És futbol, no política

Arribem a les acaballes del Mundial. La Copa del Món de Qatar, el país fustigat per la bona consciència i aixoplugat en el paraigua moral de la FIFA i de centenars d’empreses i de països que hi fan lucratius negocis. I de cares populars (també del món del futbol), que li donen una magnífica cobertura publicitària.

Al començament d’aquest llarg mes de futbol hi havia alguna esperança que el Mundial servís per denunciar la situació dels drets humans i de les condicions laborals dels treballadors que han aixecat els inútils estadis del país del Golf. La discriminació legal i a la pràctica de les dones, la tipificació com a delicte de les relacions homosexuals, les restriccions de les llibertats de premsa i d’expressió i la prohibició d’afiliar-se a organitzacions sindicals són algunes pinzellades que descriuen el marc general de la vida a Qatar. Quant als treballadors de les obres dels estadis, Amnistia Internacional ha recordat que 1,7 milions d’immigrants constitueixen el 90% de la mà d’obra del país. Persones arribades de països com el Nepal, Bangladesh i l’Índia, que han d’abonar grans comissions per poder-hi anar a treballar mentre fugen de la pobresa dels seus llocs d’origen. Amuntegament i falta d’higiene i de seguretat als seus allotjaments, falses promeses en uns salaris que poden reduir-se a la meitat del promès quan es cobren, retards en els pagaments, intimidacions, amenaces... I morts, molts morts. Milers de morts. El diari The Guardian quantificava en 6.500 el nombre de defuncions de treballadors, a partir de les dades proporcionades pels països d’origen d’aquests treballadors. Morts que no són reconegudes per les autoritats qatarianes i que no mereixen cap indemnització. Aquest és el país on s’està disputant «el millor Mundial de la història», com el qualifica la FIFA.

Per al futbol, que el seu màxim esdeveniment es jugui en un país execrable no és una novetat. Va passar a l’Argentina dels generals i a la Itàlia de Mussolini. I l’Espanya de Franco va guanyar la candidatura per al 1982. No barregeu futbol i política, diu la dita.

Diumenge, el Mundial s’acomiadarà de Doha amb la moral qatariana reforçada i la seva imatge magnificada per l’ostentació dels estadis i el duel Messi/Mbappé. Ningú no ha gosat posar-hi ni una mica de pebre. Qatar queda amb la pell maquilladíssima i esdevenint un aparador encara més gegantí per als grans business. És futbol, no política. És negoci, no esport.

Subscriu-te per seguir llegint