Piqué, Shakira i tota la resta

Gerard Piqué va de capa caiguda. Si algú jove, guapo i multimilionari, en la més pura escola ronaldesca, malgrat que generi moltes més simpaties que el portuguès, té mai un mal moment, pren aquesta forma. No és un cúmul de desgràcies com a les que es resignen els seus conciutadans menys afortunats (ja ho saben: el bon temps només somriu a les cases amb solera), però per a l’exblaugrana tot plegat suposa un cop dur per sota de la seva (elevadíssima) línia de flotació. Els seus seguidors més incondicionals deuen confiar que almenys guanyi al pòquer.

La seva famosíssima ex està de mala hòstia. Ningú no li negarà que en té motius ni tampoc el seu dret a esbravar-se amb allò que millor sap fer i amb allò que més rendiment comercial li proporciona. Fotre a parir la teva exparella a tot volum pels altaveus de tots els canals de comunicació ha de tenir el seu punt d’orgasme. Si a més et garanteix uns ingressos a l’altura de les grans estrelles del pop, oli en un llum. Llàstima que Shakira hagi de fer-ho amb unes rimes francament millorables i, el pitjor de tot, ens ho hagi de fer escoltar a tothom, fins i tot als que les contorsions de la colombiana i les seves exhibicions sentimentals musicades ens semblen una nota a peu de pàgina (prescindible per a la lectura en conjunt) en qualsevol història del pop una mica solvent.

És el que tenen avui les estrelles de l’esport o de l’espectacle: les seves llufes s’inflen i s’inflen a les xarxes socials fins a encomanar l’aerofàgia a l’audiència sencera. Voluntària o involuntària. Malauradament, la pasterada de mal digerir que transmeten els seus embolics emocionals no aporten gaires nutrients a la salut mental del planeta. I només ens falta això.

Hi havia un temps (o així ho semblava) en què la verborrea d’esportistes i estrelles de l’escena, potser per comptades, tenien certa substància. Potser és per la necessitat de sobreexposició a què ens condemna la profecia autocomplerta de la societat de l’espectacle. I a la qual ens abonem amb totes les ganes: en l’atac furibund de banyes de Shakira s’hi veuen representades frustracions que no tenen la possibilitat d’esclatar com un castell de focs en l’esfera digital; en la sort (malgrat tot) de Piqué s’hi reflecteixen els desitjos d’èxit que per a la majoria de mortals el dia a dia deixa reduïts a una mena de broma. Ens expressem, també, a través de les gràcies i la desgràcia dels que triomfen. L’espectacle són ells. I en paguem de gust una caríssima entrada.

Subscriu-te per seguir llegint