L’any dels calÉS

És l’economia, estúpid». Fou el trencador lema amb el qual l’aleshores governador d’Arkansas (un joveníssim Bill Clinton) va obtenir la presidència dels Estats Units davant del primer George Bush. Aquesta expressió encara s’estudia a les escoles de politologia d’arreu. Variacions d’aquest missatge tornaran a sorgir en les campanyes electorals que s’apropen. Començant pel final, d’aquí a un any haurem votat per la continuació (o no) de l’actual resident a La Moncloa. Segurament el 10 de desembre. El soroll de jutges corromputs i espanyes trencades quedarà eixordat per les dades econòmiques.

Si anem reculant, el 2023 polític arrencarà amb caixes de diners arreu. Dels públics, n’hi haurà a cabassos. A més a més, entre tots ens faran veure que n’hi ha encara més. El pressupost català és a mig camí de ser aprovat i duu una pluja de milions. Presentat pel partit al govern (ERC), acceptat pels Comuns, els sindicats i (amb la boca petita) per les dues patronals. Només falten els 33 vots del PSC. Euros per a sanitat, per al tercer sector i sembla que per al quart i el cinquè, sense oblidar el primer. Si són del segon, com jo, podrien quedar-ne exclosos. Els socialistes ara són imprescindibles després de l’enuig típic de post-divorci entre els de Laura Borràs i Junqueras. Demanen tota mena de carreteres, escoles i trens. Com una llum que s’escampa, els d’Illa volen el Hard Rock a Tarragona i l’ampliació de l’aeroport barceloní. I per encarar les eleccions municipals del 28 de maig diuen voler resoldre el drama de la C-55 a Castellgalí, la C-16 fins a Bagà, la C-26 entre Solsona i Berga, la C-62 cap a Vic, el tren fins a Sallent i amunt a part d’altres obres no llistades per manca d’espai. Tot regat amb els fons europeus, ara anomenats Next Generation i abans (en temps de Zapatero) Plan E. Els estalvio el record del (mal) final d’aquests últims. Al municipi de cadascú les obres viàries i similars treuen fum. Arriben els asfaltatges, les pintures i més carrils bicicleta. Són l’escalfament per encarar la primavera cap a les urnes amb el debat de si votar o no el batlle/ssa actual vistos els treballs (i els anuncis) que haurà fet.

Les propostes del PSC d’aquesta última setmana, algunes amb un toc populista, em permeten acabar l’any amb el meu to de gamberro cínic. A la seva lletra menuda pel pacte demanen a Aragonès carregar-se la delegació territorial de la Generalitat a Barcelona (dos oxímorons en quatre mots) i reduir dràsticament totes les altres, com per exemple la Central, la «nostra». Amb seu (Manresa), subseu (Vic) i un delegat de zona per cada conseller o consellera fins als catorze que són en total. Sona bé, però s’hauran d’afanyar perquè estan a punt d’edificar el nou edifici governamental als jutjats vells manresans. Compte que no sigui un pur anunci per engrescar «true liberals» com jo i altres despistats. Només m’ho creuré si acompanyen la proposta amb un document notarial per fer-ho efectiu quan ells assoleixin la presidència de la Generalitat. D’aquí a un any i mig a més tardar.

Subscriu-te per seguir llegint