Independència al quadrat

Només la independència de Catalunya portarà a la independència de Catalunya. Tot seguit els ho argumento.

Espanya no acceptarà mai de grat la separació catalana. Abans s’apagarà l’infern. O el canvi climàtic descongelarà Groenlàndia, el mar pujarà per la Rambla i els consellers aniran en barca a discutir l’enèsima combinació de mobilitzacions, pedagogia internacional i estratègia negociadora.

Espanya no acceptarà la secessió de Catalunya per la mateixa raó que França no acceptarà la de Còrsega, i això que és una illa distant i pobra i no una part rica del continent. És una qüestió bàsica, de concepció de la nació i de l’Estat, un afer d’essències i identitats.

Si els ucraïnesos estan disposats a sofrir les penalitats d’una guerra per conservar el Donbass, un territori que va ser rus fins que Lenin va redibuixar els mapes quan tots eren soviètics, què pensem que faran els espanyols en relació a Catalunya, una terra que consideren espanyola des del casament dels Reis Catòlics?

El govern espanyol pot acceptar la cessió de competències a la Generalitat a canvi de vots al Congrés. Ho van fer Suárez, González i Aznar. Però res més. Quan Rajoy va dir que no, va obligar l’independentisme a triar entre resignar-se o arriscar-se; va decidir-se per la segona, i ja en sabem els resultats. Ara Sánchez concedeix indulgències parcials a condemnats i condemnables, i prou, a canvi de tranquil·litat, desarmament i pressupostos. És humiliant, però és el que hi ha.

La negociació no durà a la independència si no té al darrera l’amenaça creïble de perjudicar greument la part contrària. Tampoc l’embat no durà enlloc si no fa por de veritat. Però atemorir seriosament els governants espanyols requereix la mena de força de què gaudeixen els estats sobirans, és a dir, cal ser un estat independent. Per això el camí de la independència passa per la independència.

Un peix que es mossega la cua? Segurament.

Subscriu-te per seguir llegint