadal més per tradició que per convicció, amaguem el cap sota l’ala perquè passin de pressa aquests dies polièdrics en què sembla que només tenen dret a ser feliços els infants i els innocents. Sabem perfectament de què va la història. Va de viure el present sigui com sigui, d’acceptar que tot està bé com està, de no trobar a faltar el que no hi és, de reomplir de records les absències. Que l’hivern sigui fred però el cos sigui càlid, que la música no pari de sonar, que ens obsessioni estar bé, que ens arrisquem a fer el que convingui per aconseguir la calma i el benestar, que el que quedi de nosaltres sigui una flama bellugadissa i de vermell intens que tothom vulgui alimentar perquè no s’apagui, i que escalfi tant que el sol es mori d’enveja. Hi ha dies de desembre que són quasi perfectes, tan quasi perfectes com les nits impossibles d’agafar el son, quan els desitjos incomplerts, oblidats i pendents, piquen a la porta amb tanta insistència que t’impedeixen dormir en pau encara que t’amaguis sota els llençols opacs. Són els desitjos que s’han cansat de ser somni.

Subscriu-te per seguir llegint