Aristòtil i els interessos electorals

Els espavilats que en viuen, argumenten allò aristotèlic que «la política és l’art de fer possible l’impossible», per justificar la particular teoria grouchomarxiana de canviar tantes vegades de principis com calgui o interessi per aconseguir objectius. Allò que «els fins justifiquen els mitjans», o el «fot-li, que és de Reus!» (amb permís de l’estimat Antoni Pallarès que hi viu i exerceix de reusenc compromès). Entre els gestors de la vida pública (institucions, partits polítics, judicatura, poders econòmics i mediàtics) hi ha molts seguidors del filòsof i gran pensador grec que va definir la lògica, el naturalisme i l’ètica com a elements inspiradors del pensament europeu durant 2.000 anys. Però veiem que la manera de governar dels dirigents actuals no té res a veure amb l’estil humanista d’Aristòtil si analitzem les filigranes verbals utilitzades els darrers dies per fer possible l’impossible en l’art de fer combregar amb rodes de molí la ciutadania. 

Tenim manta exemples en el món global, i sucoses concrecions en els àmbits més propers: 

-L’estira-i-arronsa argumental sobre els tancs que necessita Ucraïna per derrotar Putin, però que Europa quedi al marge de l’enfrontament directe. O la vergonya aliena en saber-se l’estat ruïnós dels carros de combat que la ministra Robles els vol enviar. O que ningú no badi boca sobre el que va valer comprar-los, i ara el cost econòmic de reparar-los. Quin irresponsable mana els militars? En el món normal ja l’haurien fet fora per incompetent. 

-Les floritures del pacificador Sánchez a l’hora d’engalipar babaus i escolanets: tanta cagarel·la amb la modificació del codi penal, guanyar la concòrdia i celebrar el retrobament, i ara resulta que la Fiscalia que obeeix el que Ell mana (respecteu la majúscula, si us plau) torna a encendre el foc de la persecució independentista i la cacera del president Puigdemont com a peces a exhibir aquest any de convocatòries electorals. Què més pensa utilitzar per arrodonir el seu projecte personal de promoció exterior? 

-La cridòria ultraorquestrada perquè un jutge pretén jutjar 45 policies que l’1 d’Octubre els van deixar actuar amb violència incontrolada contra ciutadans que només volien votar. 

-El comportament colpista del poder judicial amb la interpretació recargolada de les lleis que aproven els representants de la ciutadania. Com s’acaba amb tanta impunitat? 

-La comèdia de l’aprovació interruptus del pressupost. S’acabarà dimarts, quan calgui tapar la transcendència de la sentència del TJUE sobre les preliminars de Llarena contra els exiliats? Ah! els interessos electorals...

Subscriu-te per seguir llegint